Aquests dies en què els carrers s’omplin dels decorats típics de Nadal la gent es demana quan arriba el tió a casa o si s’ha d’anar a caçar al seu hàbitat natural: els boscs. Els dies en què apareix varien segons el costum de cada família, igual que les maneres d’arribar.

Per a alguns, el primer diumenge de l’Advent, quan comença a preparar-se l’arribada de Jesucrist segons la tradició cristiana, s’inaugura Nadal amb l’aparició del tió a casa. Per a uns altres és per Santa Llúcia, el 13 de desembre, o durant el pont de la Puríssima, els dies 6, 7 i 8 de desembre, que és també quan es posa el pessebre.

L’aparició del tió té diferents versions que s’adapten a les tradicions familiars. Alguns apareixen al menjador, a la cuina, cauen del cel o, segons que explica el folclorista Amadeu Carbó al llibre Celebrem el Nadal, el tió de Nadal apareix al llit del més petit de la casa.

Com que el tronc té una funció decorativa, se sol posar sota el pessebre o en un racó del menjador, on és alimentat amb mandarines, palla, garrofes, galetes o rosegons de pa, tal com explica Carbó. Després d’engreixar-lo durant Nadal perquè retorne en forma de regals tot allò que ha menjat, es colpeja amb bastons mentre es canta una cançó per animar la cagada.

Aquest ritual se sol fer la nit de Nadal o el dia mateix, segons les necessitats de cada família. Els ajuntaments i els centres cívics dels barris també organitzen a les places dels pobles cagades populars en què les famílies s’ajunten els dies de Nadal per fer cagar el tió.

Després de picar el tronc, s’aixeca la manta que el cobreix i apareixen els regals, juntament amb els dolços típics de la festivitat, com ara les neules i els torrons, una part del ritual original que encara es manté.

Hi ha més vies per les quals el tronc arriba a casa. Una de les activitats que s’ha popularitzat és anar a caçar-lo al bosc. Alguns ajuntaments organitzen excursions familiars per a caçar els tions que esperen al bosc de ser acollits a les cases i engreixats durant tot Nadal.

Una d’aquestes iniciatives és el Caçations, una organització que fa jornades per a anar a cercar els tions en diferents indrets naturals, com ara Collserola, als boscs de Prades (Baix Camp) o al Parc Natural del Montnegre i el Corredor (Vallès Oriental).

Una tradició ancestral i rural

Antigament, el tió de Nadal representava el “cor vegetal de l’abundància”, com el defineix Carbó. Quan el fred obligava a escalfar-se davant el foc i els troncs començaven a acumular-se a les cases per alimentar la flama, començava el ritual.

Es triava un tronc cap de foguer que es colpejava i cagava fruits secs o dolços típics, com el torró, segons les possibilitats de cada família. Aquests regals simbolitzaven la prosperitat i l’abundància per a l’any vinent. Després, es cremava la nit de Nadal com a part del ritual de renovació que significava als orígens.

Tant el tió com l’arbre de Nadal, que en essència és un altre tronc en què apareixen regals el 25 de desembre, són elements vegetals tradicionals d’aquesta festivitat que tenen un significat que va més enllà de la funció decorativa.

Tot i que l’arbre s’ha cristianitzat, a diferència del tió, que manté el seu origen pagà, tots dos representen la connexió amb la natura que caracteritzava antigament les poblacions rurals.

La importància del foc per al tió

El tió anava associat amb la protecció dels cultius, la renovació i la prosperitat de les famílies. Lluny de la celebració d’ara, fa aproximadament vuitanta anys o noranta, era una cerimònia familiar que es feia a la llar de foc, un espai càlid i acollidor representatiu de la unitat familiar. El foc tenia un significat religiós molt important, però no cristià, tal com remarca Carbó.

El ritual era un cicle que començava amb la tria d’un tronc capfoguer que es feia cagar i acabava cremat. Això simbolitzava la renovació i la continuïtat de la família, que es representava mitjançant el protagonisme que, encara avui dia, tenen els infants en aquesta tradició. “És aquesta idea que els petits són la garantia de la continuïtat de la família”, explica Carbó.

Fins i tot les cendres que resultaven de cremar el tió tenien una funció protectora dins el ritual. “Es posaven sota les teulades o als corrals per protegir dels llamps”, explica Carbó, o envoltaven els camps per evitar les plagues.

El tió és un ritu ancestral i rural que no entén de llengües ni de fronteres polítiques, segons Carbó. Aquesta figura de Nadal s’estén per tot Europa amb diferents noms, per exemple, a Anglaterra es coneix com el Yule log i a Alemanya com a Christklotz o Julklotz.

Amb la industrialització, aquesta tradició es va perdre. No va ser fins a principi dels anys setanta del segle passat que el tió es va fer espai al món urbà a partir d’un procés d’infantilització.

Estratègies per a sobreviure a la modernitat

Per Carbó, el tió de Nadal és un ritual que s’ha descontextualitzat de la llar i del significat original. La renovació d’aquesta tradició ha permès que sobrevisqués, però ha transformat el seu significat cap a una celebració col·lectiva infantilitzada.

La cara i la barretina que actualment decoren el tronc són elements introduïts per Ferran Margarit l’any 1975, que va vendre reeixidament aquesta nova versió a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona.

Aquests elements formen part del procés d’infantilització que ha permès que, a diferència d’unes altres tradicions populars festives, el tió s’haja convertit en la tradició nadalenca més antiga que es conserva al país.

No obstant això, l’element del foc ha perdut la centralitat perquè la gent que viu en pisos a la ciutat no té llars de foc on cremar-lo. L’adaptació al nou context urbà ha obligat a cercar alternatives per a ritualitzar la tradició, com ara les cagades col·lectives o la caça dels tions als boscs, que permeten la supervivència del tió entre les generacions més joves.