25.12.2015 - 02:00
Aquests dies és notícia una reconstrucció del que podria ser, diuen, la cara de Jesús. La reconstrucció, feta per l’artista anatòmic anglès Richard Neave, és en realitat de fa més d’una dècada, però ha tornat a circular per l’època de l’any en què ens trobem. De fet, Neave en comptes de mostrar exactament com hauria pogut ser Jesús, més aviat va intentar de demostrar com podria haver estat un habitant de Judea del segle I dC.
Si bé aquesta imatge, d’un home de cabells foscos i pell morena, amb ulls marrons i amb faccions que indicarien que hauria resistit molt treball físic sota el sol, no és idèntica a l’aparença del Jesús històric, és probable que sigui una aproximació més acurada que moltes altres que apareixen amb més freqüència.
El protagonista de ‘Jesucrist Superstar’, Ted Neely, és un bon exemple del Jesús occidental típic: cabells llargs i rossos, pell pàl·lida i sense arrugues i expressió plàcida. Però quines proves tenim per secundar qualsevol reconstrucció històrica sobre com seria el rostre de Jesús en realitat?
Una cara poc coneguda
La qüestió de l’aspecte de Jesús és complicada per la manca d’una descripció de les seves qualitats físiques als texts cristians primitius. Això no es deu al fet que l’aparença no fos en general important en l’antiguitat; de fet, tenim una descripció de l’apòstol Pau en un relat del segle III dC sobre la seva tasca.
Els actes de Pau i Tecla (2.3), una història apòcrifa de la influència de Pau en una dona verge anomenada Tecla, diuen que era ‘un home baix, de cabells fins, camatort, de celles espesses i juntes i nas aguilenc, ple de gràcia: de vegades s’apareixia com un home i unes altres, amb cara d’àngel.
Quan Jesús apareix als texts, la gent sembla que no és capaç de reconèixer-lo, fins i tot al Nou Testament. L’Evangeli de Joan n’inclou dos exemples. En primer lloc, Maria confon Jesús amb un jardiner quan en cerca el cos després de la crucifixió; sols quan en sent la veu s’adona que aquell home és Jesús.
I després de la resurrecció, Jesús es troba amb els deixebles mentre pesquen. Tampoc no el reconeixen quan el veuen. Una de les característiques de Jesús en la literatura cristiana posterior és que s’apareix als seguidors de moltes maneres diferents. Per exemple, als fets de Pere (3,21), un dels primers d’apòcrifs dels apòstols.
Heu vist aquest home?
Les primeres imatges que tenim de Jesús són de frescs pintats a les parets de les catacumbes i talles fetes per adornar taüts de pedra. Aquestes imatges generalment daten del segle III, uns dos-cents anys després de la mort de Jesús, per la qual cosa es van fer sense cap testimoni ocular de Jesús viu.
Aquest fresc, pintat a la paret d’una església del segle III a Dura Europos (Síria), mostra la història de Jesús guarint un paralític. Si bé és difícil de veure’n els detalls facials, aquest Jesús té els cabells curts i va ben afaitat.
L’aparició de Jesús revela força coses sobre la manera com els seus retrats van començar a funcionar entre les primeres comunitats cristianes. Jesús hi porta una peça de roba típica dels homes romans: una túnica amb pali. Generalment s’hi representa Jesús, malgrat els seus trets facials, d’acord amb les expectatives romanes sobre com havien d’aparèixer els homes virtuosos.
Jennifer Awes Freeman escriu més coses sobre la manera com la iconografia imperial romana podria haver influït en les primeres representacions de Jesús a l’article ‘The Good Shepherd and the Enthroned Ruler: A Reconsideration of Imperial Iconography in the Early Church’.
A mesura que les esglésies cristianes van anar creixent i es van expandir, la gent va començar a crear icones, imatges d’homes i dones sants. Aquestes icones no eren sinó objectes de decoració, però venerats. La icona més antiga que representa Jesús prové del segle VI dC. Hi podem veure clarament la tradició emergent que representava Jesús ja amb cabells llargs, pàl·lid de pell i amb barba. També hi porta la peça de color marró fosc típicament associada amb les comunitats monàstiques, que il·lustra els valors canviants imbuïts en les representacions de Jesús.
Una de les principals conclusions que podem extreure d’aquestes primeres imatges de Jesús és que, des del començament, l’aparença de Jesús s’imagina d’acord amb les expectatives socials de l’aspecte que hauria de tenir la gent.
Normalizant una cosa extraordinària
No és estrany que moltes representacions contemporànies de Jesús el mostrin com la representació dels estàndards occidentals de la ‘normativa’ de bellesa masculina (és a dir, imposada i valorada culturalment). Això també s’aplica als retrats formals que apareixen en els llocs de culte i per al fenomen de la paridòlia, les imatges de Crist (o unes altres figures venerades) que ‘han aparegut de manera espontània’ en tota mena de llocs, des de menges fins a finestres.
No ho sabrem mai?
Finalment, per què continuem preguntant-nos per l’aspecte de Jesús? Com indica Michael Peppard a l’article ‘Was the Presence of Christ in Statues? The Challenge of Divine Media for a Jewish Roman God’, el desig de saber com era Jesús és lluny de ser únicament una cerca postmoderna; el segle XIX, a ‘La temptació de Sant Antoni’ Flaubert s’imaginava Antoni desitjant de poder visualitzar el seu salvador.
Actualment, les imatges de Jesús en general reflecteixen la diversitat que sempre ha format part del nostre món; alhora, l’alt valor que la nostra cultura atorga als processos de descoberta científica explica per què aquesta imatge reconstruïda per Richard Neave d’un jueu del segle I dC ha arribat a captar tant la nostra atenció col·lectiva.
Article de Meredith JC Warren, professora d’Estudis Bíblics i Religiosos de la Universitat de Sheffield, publicat originalment en anglès a The Conversation
