Quin Barça?

Quan jo era menut, si el meu pare em deia que el Barça havia guanyat un partit, no hi havia dubtes: sabíem de què parlàvem. Ahir al matí, quan vaig dir al meu fill de cinc anys que el Barça havia guanyat el Sevilla per 1 a 0, em va preguntar tot seriós: “Quin Barça? El masculí o el femení?” I jo vaig pensar: avancem. Molt lentament, com les plaques tectòniques, però avancem. I en aquest aspecte concret, el del futbol femení, almenys a Catalunya i gràcies al Barça, sembla que els temps estan canviant, com cantava Bob Dylan.

Jo mateix faig els sí, però, abans no me’ls feu vosaltres. Sí, però una flor no fa estiu: només són les noies del Barça, mentre la resta no les coneix ningú. Qualsevol de nosaltres tindria problemes per a fer una llista de deu esportistes femenines i ompliríem fulls amb el nom d’esportistes masculins. Sí, però han hagut de fer diverses vagues per a defensar drets laborals molt bàsics, entre els quals el dret de quedar-se embarassades sense haver d’abandonar automàticament la carrera. Sí, però cobren molt menys. Sí, però continua essent un món molt masculí, d’àrbitres homes i entrenadors homes i directius homes.

Certament, és així, però sempre cal algú que obri camí, que trenqui el gel, que llenci la primera pedra. A vegades és una heroïna més o menys anònima com Rosa Parks, i a vegades són un conjunt de noies que fins fa quatre dies eren igual d’anònimes o més però que tenen la sort de dur el nom del FC Barcelona estampat a la samarreta. Aquest és el poder del Barça, que atrau mirades i obre portes, que projecta Catalunya al món, fa que Spotify passi al català i trenca rècords aplegant 91.553 persones al Camp Nou per veure una cosa tan exòtica fins fa uns anys com un partit de futbol femení.

Tothom va coincidir que el partit del 30 de març contra el Reial Madrid va ser una fita històrica. Les mateixes jugadores deien que no s’haurien pensat mai que algun dia es faria realitat aquest somni, el de jugar a un Camp Nou ple com un ou. Que les grades fossin més plenes de dones que mai té tota la lògica del món. Però i l’alegria que hi havia? Les ganes d’animar? La manca d’insults? L’absència de joves beguts que confonen un partit de futbol amb una invitació a moure brega? Una noia que va habitualment al Camp Nou ho explicava l’endemà a les xarxes socials: el dia que van jugar les noies, els voltants de l’estadi eren zona segura; quan juguen els homes han d’anar alerta.

Seria una gran notícia que el futbol femení arrenqués de debò i que el Camp Nou es tornés a omplir el 22 d’abril a la semifinal contra el Wolfsburg. Veurem. No serà fàcil. El que és segur és que ara mateix hi ha tota una generació de nenes i de noies que disposen d’unes referents i d’unes models, es diguin Alèxia o Aitana, i que –si els ve de gust, és clar– podran jugar a futbol amb normalitat, sense perill de ser assenyalades com “la que li agrada el futbol” i sense haver de triar indefectiblement entre dansa o patinatge artístic a les activitats extraescolars.

I després, algun dia, hauria d’arribar la següent revolució. Que quan diguem que el Barça ha guanyat, ens preguntin si ens referim al Barça de bàsquet, d’handbol o de rugbi. Que més enllà del futbol també hi ha vida, molta i bona. És evident que el futbol triomfa gairebé arreu del món, però no em negareu que també té un punt avorrit. Vas al camp, el partit acaba 0 a 0 i ningú no et torna els diners! Això amb el bàsquet no passa. Ni amb l’hoquei sobre gel. Aquest diumenge, el Barça es va proclamar campió de lliga davant el Puigcerdà i no se n’ha assabentat ningú. La intensitat del partit que van jugar al Palau de Gel va ser impressionant. Perdó, he dit que el Barça es va proclamar campió d’hoquei sobre gel i volia dir l’equip masculí d’hoquei sobre gel. D’equip femení, de moment, no n’hi ha.