‘Quin estatut?’ La generació Urquinaona i el canvi de paradigma independentista

La sentència contra l’Estatut es presenta sovint com el gran detonant del creixement fulminant de l’independentisme. 8,76% dels vots el 1999. 47,49% dels vots el 2018. L’ex-president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, per exemple, considera que ‘no pot ser que la posició independentista sigui tan canviant en tan poc temps. Crec que hi ha un independentisme que és de rebuig, en protesta per la sentència del TC’. Però de la manifestació del 10 de juliol del 2010 avui ja en fa deu anys. I entremig no ha passat pas poca cosa. A les properes eleccions, si són aquesta tardor, els votants més joves hauran nascut a finals del 2002. N’hem parlat amb quatre joves independentistes que discrepen de Zapatero.

I és que el relat espanyolista que l’independentisme es desinflarà com un suflé, apuntalada per l’argument de la responsabilització central de l’Estatut, hauria de començar a culminar: els nous votants, que ja no tenen frescos els greuges que van propulsar la seva pròpia causa, poc a poc se’n desentendran. En canvi, hi ha pistes que indiquen el contrari. Les enquestes apunten que els catalans més joves són més independentistes i, els més vells, més unionistes. I la tendència es manté després de la desfeta del 2017. És un fenomen que sovint s’ha conegut com ‘el tic-tac demogràfic’, però confirmar-lo com una simple profecia és, segurament, un error. 

La manifestació contra la sentència de l’estatut, començament de què?

No hi va anar cap dels quatre. Tots són sòlidament independentistes, però la manifestació del 10-J contra la sentència del Constitucional espanyol, la veuen ben lluny. Pau Turró, del 1995, Eva Fernàndez, del 97, Steen Knudsen, del 99, i Martí Bravo, del 2001. Se senten encara lligats a la causa, tot i que desencantats amb el moviment, i no consideren la desventura de l’estatut com un factor decisiu que els empenyés a fer-se independentistes, ni tan sols com un factor important. ‘Sí que recordo molt vivament que a casa es veia com una cosa greu’, diu Knudsen, que té gravada la imatge del president Montilla fent un parlament a palau.

Turró hi hauria volgut anar, però és de Figueres i no tenia costum de baixar a Barcelona, i menys per una manifestació. Ara, a casa seva va originar un canvi: ‘Eren votants històrics del PSC i hi va haver un trencament de confiança amb la gent que defensava la unió amb Espanya.’ On sí que palpa l’abans i el després és en les manifestacions polítiques dels seus professors, per exemple: ‘Cada vegada en feien més, i això era una cosa que no passava gens abans de l’estatut.’ Fernàndez és de Reus i troba que llavors no hi havia un sentiment d’independentisme global: ‘Cadascú ho portava per si mateix, una mica com ser creient i no anar a missa’ diu. I Bravo no s’hi va sentir ni tan sols interpel·lat.

Si no va ser l’estatut, què els va fer independentistes?

A l’independentisme hi arribaren pel sentiment, d’entrada. Knudsen recorda haver viscut de sempre ‘el sentiment que Catalunya ja no era Espanya’, com Turró, que sempre ha tingut ‘un sentiment nacionalista català bastant fort, malgrat alguna època de dubte existencial i no tenir cap referent’. Igualment, Fernàndez explica: ‘A casa sempre havien tingut un sentiment catalanista però mai pròpiament independentista.’ Bravo, en canvi, no s’hi havia capficat mai. La seva família és d’origen andalús i ell mai no s’havia preocupat de demanar-se si era català o espanyol… fins que va començar a estudiar història a l’institut, particularment la guerra de Successió. ‘Aleshores em vaig adonar que era català’, recorda, i es va anar formant pel seu compte.

En els altres casos, tot i ser un començament clar, no n’hi ha prou amb el sentiment. La presa de consciència independentista hi arriba d’una altra manera: perquè la realitat els fa topar de cop amb el conflicte, i troben que alguna cosa no rutlla. ‘A Figueres l’espanyolisme exacerbat sempre ha fet allò que li ha donat la gana’, explica Turró. ‘Un dia xerrava català amb mon germà pel carrer i uns nois ens van dir “putos catalufos de mierda, os vamos a partir la cara”; i això com més gran et fas més et passa.’ No era que sempre fes bandera de l’independentisme, ‘sinó que els altres t’intentaven fer fer coses que no entenies’. Per a Fernàndez, també va començar amb un incident de catalanofòbia, però en unes vacances a Espanya. ‘La primera cosa que vaig fer quan vaig tornar va ser comprar-me una estelada.’ Tot i que a casa seva no es va parlar de la independència fins que ella no va dur-hi el debat, com en el cas de Bravo, ella en tenia prou apamat l’imaginari: ‘Des de petita a l’escola sempre havia tingut amics que a casa eren molt independentistes.’

I qui també se’n sabia l’imaginari era Knudsen, que es va polititzar molt aviat cap al comunisme, i des d’un punt de vista ‘força ortodox’, diu. Més tard va fer un tomb cap al sector anticapitalista de Podem, però anaven passant coses. Primera, que ‘cada matí hi havia la ràdio encesa a casa i recordo cada dos per tres sentir una garrotada del govern del PP: alguna cosa contra els catalans, sentències del TC… La sensació era que s’anava omplint la pica. I no entenies per què aquella mala maror, aquella agressivitat cap al catalanisme i l’incipient independentisme. I a poc a poc vaig anar essent conscient que la reforma del règim del 78 no era possible.’ Això va fer que s’allunyés de Podem, però va ser definitiu el míting, durant les eleccions ‘plebiscitàries’ del 2015, ‘amb Pablo Iglesias parlant de xarnegos i demanant-los que no traïssin Espanya‘.

Les cicatrius del Primer d’Octubre i les manifestacions d’Urquinaona

En vídeos d’entrevistes a ciutadans, polítics i gent famosa que rondaven per la protesta del 10 de juliol, i en articles d’aleshores, s’hi observa bé la petja que ha llegat la decisió del Constitucional. La gent diu que està ‘cansada’, que els han ‘tancat la porta’, que anys enrere no ho veia possible però que ara ja no s’avergonyia de dir-se independentista. Quina és la gota que fa vessar el got per als joves que podrien haver anat a la manifestació del 2010 i no hi van anar? ‘Era a classe de matemàtiques quan es va publicar la sentència contra el procés. Recordo gent que no havia estat mai independentista com va sortir i se’n va anar cap a l’aeroport. Potser dels amics de la meva generació, un 60% o un 70% són independentistes, i abans d’aquell dia, la xifra era d’un 40% o un 50%’, explica Bravo.

‘El Primer d’Octubre és inesborrable, un esdeveniment polític amb tots els ets i uts, que canvia totes les normes, engendra tot de fidelitats que no sabíem ni que podien existir. Jo sóc molt optimista sobre el Primer d’Octubre, tot i la folklorització. Hi ha una espina clavada, una esquerda estructural.’ Knudsen és contundent: ‘La nostra generació ens hem polititzat enmig d’una crisi econòmica i en el moment que ja érem relativament madurs en el terreny polític ens vam trobar la repressió. Les imatges són allà.’ I hi seran sempre. Aquests dos són els moments: el referèndum i l’empresonament definitiu dels presos polítics.

Almenys per a la seva generació, tots quatre convenen que el seu independentisme és irreversible. Turró ho delimita a la franja de gent que s’hi ha tornat entre el 2016 i enguany. ‘Tinc bastant la sensació que no hi ha marxa enrere amb els nens més joves. Crec que hi ha un trencament, i que Urquinaona ha establert un precedent en la manera com fem les manifestacions’, afegeix. ‘Veure nens de catorze anys fent una manifestació contra la sentència i dient “Va, anem a tallar la Nacional II?” em feia gràcia. Pensava: gràcies a Déu, perquè nosaltres això no ho havíem vist mai. No recordo cap fet que em marqués tant. I ells ho recordaran.’

El regust de derrota també marca

Tots estan decebuts amb els dirigents independentistes per la manera com va acabar la tardor del 2017, tot i que no perden l’optimisme. Però, així com relativitzen el pes que té per a ells els fets que van marcar els més grans, també refusen la tranquil·litat absoluta que pugui originar aquest ‘tic-tac demogràfic’, i alerten que els joves que començaran a votar cada vegada tenen menys incentius per a fer-se independentistes, i sobretot per a mobilitzar-se i dur la protesta fins al final. ‘Hi ha un trauma col·lectiu que ja veurem quines conseqüències té, però és clar que ara per ara és molt més fàcil ser antiracista o antifeixista o feminista que no pas independentista, perquè són lluites que d’alguna manera s’emmarquen més en la igualtat que no pas en la diferència, i amb la crisi social que vivim és més fàcil advocar-hi’, sosté Knudsen.

Fernàndez ho viu en la seva pell. ‘Fa uns quants mesos que m’ha agafat l’ansietat de pensar que els meus fills i néts seran refugiats climàtics.’ Viu a Reus, i explica que les petroquímiques, que veu quan mira per la finestra, li fan sentir que ‘ens van matant lentament’. ‘Quan veus aquests debats inútils que tenen entre partits independentistes penses: de què ens serveix, si al final els problemes del dia a dia no s’encaren? De què serveix una Catalunya independent si mig país se l’ha empassat el mar?’, qüestiona. ‘La generació que creix molt amb aquesta por, o vinculada amb el feminisme, pot acabar creient que això de l’independentisme és una cabòria dels grans ancorada al passat, perquè hi haurà problemes més grans i urgents que s’imposaran’, avisa.

Però això només fa que es reformuli l’estratègia de l’independentisme: creu que cal apropiar-se aquesta mena de lluites i explicar per què una Catalunya independent les resoldria millor. ‘S’han quedat amb debats del passat. Quan surti algú dient que hi ha massa pocs castellanoparlants a TV3, no li han de fer cas. No podem tornar a entrar en debats que fa quaranta anys que hem superat.’ Turró ho subscriu del tot, però hi afegeix una altra perspectiva. ‘Les qüestions que són a l’agenda internacional (ecologisme, feminisme, antiracisme), sempre les travessa l’espanyolitat. No tenim intel·lectuals propis que pensin en aquesta línia, TV3 truca cada dos per tres a Madrid per a parlar amb experts en aquestes qüestions…’  Creu que és ‘una bona jugada per part de comuns i el PSC’ perquè reprodueix la mateixa lògica que, diu, empren amb la llengua: ‘Igual com diuen que el castellà és una llengua que serveix per a tot el món, el feminisme serveix per a tot el món, l’ecologisme també, i això vostre és una reivindicacioneta d’un territoriet.’