15.03.2025 - 21:45
|
Actualització: 15.03.2025 - 21:53
Quan la nota que acompanya el llibre que t’envien per a preparar l’entrevista està signada per un Departament de Propaganda i Manipulació de la Plebs Abjecta i Adotzenada ja intueixes que tot anirà bé, malgrat que el text tingui el to intimidatori propi dels gàngsters i amenaci d’emprar la violència física si no en fas la publicitat adequada. Els gàngsters, en aquest cas, són dos: el primer editor de La Segona Perifèria, Miquel Adam, i l’autor del llibre, Quimi Portet. La faixa del llibre, on s’acostumen a col·locar frases transcendentals o lloances estratosfèriques, és de color groc i en lletres vermelles ben grans hi diu “T’estimo, truita!”, una exclamació extreta de la brevíssima cançó escrita a quatre mans “Àfrica, 11 de la tarda”.
El llibre en qüestió és Cançons en bell llemosí 1987-2020, un volum que arriba demà a les llibreries i que aplega la lletra de les 130 cançons que Quimi Portet ha escrit durant 33 anys i que deixa entreveure el poeta que hi ha darrere el músic. És, per tant, una obra en vers completa, si exceptuem les cançons que va escriure per a El Último de la Fila, que no eren ni en bell llemosí ni en català, i algunes de la prehistòria, quan formava part d’un grup amb un nom tan evocador com Kul de Mandril. A banda les lletres de les cançons, el valor del llibre és que Portet ha escrit un text que introdueix cadascun dels onze discs en solitari i n’explica el temps i les circumstàncies. A més, hi ha dos bonus track: un “Magne estudi introductori”, a càrrec de Quim Monzó, i “Un colossal epíleg”, del company de mil batalles, Manolo García.
Una volta llegit el llibre, enfilo la C-17 cap a Vic, que és on Portet fa anys que viu, després de fer-ho a llocs com ara Eivissa i el País Basc del Nord. Els entrevistats, com els animals, sempre és millor observar-los en el seu hàbitat natural. Com que Osona és una terra prolífica en grups musicals, des de Duble Buble i Sau fins a Oques Grasses i Power Burkas, prenc consciència per primera volta de la quantitat de vegades que músics del nostre país, en estats mentals i emocionals diversos, deuen haver transitat per aquestes mateixes corbes. Quan arribo a la imponent Biblioteca Pilarin Bayès, Quimi Portet ja m’espera, tot prenent un cafè. És molt puntual, em diu la seva acompanyant. A més de puntual, és xerraire, lúcid, modest, optimista, aparentment feliç i té sentit de l’humor, que sempre és d’agrair. Tot això, moderadament, és clar, que és el seu adverbi preferit.
—En aquesta biblioteca tan bonica on som, on us agradaria trobar el vostre llibre? A la secció de poesia, a la de música o en alguna altra?
—Home, si estigués molt animat i tingués un dia optimista, et diria que a la de poesia. Poesia popular, si vols, que com la música popular és un gènere menor. Ho dic amb tota la humilitat, però sí, crec que hauria d’anar a poesia. Ara, també es podrien posar uns quants exemplars a música i uns altres a poesia, i tothom content.
—En el fons, aquest llibre és la reivindicació d’una de les vostres múltiples facetes, que és la de lletrista, oi?
—Sí, tot i que més que reivindicar-la, el que faig és organitzar-la i ensenyar a la gent que he fet unes lletres. A vegades, els músics fem tant de soroll amb les guitarres i els bombos i les bateries que, potser amb una mica de vanitat, intento demostrar que hi ha hagut 130 vegades que he escrit una lletra per a aquestes músiques. A més, posar les lletres en un llibre és com tornar-les al lloc d’on van sortir: totes van començar amb un paper i un llapis.
—De facetes, en teniu moltes. Al pròleg, Quim Monzó us anomena “estrella de la música moderadament moderna” i a l’epíleg Manolo García diu que sou un ésser lliure. Vós mateix us considereu un “guitarrista espaviladet i bromista”. Sou tot això i més?
—Crec que la suma d’aquests elements és una bona manera de definir-me, sí. No sé si hi afegiria gran cosa més. Òbviament, em podria fer més el xulo, perquè tots som vanitosos, però trobo que és un bon resum.
—El que em fa més enveja és això de ser lliure…
—Em sap greu, però sí, sóc molt lliure. Sobretot des que vaig començar la meva segona carrera, la carrera en solitari. Abans potser ho era una mica menys, però, vaja, diguem que els esforços que havia de fer amb El Último de la Fila en general també eren força agradables. Per tant, dins la tragèdia de tot plegat, sóc lliure, o moderadament lliure.
—No us voleu treure la jaqueta, que fa calor? [Qui fa aquesta pregunta és la fotògrafa, que acaba d’arribar i ha començat a disparar la càmera].
—No, gràcies. És que m’agrada. Jo sóc una estrella del rock i si me la trec, semblaré un senyor normal, un oficinista o un que passava per aquí. M’agrada molt portar aquesta caçadora. És xula, no? Fa molts anys que la porto i sempre m’acompanya quan faig propaganda.
—Hi ha una altra etiqueta per a definir-vos que també m’agrada molt: astre intercomarcal.
—Això ho vam inventar en una època en què teníem un bloc humorístic. Com que venia de ser un astre “internacional”, vam rebaixar una mica la categoria a astre intercomarcal, que és molt divertit i molt còmode.
—D’un astre intercomarcal a un cantautor galàctic com en Jaume Sisa trobo que no hi ha tanta distància. I, a més, trobo que tant les lletres i l’univers que creen com l’actitud vital i el sentit de l’humor us acosten a cantants i cantautors tan admirats com Jaume Sisa, Pau Riba, Albert Pla i Adrià Puntí. Us sentiu còmode amb aquesta colla?
—Molt! El Sisa i el Pau Riba els considero una mica mestres. Quan jo era jovenet i volia ser músic, estava molt pendent de la música internacional, perquè jo era molt esnob. També va ser una època, els anys setanta, en què la música americana i l’anglesa eren espectaculars. Però d’aquí em van interessar sobretot el Pau i el Sisa. Els textos que feien m’arribaven molt, eren molt especials. Unes lletres així només es podien fer aquí. Tot i que la música fos homologable amb la música pop internacional, les lletres eren genuïnament nostres, per la llengua i per la longitud d’ona mental.
—Us referiu a una cosa semblant al surrealisme català que va teoritzar Francesc Pujols?
—Sí. Escoltant-los a ells dos em vaig adonar que ens feien riure coses que a l’altra gent no els feien ni fred ni calor i, en canvi, no ens feien riure coses que a l’altra gent sí. Això em va fer pensar. No des d’un punt de vista nacionalista ni xovinista, però sí com una manera de veure el món nostrada. Crec que era Pau Casals que deia que sense una visió pròpia, no podràs aportar mai res a la cultura mundial. Si hi ha un element genuïnament català crec que és l’humor, malgrat que som un país amb una història ben trista. O justament per això. És cert que hi ha països que tenen històries encara més tristes. Els catalans no som al pòdium, però som a prop.
—Riure per no plorar?
—Exacte. Encara que sempre hem tingut gent molt seriosa i circumspecta, al costat, hi havia també tot tipus d’humoristes i bromistes de diferents categories, des del broc gros i escatològics fins a gent amb un toc més refinat, com ara Francesc Pujols. En èpoques més modernes hem tingut personatges com ara Joan Capri, que sempre m’agrada recordar, i la Trinca, de quan érem petits. La nostra cultura sempre ha combinat el vessant combatiu amb la resiliència humorística, si em permets utilitzar aquesta paraula que està tan de moda. Tant si estàs enamorat com si estàs trist, o per més filosòfic que et posis, és molt sa aplicar aquesta pàtina humorística, no agafar-se res massa seriosament, ser escèptic davant de qualsevol grandiloqüència, encara que sigui la pàtria, encara que sigui la llengua… En el fons, tot és risible i tot és ironitzable.
—Em sona que en una cançó dieu que l’humor és com l’anarquia que triomfa puntualment, oi?
—Per uns breus instants, sí. A mi em sembla que la manca d’humor és dolenta per a la salut, tant la física com la mental, però un excés potser tampoc no cal. Altra feina tenim, que la nostra existència és ben enigmàtica. Ens hem acostumat tant a existir, que a vegades no hi pensem. El delirant que és ser aquí i ara. És delirant. Jo, això, algun cop, quan tenia febre i era petit, ho havia entès, però no me’n recordo com era. Algun cop, amb un atac de febre d’aquests de 39 graus, recordo haver entès per què som aquí, però no ho he tornat a entendre mai més. Entre els animals, entre els mamífers, segur, la salut mental de l’espècie humana és la que està més deteriorada. Un primat no serveix per a les coses que li fem fer. Venir de Barcelona dins d’una capsa d’acer a 120 quilòmetres per hora no és normal, per molt que ens ho sembli.
—Tornem al llibre, que crec que ens n’hem allunyat una mica. Tot i que ja m’heu dit que en un dia optimista el col·locaríeu amb els llibres de poesia, en algun moment us ha fet por o angúnia presentar les lletres de les cançons despullades, sense música?
—Les del primer disc, del 1987, sí. A partir del segon disc, ja m’estan bé, la veritat. Amb tota humilitat. He procurat no ser mai frívol escrivint lletres de cançons i em sembla que més o menys ho he aconseguit. Les lletres de Persones estranyes les vaig fer en quinze dies, al llibre ho explico, i potser sí que hauria pogut deixar-les fora. És un disc testimonial, fet als inicis d’El Último de la Fila. Però en vam parlar amb l’editor i vam decidir que fa el seu paper i hi ha alguna cançó que fins i tot està mig bé i tot. De la resta, crec que n’hi ha que llueixen prou, o fins i tot que llueixen més sobre paper que a la cançó. Pensa que jo sóc un cantant de patacada, ho he dit sempre, i, per tant, la meva tècnica vocal no subratlla la part poètica de les cançons. A més, com que originalment van néixer sobre un paper, m’agrada que hi tornin.
—Parlant de paper, sou dels qui escriviu texts al tovalló d’un restaurant o ben asseguts davant l’ordinador amb música clàssica de fons?
—A veure, jo escric en hores laborables. Sóc incapaç de tenir una inspiració en un moment en què no toca. Treballo vuit hores al dia, o deu, o dotze, les que convingui, però només escric en aquestes hores, i puc escriure a mà i a l’ordinador. Sí que a vegades et ve una idea graciosa, lluminosa, i l’apuntes. Abans duia una llibreteta i ara ho faig al mòbil. D’aquestes grans llistes de bestieses atzaroses sempre n’acaba sortint alguna idea bona.
—Si vau escriure les cançons del primer disc en quinze dies, vol dir que en feu via, no?
—Sí, sóc molt ràpid escrivint. Pensa que aquest llibre de cançons estava previst treure’l per Nadal o pel Sant Jordi de l’any que ve. Però els textos que presenten les cançons de cada disc també els vaig enllestir en dues setmanes. Sóc ràpid quan ho faig, és clar. També hi ha moments en què em fa mandra o no veig el moment de posar-m’hi. Però quan m’hi poso, vaig per feina.
—Com que les lletres apareixen per ordre cronològic, és fàcil de comprovar que a les primeres hi ha més amor i t’estimos, i a les últimes més malenconia i més això ja no hi és i allò altre ha canviat…
—Això és la biologia, sí. La biologia ha fet el seu camí en la meva obra, amb perdó. Estar enamorat és una cosa deliciosa i espectacular, i la lírica i la música popular neixen d’aquí, no? La música popular es va inventar per anar als aplecs i enamorar-se, que es creessin matrimonis i que es perpetués l’espècie, no ens enganyem. Cerquem parella, cerquem companyia. Segurament hi ha quelcom d’antinatural en ser un vell i continuar fent rock, continuar fent música popular. Llavors, t’has d’espavilar per buscar uns altres temes, al llibre ho explico això també. Pots continuar simulant que t’enamores, o recordar el divertit que era estar enamorat, o pots experimentar amb temes nous. Per exemple, per què escrius, per què cantes. Una de les últimes cançons que he escrit es diu “Amb qui parlo” i és una reflexió sobre per què estic cantant amb aquest micròfon i qui m’escolta a l’altra banda. Crec que és un bon tema per a un senyor de 67 anys com jo. Per a un xaval de divuit anys seria un tema absolutament denigrant i caldria portar-lo ràpidament al metge.
—En tot cas, encara no heu arribat a l’estadi de foscor de Leonard Cohen amb el seu darrer disc, You Want it Darker, amb la mort omnipresent.
—La mort, suposo que ja ens avisaran quan sigui el moment, perquè sempre acabem allà. De moment, no sé si és per la salut o pel que sigui, no és un tema que em cridi, com diuen ara. No prou per a fer-ne cançons. Però veig que normalment, amb gent que escriu i que passa d’una certa edat, és un tema que apareix. Jo tampoc no em pensava que escriuria sobre l’enyor, i ho he fet. Està bé deixar que la biologia intervingui en la teva manera d’escriure.
—En algun moment heu considerat de presentar les 130 lletres en un ordre diferent del cronològic i agrupades per disc?
—No, no, jo estic fet molt a l’antiga amb això. Componc discos, no cançons. No sabria fer una cançó i publicar-la. Sóc d’una època en què vam néixer amb els LPs i tota la vida he fet LPs. Després van arribar els CDs i hi podies posar més cançons, d’acord, va bé, però discos al capdavall. No és que els meus discos siguin temàtics, però sí que són una instantània d’un moment i d’uns sentiments, d’una manera de ser molt feliç o de ser-ho molt poc, o de ser mig feliç. Cada època té el seu disc i m’agrada que sigui així.
—Com arriba a reeixir una cançó? En quin moment en sou conscient? És en el moment de pensar-la, d’escriure-la, quan arriba als escenaris, o és un misteri?
—És un misteri absolut. Molts cops, la cançó que ha tingut més èxit d’un disc és la cançó que menys t’esperaves. Parlo ja de l’època de l’Último. Potser la nostra cançó més famosa és “Insurrección”. Doncs mira, va ser una cançó feta a última hora per acabar d’omplir un disc. En el meu cas, potser “La Rambla” és la cançó més coneguda. Doncs és una cançó que va estar a punt d’anar a les escombraries i, per una casualitat, la vam acabar posant, ho explico al llibre. I ara és la cançó més coneguda! En canvi, altres vegades he fet cançons i he pensat, ostres, després d’aquesta cançó el món no tornarà a ser el mateix. I sí que ha continuat sent el mateix. Són cançons que han passat totalment desapercebudes. Érem amb l’Albert Pla a l’estudi convençuts que una cançó era delirant i boníssima, i res. Misteri total.
—La pregunta del milió: com es fa per casar la lletra d’una cançó, més o menys poètica, basada en un element descriptiu i concret com el llenguatge, amb la música, que és un element abstracte per definició?
—No ho sé. La veritat és que no en tinc ni idea. Jo sempre començo amb la música. Sé que és una mica estrany, perquè molts companys comencen per la lletra. Jo, el 98% de les cançons que he fet, les he començat amb la música, perquè a mi m’agrada molt la música. M’agrada com a objecte abstracte i és la música la que finalment em diu coses, em remou emocionalment, m’evoca coses i m’inspira a escriure un text. Però la sessió d’escriptura del text no té res a veure amb la música. L’he de fer en un altre espai físic, perquè si hi ha guitarres o bateries a la vora, no escriuria mai ni una lletra. Fer música és molt més divertit. Realment, és com un joc que enganxa, hi ha un punt que fa vergonya i tot. Fer música en un estudi de gravació té un punt viciós. Ostres, que ens ho estem passant massa bé, això segur que té alguna contraindicació o és pecat. Sí, segur que és pecat o fa mal al fetge. En canvi, la lletra, tot i que puguis divertir-te molt, té una part d’esforç i de dolor, almenys de la manera que escric jo.
—El títol del llibre parla de “Cançons en bell llemosí” i no en català, per què?
—Em va semblar maco, no? Això del llemosí em sembla que s’ho van inventar els de la Renaixença, aquells senyors tan elegants i tan prats de la riba, una mica per destacar el parentesc entre el català i l’occità, i per donar-li un toc poètic, de jocs florals, una mica arcaïtzant. El meu material no té res d’arcaïtzant, però sí que té molt en compte la força de les paraules i de la llengua. Jo trobo que el català és supersexi. Fins i tot el de Pitarra i el d’abans de Pompeu Fabra. És una llengua divertida, que s’ha hagut de buscar la vida, a vegades amb dobles sentits, a vegades contra censures importants, i és una llengua que ha tingut la seva història, també trista com la del país, però que ha donat aquest resultat, que és el que tenim.
—Venint d’una educació en castellà i de menjar-vos el món amb El Último de la Fila, vau tenir clar des de bon principi que volíeu fer cançons en català també?
—Sí, de fet, abans de conèixer el Manolo jo ja feia cançons en català. No el sabia escriure perquè no el vaig estudiar mai. Ni gramàtica, ni ortografia, ni literatura. Res. Jo vaig néixer el 57, o sigui que, quan va morir Franco, jo ja tenia divuit anys. I feia cançons en català, sense saber com. També en feia en castellà, és clar, perquè no tenia referents. Per això van ser tan importants Pau Riba i Jaume Sisa, que eren uns rara avis totals. Amb el Manolo García, que a diferència de mi sí que és un cantant fora de sèrie, era evident que les cançons havien de ser en castellà, perquè era el seu idioma. Quan jo vaig començar a anar en solitari vaig fer el mateix, cantar en el meu idioma, com fan quasi tots els cantants del món, menys dos o tres. Quan escrivia en castellà era un exercici més intel·lectual, si se’m permet dir-ho així, mentre que quan ho faig en català, l’idioma en què em parlaven els meus pares i els meus avis, noto que estic més a prop dels meus sentiments. Treballar en una altra llengua té un punt de diversió, perquè has de fer una mica de teatre, has de trobar un personatge que sigui creïble i que et faci sentir còmode.
—Ara que se’n parla tant, del català, aquí a Vic també teniu la sensació que recula o viviu en un oasi?
—No ho sé, la veritat, no m’hi fixo prou en aquestes coses. A més, amb aquest tema et pots posar molt trist i, a la meva edat, has de mirar de tenir el mínim de disgustos possibles. Però no vull respondre frívolament a aquesta pregunta. M’agradaria poder dir que tot anirà bé, però no ho puc dir. I tampoc puc dir que tot anirà malament. No sóc pessimista, però tampoc sóc optimista. Em sembla que la nostra cultura ha sobreviscut a molts atzucacs, alguns de terribles, violents i dramàtics. El món canvia i tot és molt complex. No estem sols i totes les llengües pateixen a la seva manera. Mira els francesos, espantats perquè retrocedeix el francès. No sóc optimista, però m’ho miro amb tranquil·litat moderada.
—Parlant de disgusts, l’altre dia vaig sentir la nova versió que heu enregistrat de la cançó “Aviones plateados”, amb Manolo García, i allà on parlava de llibres de pintura robats, ara són comprats. Al llibre també heu actualitzat alguna lletra per fer-la políticament correcta?
—Això dels llibres de pintura és una lletra del Manolo i ho entenc perfectament, pensa que ell ja té una edat, també, i té una certa… Ho veig normal, vaja. Jo no he fet cap canvi, que recordi. Bé, sí, un de molt petit: a la cançó “Francesc Pujols”, on deia que els vegetarians no hauran de patir, ja matarem un bròquil si veniu a dinar, ara hi diu no haureu de patir. Crec que és millor. I potser algun altre detall molt menor.
—Parlem de plans de futur. El World Tour que vau començar el 1999 suposo que es manté actiu?
—I tant! Ja ens avisaran quan sigui l’hora de plegar. Quan ets més jove sí que les gires van lligades amb un disc, però amb 67 anys estàs per sobre d’aquests formalismes. Si hi ha un concert, el fem, i si cal fer un disc, es fa. Mentre hi hagi algú que vulgui que anem a tocar, hi anirem. Si Bob Dylan i Paul McCartney i Neil Young, que tenen 80 anys o més, continuen cantant i ballant, jo, que sóc uns quants anys més jove, aspiro a fer el mateix en el meu petit àmbit geogràfic i intel·lectual. I confio que alguna bona persona ens avisarà quan calgui posar punt i final: un metge, un psicòleg o algun familiar. Algú ens avisarà.
—I de discs? Tot i que dèieu que amb la maduresa costa més de compondre lletres, pot ser que en vinguin més?
—Jo sempre estic fent un disc. Sempre hi ha un disc a la cuina, fent-se. El que passa és que ara hi ha el llibre, abans el disc amb el Manolo, després no sé què més. Van passant coses i jo no treballo en paral·lel. Jo treballo en un sol projecte, en això sóc molt masculí. Només sé fer una cosa. I per fer un disc necessito quatre mesos o cinc, sense interrupcions. És allò de l’artista tancat a la seva torre de marfil. Doncs sí, jo funciono una mica així.
—He deixat la política per al final. Al llibre escriviu que aquest país habitualment és un orgue de gats. I hi ha aquell fragment a “Homes i dones del cap dret” que diu que “la meva terra és com un parrac grapejat, un país vençut pel davant i pel darrere”. És aquest el diagnòstic o en teniu més?
—Sí, però crec que si fos d’un altre país, també diria el mateix. Vull dir que de parracs rebregats també n’hi ha fora de Catalunya. Les supergranges i els polígons industrials no ens els hem inventat nosaltres. En tenim molts, això sí, i fan lleig el país. Els arquitectes moderns, amb el seu racionalisme de via estreta, i els urbanistes amb idees de bomber, tampoc no són només nostres. Potser aquí excel·lim en aquest urbanisme tan depriment, però no som els únics.
—I som un orgue de gats?
—Això dels orgues de gats, dels Alps cap avall estan assegurats. També té la seva part positiva. En aquests països del sud que són tan alegres, si calles una estoneta sembles intel·ligent. I mira, aquí mengem amb oli d’oliva i bevem vi i allà dalt cuinen amb mantega i beuen cervesa. Però són més educats i més civilitzats. Trobar un terme mitjà on hi hagués l’alegria i la disbauxa d’aquí baix, i l’eficiència i la puntualitat i l’elegància filosòfica d’unes altres terres estaria molt bé, però em sembla que sempre que s’ha intentat, ha fracassat. I si ho intentes, t’arrisques a acabar a un manicomi, tant allà dalt com aquí baix.