Frisem

D’ençà que vaig poder gaudir d’un tastet, molt petitet, en directe, del nou disc de Quimi Portet, Festa Major d’Hivern, per Sant Jordi, que no he parat de fer-lo ressonar al cotxe i a l’Spotify d’aquí i d’allà. Tot un reguitzell de somnis llibertaris, vagament agropecuaris, que diria ell. En les darreres entrevistes que li he llegit, com aquesta amb l’Andreu Barnils, l’astre intercomarcal explica que fa música per evadir-se de la sordidesa del món en què vivim. Sí, cançons, petita vida sense cap Déu, petites alegries per al cos i per a la ment.

Modestament i sense recepta mèdica, jo també m’automedico amb cançons, de fa temps. Però compte, aquesta vegada els versos d’en Quimi tenen ràbia (els nous riffs de guitarra també), amb espurnes entre còlera acumulada i l’obligació latent, quasi narcòtica, de continuar cantant, sense aturador, potser precisament perquè el món en què vivim és, cada dia que passa, més merdós, sòrdid i brutal. Tot plegat, per evadir-nos, sí, però amb una emprenyamenta creixent, subtil i vaporosa, que aflora a cada compàs amb més vigor.

Punts i comes, versos abrandats, canten rapsodes sense família, abandonats.

De tants versos i cançons, resulta que si abans l’humor era l’anarquia que triomfava per uns breus instants, ara, a més a més, ens ha pujat l’anarquia al nas i frisem per ensumar-la. Frisem, amb calma i mossegant-nos la llengua, sí, però frisem (proposo aquest verb com a candidat a tots els concursos, ara que és època de concursos sobre la boniquesa dels mots) perquè arribi el dia en què tot trontolli de veres, perquè passi el passat que no acaba de passar i perquè puguem tornar a cantar xirois en aquells trens pudents, tristos i rònecs.

Continua el poeta: sí, érem massa joves, massa inexperts, tot just sortits de l’ou. Ara ja som soferts i resistents, ens hi hem anat tornant. I quin remei. Solters contra casats i fent xocar els punys a cada gol. Som i sempre hem estat, un bestiar sentimental, mil voltes humiliat. Però s’ha acabat: massa ocells deshidratats, bruts i mesells; calcula, el tècnic, velocitats d’escapament.

I si, homes i dones del cap dret, com encara diu el cantautor, abans la nostra terra era un parrac grapejat, un país vençut pel davant i pel darrere, ara, a més a més, maldem clavats a terra per no ser central de biomassa, perquè Aigüestortes no esdevingui mai Aguas Torcidas i perquè, de tot plegat, el sediment últim no sigui només fet de versos, cançons (i tuits).

Intoxicats de mentida i resignació però amb coratge, resulta que ara ja no hi ha models ni miralls. Despertem a poc a poc de la hibernació, a la intempèrie, en un paisatge difícil de fotografiar i amb els poetes marejats. Pànic, pànic escènic amb cori-mori, suor freda i tremolors. I a sobre afanya’t, que no queda temps, que la feina se’ns va acumulant. Pampallugues, moscatell i pets de monja. Que la terra et sigui lleu!

Ja m’ho imagino que, mentre ens eixuguem les lleganyes, llegir aquesta carta a ningú és potser frívol i qui sap si inapropiat. Evasiu, segur. Però creieu-me, embriagar-se de cançons és, a voltes, una necessitat que, de tan anestèsica, calma neurones i bacteris. I amb en Quimi, la recomanació esdevé quasi deure. A més, rodem el món i tornem al Born, amb un triple salt mortal per fugir del passat, si menester. I ara que la vida grinyola i qui no corre vola, tot vers galàctic ben trobat és mel als llavis i fòsfor al cervell. Ara ja ens ho hem guanyat i ho volem al comptat.

Solfegem, frisem i trontollem.

I l’epíleg, etern, mentre duri duri i fins a la victòria, del cantautor. Mercès infinites i endavant, sempre endavant, cantant i somiant.