19.03.2016 - 22:00
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
No ho puc evitar: veure a Lula acceptar un càrrec ministerial només per escapar-se de un procés judicial em produeix una tristesa infinita. Pels fets que se li imputen però sobretot per la seua actitud. Un president no passa a ser ministre després de ser president. I encara menys accepta un ministeri només per escapar d’una imputació. La frase de Dilma Roussef amb la qual li va anunciar el nomenament ‘ací tens el paper, fes amb ell el que vulgues’ és terrible. És un menyspreu terrible al que Lula i ella mateixa representen i han representant en la història de Brasil. I a més no ha servit de res. La guerra judicial sobre la legalitat del nomenament de Lula resta oberta i durarà temps.
Lula va forjar el seu poder precisament des de la seua història de pobresa. Va ser una icona d’un Brasil que encara lluita per solidificar la seua democràcia i tothom està d’acord en què va ser un president modernitzador del seu país, que va complir amb bona part de les promeses electorals. Ara, pero, amb l’ombra de la corrupció amenaçant, amb Dilma embolicada en un procés de destitució i amb tots dos parlant de colpisme i amenaces com una manera d’evitar donar la cara, tot allò que van ser i tot allò que van construir sembla mes fràgil que mai. El Lula d’avui només és un pàl·lid reflex d’aquell pres de la vaga de Scania, del qui resisteix i guanya als rumors sobre la seua vida privada quan funda el PT, del candidat derrotat tres vegades i que tanmateix guanya a la quarta, del president que posa Brasil al món.
A vegades la gent que ha resistit amb valentia en les condicions més dures cau després amb facilitat en les temptacions més senzilles. Coneixem bé aquesta contradicció. Lula no és el primer a decebre’ns ni serà l’últim. Jo mai he entès com poden coexistir en el mateix cos dos personatges tan antagònics però una vegada més, Martxelo, les notícies ens han amargat la il·lusió.
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Que poc que dura l’alegria a casa del pobre! A l’esquerra li costa dècades arribar al govern, i en les rares ocasions en què arriba, arriba amb molt poc marge, mai amb molts més diputats dels que necessita. Així fon en molt poc temps la il·lusió i l’esperança de milions de persones, de tal manera que ofereix novament a la dreta el cicle de govern per dècades. La dreta és el paisatge; l’esquerra, l’anècdota.
Cadascú ho ha fet per la seva banda, amb criteris polítics no completament iguals, amb diferents maneres de governar la qüestió pública, però amb intencions i promeses de fer les coses d’una altra manera. Tota l’esquerra va arribar al mateix temps als governs de Llatinoamèrica. Primer a Veneçuela, amb Chávez, i més tard a Bolívia (Morales), a Equador (Correa), a Nicaragua (Ortega), a Perú (Humala) …
La majoria d’ells van estar d’acord amb Chávez i amb l’esperit bolivarià impulsat per aquell, i van establir unes prioritats pel que fa a acords i a relacions.
El brasiler Lula, si bé era d’esquerres, va marcar una distància important cap els bolivarians, tal com ja havia fet també l’uruguaià Mujica. La victòria de Lula, així com la dels dirigents esmentats anteriorment, va generar una gran il·lusió en molta gent del Brasil, Amèrica del Sud i Amèrica Central. Al final, després de molta suor, la gent del carrer va aconseguir tenir uns dirigents decents, que els miressin directament a la cara i es preocupessin de la seva qualitat de vida, educació, salut, dignitat … I ara això que està passant amb Roussef i Lula perjudica greument la tasca i l’esforç de milions de persones. Els brasiler, i tots els que desitgen un món més just, no mereix aquests dirigents. Hauran de venir uns altres a corregir l’error.
