Quin vertigen, la vida, tota alhora

Ahir Twitter va fer deu anys, que en el temps d’aquesta xarxa és com complir deu dècades. Twitter no sé si es va inventar per al que serveix ara, però, com se sol dir, ens ha canviat la manera de relacionar-nos amb el món. I tant hi fa si en tenim o no, perquè qui ens explica el món sí que en té. O sigui, que cada vegada ens és més difícil aïllar-nos en la clàssica bombolla de ‘a mi, plim’: a mi, internet, plim (1996); a mi, els mòbils, plim (2001); a mi, Facebook, plim (2009); a mi, Twitter plim, (2016). Nosaltres ja podem fugir, que Twitter ja ens trobarà per un camí o un altre.

Que els nostres informants tinguin Twitter fa que, respecte de qualsevol fet piulat, els famosos sis graus de separació se’ns redueixin a un o dos. No crec que siguin més. Jo miro el TN, el conductor del TN té Twitter, i fi de la cadena. Jo tinc un nét que té Twitter, el nét segueix tal corresponsal a Turquia, i fi de la cadena. Jo tinc un amic que té Twitter, l’amic segueix un cooperant a Idomeni, i fi de la cadena. I em voldria centrar en això, per no dispersar-me gaire.

En aquesta cadena tan curta, ara piulem a matar contra l’acord de la UE i Turquia, i abans-d’ahir vam comptar com campanes a mort el temps que faltava –dotze hores, onze, deu…– per a l’entrada en vigor d’aquesta indignitat. Per Twitter vam plorar la mort del petit Aylan ja fa mig any, mig any!, que a Twitter és una eternitat, que a Twitter va ser com si fos important, un punt i a part, un això no ha de tornar a passar. I milers de milions de piulades més tard, Twitter encara ens porta el crit dels refugiats que ja no tenim forces per a mirar, i a Twitter maleïm i remaleïm la Unió i els seus governants, cínics, hipòcrites, assassins, i repiulem les dotze estrelles daurades convertides en un filat de punxes, que una imatge val més que 140 caràcters. El drama vessa per tots els TL, minut a minut, què hem de fer, què hi podem fer.

Mirat amb ulls analògics, aquestes piulades poden semblar frívoles, com una exhibició impúdica d’allò que només podem portar a dins. Però potser ens hem d’acostumar que són una nova manera –una manera més– de demostrar la impotència, la ràbia, la indignació humanes, tan vàlida com ho pot ser una espelma, un recolliment, una pancarta. Compartint fotomuntatges, dibuixos, vinyetes, mems, o simplement piulant ben fort vergonya, vergonya, no és que ens haguem tornat uns frívols exhibicionistes, és que ens reconeixem habitants d’un món hiperconnectat que està emprenent noves formes d’expressió. De què serveix, fer una piulada d’impotència? Ni més ni menys que seure en silenci a l’espona del llit i pensar què hi puc fer, què hi podria fer, amb el cap entre les mans. Quina mania, aquesta nostra, d’exigir que tot tingui una utilitat.

De Twitter també diem que va massa ràpid, una definició eloqüent si tenim en compte que va en temps real, com la vida mateix. És clar: quin vertigen, la vida, tota alhora, tan de cop. I quan es tracta del dolor, el mitjà que el difon en temps real, per força n’ha de registrar l’impuls, la reacció que provoca. ‘Què et passa pel cap?’, ens demana Facebook als usuaris. ‘Què passa?’, ens demana Twitter, més directe, com una ordre. Quan tots tenim a la mà una maquineta de dir, ara mateix, ara!, què ens passa, què passa –a la mama, als amics, al país, al món–, el silenci clàssic pren un altre significat i, potser, amb el temps, un valor diferent del que li hem donat fins ara.