Quina malícia, bro!

*Els apel·latius de moda entre bona part del jovent (bro, loco, mate) fan tanta ràbia i/o angunieta a les generacions precedents com els de les generacions precedents a les anteriors. Senyal que fan la feina que han de fer, perquè una de les funcions que tenen és precisament establir diferències. Però també són una prova clara de la penetració de les cultures expansives.

*Per cert, com que veig que hi ha qui entén el concepte enxandallament com a sinònim de vulgaritat i de passar el dissabte al centre comercial, vet aquí un altre exemple d’aquest tret que defineix la nova era, l’expansió de les llengües hegemòniques. Buscant tallers d’assertivitat aterro a la web d’una professional del coaching (catalana) que em facilita una llista de bibliografia: vint-i-sis títols, dels quals només un en català. Un de vint-i-sis.

També em redirigeix cap al web d’un “institut d’emprenedoria” dedicat, es dedueix, a ajudar gent amb empenta: “Creación de proyectos sociales y gestión de ONG”. Asseguren que és un postgrau propi de la Universitat de Barcelona, que avalarà el títol. Tot i això, el públic que busquen òbviament no és el d’aquí, perquè la web la tenen només en castellà i en anglès. Això també és l’enxandallament: trobar les mateixes marques de xandall a tot arreu del planeta, naturalment a càrrec de multinacionals del sector que ofeguen les empreses tèxtils locals. S’entén millor?

*Mentre comparativa es va consolidant com a enterradora de comparació, ja li ha sortit una imitadora: operativa podria fer el mateix amb operació (en els significats policial i financer del mot). El llenguatge tifa no s’atura mai.

*Una prova que sentir interès o afició per algun vessant de la llengua no vol dir per força tenir-hi sensibilitat la corroboro any rere any, el dia de la deliberació dels premis literaris. Constato que, malgrat que el llenguatge és la matèria primera de l’escriptura, per a no pocs membres de jurats la qualitat lingüística és un aspecte secundari, quan no irrellevant, i que sovint no el tenen gaire o gens en compte a l’hora de valorar l’obra presentada. I per descomptat no estic parlant de faltes d’ortografia, sinó de lèxic descurat, termes mal emprats, calcs, escassedat de repertori…

*Últimament li estem trobant moltes mancances al DIEC. Després de la queixa paraulògica pel tiet/a ha vingut el plany per l’absència de gomet, que resulta que els veïns han incorporat abans que nosaltres (i realment té delicte, la cosa). Jo, sempre interessat pels assumptes escabrosos, m’he adonat que també hi falta el simpàtic verb esconyar(-se), ‘fer(-se) malbé, espatllar(-se)’. L’Alcover, el GDLC i el GD62 el recullen, però el DIEC no. Si la no-inclusió fos a causa de l’origen poc honorable (de cony, tal com recull, ves per on, l’Alcover), sempre el poden desviar cap a cûneûs, és a dir cuny. Que per a mi és més plausible, atès que veig més pròxima la relació entre rebentar alguna cosa i el tascó o cuny amb què s’esberlen els troncs que no pas amb l’òrgan genital femení. Al capdavall, tal com hem pogut comprovar precisament amb el cas de gomet, l’etimologia continua essent la branca de la filologia més donada a la fantasia.

*Cada dia costa més de trobar gent que parli el català en català (inspirat en una piulada de David Valls).

*Pesco a la xarxa un fil breu d’una persona que, quan la vaig conèixer, em va cridar l’atenció per un esforç de depuració lingüística infreqüent: la seva parla volia ser una mena d’híbrid entre la perfecció normativa i la declamació nuriaespertiana. L’escrit, en canvi, revela l’artifici: caos de puntuació, profusió de signes i marques no verbals, alternança de minúscules i majúscules, lletres de cap per avall, pífies gramaticals… Un infern de llegir. Com passa sovint, l’aparença externa d’ordre i control amaga grans turbulències interiors.

*La distància que va de “Et felicito per la feina que fas” a “La meva enhorabona per la tasca que desenvolupes” és la que hi ha de la parla normal a l’encarcarada.

El pànic davant del filòleg és una síndrome força freqüent. La pateixen les persones que, parlant amb un interlocutor que saben que és del gremi de la llengua, s’esforcen per fer bon paper i parlar millor. La pega és que aquest “parlar millor” és fill de la gran confusió causada per la sobrenormativització (ho explico a Nivell Ç). Persones que parlen amb la roba de cada dia de cop i volta es troben posant-se el vestit de casament per no fer mal paper; i, com és natural, els costa caminar i van encarcarats (jo m’he sentit dir uns quelcoms, ja em podeu creure, que encara em ragen els timpans). El mal d’aquesta síndrome és que no solament fa perdre espontaneïtat al parlant sinó que assenta la creença (errada) que el català que parlem no és prou bo. I encara pitjor: que el bo està fet de frases complicades que no sabrem construir mai com cal: “Ens plau convidar-vos a dinar i ens encantaria que n’acceptéssiu”, amb el pronom desorientat.

*Confirmada i assimilada la modificació de règim del verb compartir (de ‘compartir amb algú’ a ‘compartir a algú’), ara li toca a emprendre, que es destransitivitza: “estudio, llegeixo, emprenc i gaudeixo”, afirma un jove llicenciat al seu web. Emprendre, doncs, com a activitat genèrica, sense necessitat de concretar quina mena de coses o projectes emprens. És un nou ús: la innovació funciona així.