La presentació dels avals per al congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya ens ha deixat una primera impressió sobre el possible resultat, que cada dia sembla més decantat al costat d’Oriol Junqueras. La seua candidatura ha presentat 2.565 avals, la de Xavier Godàs i Alba Camps –allò que en diuen “els roviristes”– n’ha presentades 1.510 i Foc Nou, la d’Helena Solà i Alfred Bosch, 468. La candidatura impulsada pel Col·lectiu Primer d’Octubre no ha entrat en la cursa perquè n’ha aplegades tan sols 157.

La suma de les altres tres candidatures, doncs, és lluny d’igualar la xifra aconseguida per Junqueras i Alemany. I els 4.700 avals ja registrats semblen deixar poc marge a les sorpreses. La votació per si calia investir president Salvador Illa, la més important d’aquests darrers anys, va mobilitzar solament 6.349 militants, una xifra que no sembla gens probable que se supere ara. De manera que restarien uns 1.600 vots, aproximadament, per a repartir. Perquè Junqueras no superàs el 50% en la primera tanda, els altres candidats, tenint en compte que el Col·lectiu Primer d’Octubre ha decidit d’abstenir-se, haurien d’aconseguir pel cap baix 1.100 vots dels 1.600 restants, i això no sembla abastable.

De tota manera, la xifra de votants serà significatiu per a entendre el volum de la crisi en què s’ha abocat el partit. La decisió de fer president Salvador Illa, presa amb el vot a favor de tan sols el 53% dels militants que hi van participar, ha causat, segons que sembla, baixes importants –cosa que explica les dificultats de les altres candidatures, i sobretot de les dues rupturistes, segons que expliquen ells mateixos: diuen que molta gent que els podia avalar ja ha deixat el partit.

De manera que en la votació no solament es veurà el resultat de la batalla interna, sinó que també tindrem una primera fotografia de l’estat en què es troba Esquerra Republicana i, per tant, de la projecció futura que la victòria de Junqueras podria arribar a tenir.

Perquè Junqueras fantasieja encara amb la possibilitat de ser president de la Generalitat –cosa que tot el país ja sap que no passarà mai–, però la realitat que es trobarà després de la seua possible victòria serà molt diferent d’allò que ha estat ERC aquests darrers deu anys.

Bàsicament, el cicle de mals resultats acumulats pels republicans no es pot capgirar fàcilment. És molt evident, per més voltes que hi vulguen pegar, que l’electorat independentista ha deixat de confiar en ells. Amb raó, tot siga dit. I Esquerra, per més fantasies que vulguen tenir, no té cap altre electorat a què agafar-se, si vol ser un partit gran.

Recuperar la confiança dels electors independentistes ja seria una tasca difícil en qualsevol cas per a una ERC que ha caigut a plom de 33 diputats a 20, quan tenia a les mans tot l’aparell de la presidència. Però hi ha molt pocs dubtes que aquesta missió esdevindrà simplement impossible si la persona que hi posen al capdavant és Oriol Junqueras.

En primer lloc, i principalment, perquè les seues credencials ja han caducat dins l’independentisme. Tret dels incondicionals, ni els del seu partit se’l creuen, ja. Començant per la que ha estat la seua companya de direcció tots aquests anys, la majoria de càrrecs i cares visibles i conegudes del seu partit no se’l creuen, fins al punt que li demanen públicament que plegue, que s’aparte.

I després perquè l’animadversió visceral i irracional que Junqueras professa al president Puigdemont tan sols pot dur-lo en la direcció contrària a l’independentisme: precisament, allà on alguns dels seus principals avaladors se senten ben còmodes, a ser una crossa del Partit Socialista Espanyol, una mena de franquícia catalana exòtica de les esquerres espanyoles. I per aquest camí tots sabem quin és el futur que espera a Esquerra Republicana. Cap.

Però hi ha encara un darrer factor. Ningú no en parla ara mateix, però la tradició d’Esquerra després de maniobres com aquesta on ara es troben embolicats ens dibuixa escissions i nous partits. La darrera vegada que hi va haver una situació semblant en van aparèixer uns quants, cap dels quals no ha tingut una llarga vida pròpia, però que clarament van influir molt positivament en la consolidació i l’expansió del moviment independentista. Podria tornar a passar això ara?

Perquè Esquerra pot immolar-se, té el dret de fer-ho, però precisament allò que ha demostrat és que un espai polític socialdemòcrata i nítidament independentista té un mercat ampli a Catalunya.

Amb aquesta perspectiva, un dirigent assenyat i moderat, en una situació com la que té Esquerra Republicana avui, faria mans i mànegues per rebaixar la tensió i mantenir la unitat del partit, repartint joc entre els seus competidors i acomboiant-los, intentant recosir les ferides i essent generós i empàtic. Però, tornem al començament, resulta que parlem d’Oriol Junqueras. I no és precisament un personatge desconegut ni és creïble que canviarà d’avui per demà.

PS1. Avui comença a Madrid el judici contra Gonzalo Boye. En aquest article, Josep Casulleras us n’explica les principals claus. També ahir Casulleras va entrevistar Boye i en va eixir aquest article que cal llegir: “Que no es confonguin, jo no seré ostatge de ningú”.

PS2. Aquest cap de setmana s’ha estrenat a Nova York el film de Ronan Farrow Surveilled, sobre Pegasus, que assenyala l’estat espanyol com a exemple de violacions de drets humans amb l’ús del programari espia. El film s’estrenarà dijous a HBO Max, però a VilaWeb ja l’hem vist i us l’expliquem: “Així és ‘Surveilled’, el film d’HBO que farà avergonyir Espanya arreu del món”.

PS3. Aquest cap de setmana s’ha fet a Andorra la Vella la primera semifinal de la Lliga del Paraulògic, de la qual han eixit els primers cinc finalistes. Us expliquem com ha anat i us oferim un vídeo amb imatges d’aquest acte tan concorregut.

PS4. El professor Joan Ramon Resina ens obsequia avui amb un altre dels seus interessants articles, en aquest cas sobre el paper de la història i sobretot de la geografia en la construcció del nostre país. Més enllà de divergències concretes que tinc sobre la seua anàlisi i sobre les seues interpretacions, l’article exposa molt bé el fons de la qüestió, i sobretot les conseqüències. I, com sempre, és magníficament escrit: “La geografia i la història“.