Quina no-abraçada més bonica de la mestra, ahir

Crec que l’Oriol ha après a comptar enrere per la il·lusió que li feia tornar a escola. Ni calendaris ni creuetes a la paret, ben a dins del cap ho tenia, perquè no pogués fugir, i ho repetia sovint: ‘Avui falten sis dies per a tornar a l’Anglesola.’ I l’endemà, cinc. Ahir, quan es va despertar a guardiolana hora, ho va deixar anar de seguida: ‘Avui falten zero dies!’

Es va voler vestir del Barça, samarreta i calça curta, que en el moment vital en què ens trobem (parlo d’ell i els seus quatre anys, no del club) ho és tot, és l’equivalent a aquella samarreta especial que es posa l’adolescent per a una primera cita o l’americana que es posa son pare per anar al Celler de Can Roca. Aliè als resultats futbolístics del món real, per a l’Oriol anar vestit del Barça és garantia de victòria segura, de deixar llis virus i tot allò que se li posi davant.

Anant cap a l’escola, repassem la lliçó per darrera vegada, com si tingués un examen. Que cal dur la màscara posada des de la porta del carrer fins a dins la classe. Que a l’escala hi ha un carril de pujada i un de baixada i que cal respectar-los. Que les sabates del carrer no poden entrar a l’aula. I el més difícil, és clar: que podrà jugar amb la Gal·la, l’Elna i el Martí, però no amb la Marina, l’Aleix ni el Gerard. ‘Em tornes a explicar això de la bombolla, pare?’

Arribem puntuals, ni massa d’hora ni massa tard, almenys el primer dia, per no fer anar malament l’operatiu germànic que ha dissenyat la direcció de l’escola per a fer una entrada esglaonada i que hi hagi el mínim contacte entre famílies. Parlo d’operatiu germànic per no fer una comparació, segurament fora de lloc, amb la Casita Blanca, ACS, pel que m’havien explicat, no cal dir-ho.

Davant la porta reixada, efectivament, ens trobem poques famílies, tot i que de grups bombolla diferents. Després de sis mesos de no trepitjar l’escola, l’efecte que els fa tornar a ser allà amb les motxilles a l’esquena, de cop, els paralitza: només els ulls que brillen per sobre de les màscares no paren quiets, mirant ara l’un ara l’altra, però sense dir res o sense tocar-se. Potser és l’emoció, o els nervis, o un efecte més de la covid.

Quan finalment s’obre la porta, ens posem en acció. Una ens pren la temperatura, l’altra ens ruixa les mans, unes estores a terra desinfecten les soles de les sabates. Avui, excepcionalment, els pares dels més menuts també hi podem entrar. Mentre pugem els dos pisos que porten a la classe que aviat serà dels pirates, els gegants o els dofins, però que de moment només és la classe del segon pis, sento físicament a cada esglaó l’esforç que milers de professors i de mestres han fet arreu del país perquè avui nosaltres puguem pujar-los. Les hores de reunions, les ordres i contraordres, plans d’actuació i protocols, els jocs malabars per a quadrar aules i grups més reduïts, l’envit d’organitzar el menjador, l’estirar com un xiclet els pocs recursos disponibles i la contradicció de programar espais i activitats per a evitar el contacte de la canalla, quan justament havíem començat a aprendre que cal fer tot el contrari.

Quan arribem a dalt, hi ha un moment màgic, d’aquests que se’t fiquen dins i s’escampen lentament i et reconcilien amb la vida encara que el dia abans hagis trobat quatre multes al parabrisa del cotxe. La mestra ha abraçat l’Oriol amb una tendresa i una il·lusió que no hi ha zooms ni teams que hi puguin competir. Una abraçada forta, sincera, de retrobament, d’això no serà mai només un pàrquing ni jo la vigilant. Una abraçada sense tocar-lo, és clar, només amb la mirada, amb uns ulls plens d’amor i de ganes de superar barreres i incerteses. Veurem cap a on va el curs, però de moment, la no-abraçada d’ahir va ser el millor començament possible.