Quincy Jones, el príncep de la música negra americana

Acaba de publicar-se Q, autobiografía de Quincy Jones (Libros del Kultrum), un relat interessant i revelador per a aprofundir en la vida de l’artista i l’evolució de la música negra nord-americana entre el jazz i el hip-hop, passant pel bebop i el pop. És un viatge entre el segle XX i el segle XXI a la recerca de la llibertat personal i artística, amb un compromís d’amor profund amb la música i la vida, contra el racisme i l’exclusió, des dels barris negres pobres del South Side de Xicago fins al cim del reconeixement artístic internacional.

De cap a cap del relat, per captar millor el personatge i l’època, s’intercalen sucoses declaracions del seu germà Lloyd, amics, músics, familiars, fills i ex-dones. L’obra va ser escrita quan ell tenia seixanta-vuit anys i publicada als EUA el 2001. La traducció és de Luis Murillo Fort.

És evident que a ningú no li pot haver passat desapercebut Quincy Jones (Xicago, 1933), però no tots sabíem la importància i el paper clau que ha tingut en l’evolució de la música negra nord-americana i en la creació de músiques que passaran a la història, com ara “Fly me to the moon”, de Frank Sinatra, “Thriller”, de Michael Jackson, les bandes sonores de Roots, In cold blood i The Color Purple i la composició i direcció de “We are the world”.

Si “Fly me to the moon” es va sentir a la lluna quan els primers astronautes hi van arribar, “Thriller” s’ha sentit a tots els racons del nostre planeta. Sense Quincy, potser no haurien existit.

Quincy Jones té més de 2.900 cançons enregistrades, més de 300 discs, 51 partitures per a cinema i televisió, 79 nominacions als premis Grammy, dels quals ha guanyat 27, és un dels 18 guanyadors de tots els premis (Emmy, Grammy, Oscar i Tony), Thriller és el disc més venut de la història i “We are the world” el senzill més venut de tots els temps, que va recaptar seixanta-tres milions de dòlars per la lluita contra la fam a l’Àfrica.

L’autobiografia de l’artista és una descoberta constant de sorpreses desconegudes i fets importants en què no sabies que darrere hi havia Quincy Jones, ja fos com a músic, productor, compositor o com a arranjador. Ha estat visionari i somniador, motor i creador de moltes de les millors produccions musicals del seu temps: discs, orquestres, espectacles, concerts, bandes sonores i grans esdeveniments. A més a més, tota la vida ha fet bons amics. Era com un germà per a Frank Sinatra, col·lega de Marlon Brando i com un pare per a Michael Jackson. I amb Miles Davis, sense saber-ho, van compartir els amors de Juliette Gréco. A més va ser company i amic de Count Basie, Lionel Hampton, Dizzy Gillespie, Ray Charles, Duke Ellington, Aretha Franklin, Sammy Davis, Dinah Washington, Stevie Wonder i tots els grans que puguem imaginar.

Valgui per a començar una de les moltes anècdotes significatives que conté el llibre i que van definint el nivell humà i artístic del protagonista. Un dia Leonard Bernstein li va enviar un retall de l’International Herald Tribune. El titular deia: “Quincy Jones és el Leonard Bernstein de la música negra”. El gran compositor i director d’orquestra havia escrit al costat en vermell: “Estimat Q: tant de bo jo fos el Quincy Jones de la música blanca. Una abraçada. L.B.”

La seva vida és la història d’una gran passió, un assalt al cel amb les armes de la música, un missatge de solidaritat, fraternitat i llibertat. Per a ell la música i la vida són la mateixa cosa. Indestriables. Per a ell hi ha dues coses imprescindibles per a viure: l’aigua i la música. “El jazz em va condicionar per a no ser rígid de pensament, per a tenir sempre la ment oberta. A la vida cal improvisar.” Ell entén la música en la seva forma simfònica com a acció col·lectiva i símbol d’allò que és sagrat. No va fer mai cas de les fronteres que separen les races ni els gèneres musicals, les nacionalitats ni les castes. Era innat en ell. Un esperit lliure i indomable.

“S’ha dit que el dolor que es percep en el saxo de John Coltrane és el mateix que el dels field hollers dels camps de cotó en temps de l’esclavatge, o de l’Àfrica, Cuba i el Brasil. Aquest espai sagrat entre el dolor i la joia és la veritable font d’on vénen tant la meva expressió musical com el treball de tota una vida”, reflexiona cap al final del llibre.

La dura vida del nen Quincy

“La música era la substància, però també la metàfora que simbolitzava el meu desig de sortir del lloc on em trobava”, diu Quincy Jones. I ho explica. Tenia un pare fuster que treballava per als mafiosos de Chicago i una mare amb problemes psiquiàtrics. Tota la vida se’ls va estimar molt. El pare feia tant com podia, era un home honest, treballador i amic del boxador Joe Louis, “el bombarder de Detroit”. Treballava totes les hores del dia per portar uns diners a una casa de pobres. La gran lliçó paterna era: “Facis què facis, fes-ho bé fins al final.”

Ell i el seu germà Lloyd sobrevivien tot el dia sols en un món contrari als negres i als pobres. Eren nens del carrer, robaven i es ficaven en lluites de bandes i delinqüents. Portaven navalla per defensar-se i més d’una vegada van veure com la policia matava nois dels seus barris a trets. No coneixien res més. Van viure un temps amb l’àvia paterna, esclava alliberada, que els alimentava com podia, sovint, amb rates fregides que els nens mateix caçaven als barris de Xicago o de Seattle on van viure.

A onze anys, Quincy va veure per primera vegada un blanc i va descobrir el valor de la música, aquest espai sagrat entre el dolor i la joia, que diu ell, el dia que es va asseure al teclat d’un piano que van trobar quan anaven a un local a robar-hi menjar. Ells eren orfes de mare, que era esquizofrènica i internada en un centre psiquiàtric. Però aquell dia el món va començar a tenir sentit. Va trobar la música. Va trobar la seva segona mare. “Per primera vegada a la meva vida no vaig sentir soledat ni dolor ni por, sinó més aviat alegria, alleujament i, fins i tot, il·luminació.”

Treballava d’allò que podia: en una bugaderia, d’assistent de neteja en un bordell, d’enllustrador de sabates, de mosso de vestuari, de col·locador de bitlles… En poc temps la seva passió per la música el va impulsar a seguir totes les actuacions que podia de Count Basie i més artistes. Fent-se simpàtic (o pesat) amb els músics, va aconseguir que li donessin quatre nocions de música i de trompeta, l’instrument que més li interessava. Ell duia el geni de la música a dins. Va conèixer un Ray Charles sorprenent de setze anys quan només en tenia catorze. Van ser grans amics tota la vida. I va començar a tocar en grans orquestres, com les de Count Bassie, Lionel Hampton i Dizzy Gillespie.

Duke Ellington li donà un consell que li serví per a tota la vida: “Aprèn a batallar amb les valls, els turons es defensen sols. I sigues sempre just.” Li va ensenyar a sobreviure. El primer programa de televisió que Quincy dirigí anys després va ser un especial dedicat a Duke Ellington. Autodidacte obsessiu, va aprendre tot sol a compondre i a fer arranjaments. Més endavant, a Nova York i, sobretot, a París, gràcies a la professora Nadia Boulanger, amiga i mestra de Stravinski i Bernstein, va perfeccionar composició, creació i sentit de la música. Nadia Boulanger va afirmar anys després que els dos músics més influents que havia conegut a la vida eren Stravinski i Quincy. A vint-i-sis anys, dirigia la seva orquestra per tot Europa.

My brother Frank

Amb Sinatra van ser molts anys amics i col·laboradors, i plegats van obtenir grans èxits. No van signar mai ni un sol contracte. No calia. Es posaven d’acord de paraula i es donaven la mà. Aleshores als EUA encara hi havia més racisme i exclusió que no pas ara. Sinatra, desfiant l’establishment, el va portar a Las Vegas i va posar protecció personal a tota l’orquestra de músics negres. El racisme era evident. Els músics negres en ronda no podien allotjar-se en hotels, havien de recórrer a cases particulars i als restaurants havien de menjar a la cuina.

Quincy Jones va trencar els tabús de la indústria cinematogràfica. Començà component bandes sonores per als films de Sidney Poitier, però aviat ho féu de manera habitual per a tota mena de films i sèries de televisió. Per a la banda sonora del film A sang freda el seu nom va ser discutit, però finalment ho va aconseguir. La nit de l’estrena, Truman Capote li va telefonar per demanar-li disculpes.

El 1971, per exemple, va ser el primer director musical negre que dirigia l’orquestra de la cerimònia dels Oscar. Hi havia recel. Quincy va formar una orquestra amb disset músics negres i van fer una gran feina.

Eren temps durs per al moviment negre americà i Quincy va ser-hi a totes. L’abril del 1968 va assistir amb Marlon Brando i James Baldwin al funeral de Martin Luther King a Memphis (Tennessee). Allò el va marcar profundament i s’uní als activistes de Jesse Jackson. La seva militància pública pel moviment negre li va ocasionar amenaces de mort dels grups supremacistes blancs.

En una època de tanta activitat i nits en blanc, va tenir dos aneurismes cerebrals. Després de sengles intervencions a vida o mort, es va recuperar i pogué retornar a la música. En un homenatge posterior, quan va sortir a l’escenari, digué: “M’han dit que he estat a punt de morir-me. De fet, així va ser. Però vaig rebre un correu del cel que deia: ‘Germà Jones: ja tenim Ray Charles, Frank Sinatra, Charlie Parker, Dizzy Gillespie i algun més. No volem més maldecaps. Queda’t a casa. No moguis el teu cul negre d’allà’.”

Una de les seves primeres creacions, ja recuperat, va ser la banda sonora de la sèrie Roots sobre la novel·la del seu amic Alex Haley, per a la qual es va nodrir de músiques africanes originals. De tots els seus treballs per al cinema i la televisió, cal destacar les seves col·laboracions amb un altre artista que esdevindria un dels seus grans amics: Steven Spielberg. Quincy va compondre la banda sonora de The Color Purple i va produir l’àlbum d’E.T., amb la banda sonora narrada per Michael Jackson.

Quincy Jones, pare de Michael Jackson

Quincy va conèixer Michael Jackson a casa de Sammy Davis a Los Angeles una tarda que havien quedat per mirar un programa de televisió on actuaven els Jackson 5. A poc a poc, van anar coneixent-se i establint una relació personal gairebé de pare i fill. Segons Quincy, Michael Jackson era el número 1 del pop americà. Explica: “A dinou anys tenia la saviesa d’un home de seixanta i l’entusiasme d’un nen. […] Els seus herois eren James Brown, Sammy Davis i Fred Astaire. No parava de mirar vídeos de gaseles, guepards i panteres per imitar-ne l’elegància dels moviments.”

Quincy va veure-hi les qualitats dels més grans –”puresa, so personal i una flama que els empeny a la grandesa”– com les havia vistes en Ella Fitzgerald, Frank Sinatra, Aretha Franklin i Ray Charles. Van ser íntims. Michael Jackson anava sovint a casa de Quincy i jugava amb els seus fills. A l’hora de treballar s’entenien a la perfecció. Quincy va crear i produir el disc Thriller (1984). Cinquanta milions de còpies venudes arreu del món i el primer videoclip de catorze minuts que va obtenir el mateix tracte que un llargmetratge de Hollywood.

“En Michael era l’artista més gran del planeta. Junts vam fer història”, escriu Quincy. “Trencava barreres molt importants. Era la primera vegada a la història que un jove negre es guanyava el cor de tots, dels nens de vuit anys als grans de vuitanta, al marge de la nacionalitat de cadascú.”

Si el gran fenomen mundial dels anys quaranta i cinquanta havia estat Frank Sinatra, als vuitanta ho va ser Michael Jackson. En tots dos casos, Quincy en va ser una peça clau.

Un Count Bassie ja molt gran i malalt li va dir un dia: “Nano, això que heu fet tu i en Michael, t’asseguro que ni en Duke [Ellington] ni jo no ho hauríem somniat mai. Saps què et vull dir? Ni tan sols somniar-ho!”

Del bebop al hip-hop

Sempre atent a tota innovació, amb l’ànima a la revolta cultural i espiritual dels negres, Quincy va connectar també amb el rap i el hip-hop. Fruit d’això, entre més coses, és el disc Back on the Block, una comunió entre els més joves i els grans del jazz i el bebop. Set premis Grammy. Ell veia en el hip-hop una finestra al futur, una continuació d’allò que ell i els d’abans havien fet amb la música i la reivindicació negra. Malauradament, les rivalitats entre les bandes de l’est i de l’oest van causar una guerra molt violenta. Dos dels seus joves amics van morir assassinats a trets. Un era el poeta, raper i activista social Tupac Shakur, parella de la seva filla Kidada. “Encara ara m’horroritza que no s’hagi fet mai cap detenció en relació amb aquests dos homicidis”, escriu Quincy.

La vida d’aquest músic és increïble, cal llegir-ne l’autobiografia per a adonar-se una mica de la immensa qualitat humana i artística d’aquest home que, com tots els éssers realment importants, malgrat tots els premis, no s’ha donat mai importància i sempre ha sabut ser al seu lloc, amb discreció i amor per la feina i la humanitat.

A la Universitat Harvard hi ha la càtedra Quincy Jones de Música Afroamericana. La primera dels EUA, i segurament del món, dedicada a la música negra.

Quincy Jones va formar part de la delegació nord-americana a la investidura de Nelson Mandela com a president de Sud-àfrica.

Quincy, el documentari

Com a complement d’aquesta autobiografia publicada recentment per Libros del Kultrum, és molt recomanable el documentari Quincy (2018), dirigit per la seva filla Rachida Jones i per Alan Hicks. Com no podia ser de cap més manera, el film va guanyar un premi Grammy el 2019 per la millor banda sonora que, com és lògic, era de Quincy.

Cap al final del film, després d’haver dirigit, sota la presidència de Barack Obama, l’espectacular gala d’inauguració del Museu de la Història i la Cultura Afroamericanes, Quincy, tot sol a casa seva, pensa: “Ha estat molt important. És una gran responsabilitat amb aquesta generació. I ha passat. Arribar fins aquest país ha estat una gran travessa… Xicago… No és broma, no vaig veure un sol blanc fins a onze anys. No és natural d’odiar algú pel color de la pell. No s’aprèn tot sol, això. A la majoria de nens no els agrada aquella merda. Que algú jutgi l’altre pel color de la pell és una merda. Però crec que Déu prevaldrà. I que la llum prevaldrà. S’ha de pensar així. Perquè hem arribat lluny, però encara ens falta molt.”

Avui, Quincy Delight Jones II té vuitanta-set anys, set fills de quatre dones diferents i un grapat de néts i besnets. La mare de la darrera filla, Kenya, de vint-i-vuit anys, és Nastassja Kinski. El documentari es tanca amb un fragment d’una entrevista de televisió: “Hi ha alguna cosa a la vida que heu intentat de fer, però no heu aconseguit?”, li demanen. Ell medita uns quants segons, somriu, i diu: “Casar-me.”