Vermut amb la por i les pors dels escriptors a taula

Feia dies que Olot era un clam. Hi havia un rumor soterrat entre els lletraferits garrotxins i una alta expectativa. I hi havia un nom propi que sonava amb tota la justícia: Bonnie Jo Campbell. I és que d’ençà que es va saber que l’escriptora nord-americana tancaria el Festival Mot a Olot (juntament amb Carlos Zanón i excel·lentment moderats per Llucia Ramis), les vendes dels seus llibres es van disparar –ep, a escala olotina, no es pensin ara els bons jans de Dirty Works, la seva editorial, que es podran comprar una cabana al mig dels Apalatxes de Kentucky– i tothom anava comentant, a mesura que començaven a llegir-la: “És que és molt bona, aquesta dona.” El comissari del Mot, Àlex Martin Escribà, ja ho sabia i havia volgut jugar fort a cavall guanyador per cloure el festival. Però, a més a més, s’havia guardat un altre as a la màniga. De fet, havia fet trampa i s’hi havia amagat un trio sencer: el format per Jorge Volpi i Marta Sanz, amb la moderació impecable de Ricard Ruiz Garzón, que varen deixar bocabadat el públic amb una taula rodona sobre “La por del full en blanc”. Qualsevol escriptor o aspirant farà bé de recuperar-la quan la pengin a la web del festival.

Relat o novel·la?

Cal recordar que al festival d’enguany el tema ha estat la por i que s’ha tractat amb múltiples perspectives. La taula rodona de Campbell i Zanón se centrava en la por del fracàs i es va convertir en un debat literari de primer ordre en què es varen tractar temes com l’etern debat entre conte i novel·la (tots dos autors han practicat tots dos gèneres i Zanón, a més, també la poesia). La conclusió és que els contes poden ser perfectes, però la novel·la no, tot i que Campbell va reconèixer que havia hagut de menester vint-i-quatre anys per acabar trobant la manera d’explicar una de les històries del seu llibre Desguace americano i també que moltes de les novel·les són relats fracassats “que s’han allargat per la meva incapacitat i m’han obligat a treballar durant uns quants anys i moltes més pàgines del que havia previst”. L’americana afegia: “Quan tinc un conte és que tinc un personatge interessant en una situació difícil que no pot ser resolta. En canvi, per a una novel·la necessites molta arquitectura. Les novel·les han de ser més com la vida real que els contes.”

Abans de tractar els temes més seriosos –Zanón va reconèixer que una de les seves grans pors és la de les persones que dormen al carrer, per la possibilitat d’acabar-ne formant part–, hi va haver temps per a parlar d’indústria editorial i per a moments francament divertits com quan Llucia Ramis repassà la vida de cada un dels dos i aparegué un catàleg d’oficis ben interessant: des de venedor a El Corte Inglés fins a noia dels refrescs en un circ ambulant, per posar-ne tan sols dos exemples. Tot aquest bagatge vital dels dos autors ha servit per a les seves obres i tant se val els escenaris on les desenvolupin, perquè tant l’anonimat com la solitud són dos trets que comparteixen els personatges extremadament urbans de Zanón i els marcadament rurals de Bonnie Jo Campbell.

Campbell també va parlar a bastament dels seus personatges femenins i sobretot de Margo Grane, la protagonista absoluta d’Érase un río. I explicà que per a aquests personatges la infantesa acaba quan comença la seva sexualització. “En aquesta novel·la vaig fer les tres primeres pàgines per descriure un paradís, les quaranta següents per destrossar-lo i la resta per reconstruir-lo des de la perspectiva de la Margo adulta, cosa que passa molt poc després que el sexe i la violació aparegui a la seva vida.”

Patates, olives i vermut per a parlar de la mort

I si dissabte al vespre tot va fluir pels meandres dels rius i l’asfalt de les ciutats, al matí va ser el torn de l’espai circular i clos de la plaça de braus d’Olot, com a escenari ideal per a parlar de la mort. Perquè enguany el VerMot va recuperar tota la seva esplendor. I així, mentre Rosa Ribas, Xavier Aliaga i Jordi Dausà parlaven de la por de la mort conduïts per Rafael Vallbona, el públic anava liquidant olives, patates fregides i vermuts, bíter sense alcohol o aigües sota un sol de justícia impropi de la ciutat i de l’època de l’any. Això del canvi climàtic sí que espanta de debò.

A l’hora de parlar de la mort, un vermut sempre ho fa tot més lleuger i, com diu la dita, “mengem i beguem, que si ell hi fos menjaria i beuria”. Així i tot, els tres escriptors varen oferir una conversa de molt de nivell on tots es mostraren a favor de viure la vida present al màxim, per la incertesa d’allò que hi ha després de la mort i entraren en temes molt interessants, com els límits per a narrar. Xavier Aliaga recordà que el crim real més brutal del País Valencià era el de les xiquetes d’Alcàsser i assegurà que a ningú no se li ocorreria de fer una obra de ficció sobre aquest tema.

Després de repassar un munt d’experiències amb la mort (Dausà recordà un funeral irlandès on al mort li posaren una pinta de Guinness sobre el fèretre, o el temps en què treballà conduint ambulàncies de la Creu Roja; Rosa Ribas recordà amb horror que a Alemanya és costum de dur la gent a passejar pels cementiris i que el dol gairebé no es manifesta externament; o les celebracions de la mort als restaurants, per exemple), la conversa tornà a derivar cap a la literatura i la manera com s’empraven els mecanismes de la mort en la construcció de novel·les negres. Tot seguit s’obrí el debat sobre si la violència que apareix en alguns texts és exagerada o no. “Del moment que la gent queda en un parc per a fotre’s cops de matxet per un gram de farlopa, la violència als llibres no és excessiva”, explicà Dausà. Tot això el dia en què s’havia sabut que en una plantació de marihuana de Tordera es feien servir caimans per a vigilar-la. Al final, com va recordar Vallbona, “vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, que deia Cesare Pavese.

Memòria històrica i literatura

Un altre dels moments culminants de la versió olotina del Mot va arribar divendres a horabaixa. El professor de la Universitat de Salamanca Javier Sánchez Zapatero va moderar una taula en què la memòria històrica va ser el tema central sobre el qual varen debatre els escriptors valencians Alfons Cervera i Silvestre Vilaplana, que recordaren que s’havien hagut d’enfrontar al silenci de sengles famílies i que la sensació de la por a l’hora de parlar de la postguerra era ben latent i ben viva, especialment als pobles més petits, on la fam era un dels espectres més temorosos. Així mateix, Cervera va assegurar: “La por fa pudor d’un temps podrit i no em fa gens de gràcia recordar-la. Jo a aquesta dictadura no li perdono res.”

Quina pena que la Margo Crane no visqui a la riba del Fluvià

Tots dos escriptors, a més, varen estar d’acord a afirmar que la literatura no guareix res, sinó que explica coses i que ha de tenir límits, l’ètica, la decisió de no mentir. Sobre això, Cervera criticà el revisionisme històric d’Antonio Muñoz Molina, Andrés Trapiello, Javier Cercas i Jordi Gràcia, per exemple, un revisionisme “que és una exaltació de la literatura feixista”.

Així doncs, amb debats sobre la malaltia mental, la memòria històrica, la por de la mort, la por de la pàgina en blanc o la por del fracàs, s’ha acabat el Mot d’enguany. És una pena que el riu Fluvià no sigui el riu Stark i no hi puguem trobar cap Margo Crane fent-se gran, tot i que després d’aquests dies garrotxins de Bonnie Jo Campbell val més no descartar en un futur. De moment, ens podríem conformar a poder llegir-la en català. Que no seria pas poca cosa.