Quina visió i quins valors de la Universitat Pompeu Fabra?

Quan vaig llegir la piulada d’Hèctor López Bofill del 27 de desembre, vaig passar de llarg sense posar-li cap cor perquè em va semblar que barrejava coses i es prestava al malentès i la manipulació. I, efectivament, ha estat el cas. El debat en què se situa la piulada és el del desacord d’una part de l’independentisme amb l’estratègia dels dirigents independentistes, la tardor del 2017, de frenar-ho tot per evitar que l’estat espanyol complís l’amenaça clara i explícita que si es tirava endavant amb la DUI, hi hauria morts. Quan Hèctor López Bofill deia en la piulada que als independentistes “ens fa un terror absolut que es mori algú a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional”, evidentment no advocava per la lluita armada ni cap cosa per l’estil. Parlava de la naturalització i l’acceptació mesella de l’amenaça del terror d’estat.

Que això no es pugui debatre, i que es criminalitzi qui ho fa, amb una nota institucional en què s’indica que la piulada del professor no reflecteix “la visió ni els valors” de la UPF, implica, d’entrada, que es considera “normal”, indiscutible i indenunciable allò que realment és monstruós, que és justament allò que denunciava Hèctor López Bofill: que la ruptura de la unitat d’Espanya hagi d’estar associada necessàriament al terror que origina l’amenaça explícita i la certesa que l’estat espanyol causarà morts. Això, ara, al Regne Unit o al Canadà no seria pensable. A Rússia, la Xina o el Sudan, sí. També a Espanya –i, segons que es veu, a la cúpula dirigent de la Universitat Pompeu Fabra.

En aquesta interpretació de l’ètica de la llibertat d’expressió que sembla que proposa l’equip de govern de la UPF, i per tal d’ajustar-me a la seva “visió i els seus valors”, com a professor de la Universitat Pompeu Fabra, la pròxima vegada que la policia nord-americana torni a matar un George Floyd m’abstindré de parlar-ne –i de fer comparacions odioses–, perquè en les protestes posteriors es van morir trenta persones. També hauré de deixar de donar suport a les vagues obreres com les de la tardor passada a Cadis, perquè ja hem vist que hi va morir una persona, i em caldrà deixar de celebrar el triomf a Xile del president Boric, perquè el canvi ha estat a conseqüència d’un esclat polític i social que ha costat més de trenta-cinc morts d’ençà del 2019… Bé, en realitat, no, perquè res de tot això no afecta la Sagrada Unitat d’Espanya. Potser el pròxim claustre que es convocarà no haurà de ser per a debatre sobre els límits de la llibertat d’expressió, sinó per a canviar-li el nom a la universitat.

Manel Ollé és professor de la Universitat Pompeu Fabra.