Quin seria el gest oportú?

Fa vuit dies, ni tenor ni baríton, Pedro Sánchez va oferir una ària desafinada al Gran Teatre del Liceu. Se n’ha parlat massa, segons el meu criteri. Dels indults, vull dir, perquè, tal com jo ho veig, són només una anècdota. Sí, d’acord, representen tot un gest, al qual es pot donar tanta significació –especialment política– com es vulgui. I sí, benvinguts siguin, sobretot per als afectats, tot i que els arriben tard, molt tard, més de tres anys tard, fins a 1.346 nits tard. Però són una anècdota perquè no resolen res. Ni compensen personalment els nou presos pels dies que han estat engarjolats, ni els alliberen de la part de la pena de què no se’ls indulta, ni els deslliuren dels càstigs que sens dubte ara els vindran del dit Tribunal de Comptes espanyol. Ni estalvien a cap dels altres represaliats la persecució de què estan essent i seran i serem, tots, objecte. I a sobre el govern espanyol els planteja com si li n’haguéssim de donar les gràcies, i agenollats, en comptes d’admetre que era la sortida d’emergència que tenia per mirar de neutralitzar els dictàmens i les sentències que els cauen a sobre de fora estant. Per haver actuat contravenint principis i lleis. Ells. El seu estat acorralat.

I també s’ha parlat massa de l’ària del president Sánchez al Liceu. Llepada i ampul·losa, tant com ho és el personatge. Que tendeix sempre a transcendentalejar, per més que sovint no digui sinó foteses i banalitats buides i falses. Com aquesta vegada. Tanta magnanimitat i tanta concòrdia que no s’aguanten. La restauració de la convivència a Catalunya, diu que busquen. Com si no convisquéssim, aquí. Com si ens deixessin conviure, ells. Quins barruts. Se n’ha parlat massa, de l’ària que anunciava els indults, dic, i de l’ús graponer de Martí i Pol. Algun dels cooperadors necessaris del tal Sánchez es deu haver imaginat que faria gràcia que decorés el pobre numeret del Liceu amb els versos d’un indígena. I no se’ls ha acudit res més que remenar, amb el cinisme de què ja sabem que són capaços, un dels poemes precursors i fundacionals de l’ho tornarem a fer.

Agafar un bocí de vers i incrustar-lo en el teu discurs sense més ni més garanteix, amb tota certesa, que en faràs una lectura si més no discutible, que molt probablement el malinterpretaràs, que fins i tot el manipularàs amb mala fe. Només que haguessin llegit el poema introductori fins al final, haurien vist que citar-lo era llançar-se pedres a la teulada. Només que haguessin continuat, res, a la pàgina següent, amb el poema primer de L’àmbit de tots els àmbits –que diu que nosaltres “vam girar full temps ha, i alguns s’entesten a llegir encara la mateixa plana”–, s’hi haurien pogut veure ben retratats. O, encara una pàgina més enllà, al poema segon, si l’haguessin llegit desperts haurien vist que la rèplica del poeta mateix al “som on som” inicial va ser aventurar que “potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història”. Repetim-ho: un gest desmesurat, un de ben sublim, capaç de capgirar la història. Perquè, i torno a citar-lo, “serem allò que vulguem ser”. Ho diu inequívocament el poema: és d’això que es tracta.

És curiós: sembla que ara tot hagin de ser gestos. El mateix dia que posaven en llibertat condicionada els nostres presos polítics, eren els carcellers que en reclamaven amb insistència a l’independentisme. Ho va dir en seu parlamentària el tal Sánchez, i la seva vice-presidenta Calvo hi tornava dient que la pilota és a la nostra teulada. No és que en faci befa, jo, ara, però cadascú beu d’on ha begut, i, a mi, tot és parlar de gestos i em ve al cap la imatge d’aquell altre “gesto tràgic”, el de la trista vaca de l’avi Maragall i la seva embanyada testa…

Quin podria ser, en canvi, ara, el gest oportú, i alhora ben sublim, tan diferent de l’udol resignat de la vaca cega? Els set de Lledoners, i la presidenta Forcadell, i Dolors Bassa, en els discursos encara a les portes de les presons, em va semblar que ho insinuaven. Estaria bé que es reunissin ben aviat tots nou al Parlament amb la majoria del 52% sorgida de les últimes eleccions per visualitzar finalment la necessària unitat estratègica. I, tot seguit, si és que encara no els han limitat la mobilitat, es podrien trobar a la Casa de la República amb el president Puigdemont i els altres exiliats que són a Bèlgica i a Suïssa. Quins dos gestos no serien. I tots nosaltres els agrairíem, n’estic segur.

Que el Suprem podria interpretar que són una provocació i que així els indultats reincideixen en els imaginaris delictes greus pels quals els van condemnar? I aleshores, què? Els tornarà a tancar? Doncs que s’atreveixi a fer-ho.