Quimi Portet: “L’espècie humana és part del bestiar”

Quimi Portet (1957) torna a fer parella amb Albert Pla a la segona temporada de Natura sàvia (3Cat), que està previst que s’estreni en dues setmanes. Conduït per en Peyu, aquest programa barreja el documentari d’animals que es poden trobar als Països Catalans (llops, abelles, cigonyes, etc.), amb el toc d’humor amb guió i improvisat que aporten Portet i Pla, amics íntims. Tots dos comenten amb humor fi i sarcasme les explicacions de la biòloga Lídia Freixas a en Peyu. Portet, músic en actiu, persona molt llegida que s’amaga sota una capa de lleugeresa, rep VilaWeb a Tavertet (Osona), el bellíssim racó de Collsacabra on passa mitja setmana. I parlem del programa i de les semblances entre humans i animals.

—Una novetat d’aquesta segona temporada són Lídia Freixas i Iris Pérez. Qui són?
—Iris Pérez, actriu molt joveneta, fa un paper en la part més dramatitzada, més teatral, que és la sala de professors d’una hipotètica universitat. Fa un paper de senyora de seixanta anys i escaig. I és la nostra cap. Lídia Freixas és biòloga, la que hi entén, i explica les coses sobre els animals, conversant amb en Peyu. La Lídia fa el paper que feia en Sañé. Jaume Sañé es va morir just quan érem a punt de començar a filmar aquesta segona temporada.

—I de què es va morir Jaume Sañé, el biòleg de la primera temporada?
—Em sembla que va agafar una malaltia quan estava de viatge professional a l’Àfrica, que se li va manifestar quan era a Alaska, i va morir allà.

—Quins animals veurem aquesta temporada?
—El primer programa, ocells petits. Un altre, àligues. Hi ha el llop, que és un animal important. I un sobre les rates!

—Som a Tavertet, on passeu mitja setmana. Animals que hàgiu vist ací dalt?
—A part de l’espècie humana, que és la que predomina a tot arreu, aquí es veu obligada a coexistir amb cabirols, senglars, però potser el que crida més l’atenció són els voltors i a l’estiu algun aufrany (també se’n diu voltor egipci), que és el més petit dels carronyaires, i és molt bonic. Un altre animal que es veu que corre per aquí dalt és el llop. Aquí, al Collsacabra, s’han vist excrements i que han matat algun animal domèstic, i han decidit que era un llop.

—El paper d’amistat entre Albert Pla i vós a la sèrie, continua?
—Sí. Portem una mica els comportaments que la natura presenta als animals, els traduïm als esquemes de valor humans, i llavors hi ha molt de material per a fer un punt d’ironia, sarcasme i fer reflexions sobre qui som, d’on venim i què passa aquí. Sempre molt lleuger. L’Albert i jo som molt amics i, això que fem en aquest programa, molts cops ho fem a la vida real, sense que ens filmin.

—Dieu que molts diàlegs els improviseu. I aquesta temporada, amb públic. Ara volia fer un exercici d’improvisació, també, que és semblant al que feu amb el documentari d’animals. Aniré a les meves pàgines de notícies, ens saltarà la portada, i la comenteu. Aquí hi ha tots aquests diaris. Quin voleu fer primer?
—Home, fem una mica el fatxenda i anem el New York Times. A veure: “Kamala Harris…” Ui, fa una mica de mandra, tot això. El meu interès per la política és minúscul. Durant anys vaig tenir un interès per la política, tots els catalans, fins al 2017, més o menys. Semblava una cosa interessant, divertida, efervescent, però ara el meu interès és minúscul. Vull dir que m’interessen més altres coses.

—Un altre diari.
—Oh, Financial Times, tens? A veure, si surt alguna cosa de milionaris: “El Canadà i l’Índia inicien expulsions diplomàtiques per l’assassinat d’activistes sikhs”. Bé, això demostra clarament que l’espècie humana és part del bestiar que hi ha per aquí, i que es comporta exactament igual. Es maten els uns als altres; uns s’enfaden, els altres no. Com el bestiar.

—Aquest és Russia Today.
—Aquest serà mel. Ai, server down. Please, try again later. No ens el deixen veure. Aquí som gent d’ordre, i només escoltem els bons. Aquí ho filtrem tot. El que és molt conflictiu, ho filtrem. Si fos alguna cosa de sardana, el festival del bolet, de ceba, això sí que hi sortiria, sí.

—El Confidencial. Quan vull saber coses d’Espanya, és on vaig.
—Titular: “Talent espanyol amb impacte mundial. Són persones extraordinàries que deixen empremta”. Magnífic. Hi ha una foto de tot de gent. És important ser optimista en aquest món. Per fer anys en aquest planeta no hi ha com ser optimista, tenir una bona salut i no enfadar-se. I ja ho tens: talent espanyol amb impacte mundial.

—Times of Israel: “Blinken, i el primer ministre de Catar, a punt de reunir-se amb l’equip israelià per a parlar d’ostatges a Doha els dies vinents.”
—Bé, és millor el perrito o què? Això ho deia un amic meu, per dir que no ho sé, ja s’espavilarà. No em sento interpel·lat ni per la notícia. El conflicte em sap molt greu, òbviament, a escala moral, senzilla, simple, però no tinc cap idea preconcebuda sobre això. Penso que la vida no té cap sentit, que l’espècie humana és repugnant i depriment i que els resultats de les sinergies entre humans sempre porten a la violència i la tristor i tot això. Però tampoc no m’hi poso pedres al fetge, amb res, absolutament res, perquè és important tenir una bona salut, ser treballador, generós i ser tan bona persona com puguis, però totes aquestes coses, conflictes entre països, ja n’estem una mica escaldats.

—No llegiu gaire premsa, veig. I llibres?
—Llegeixo molts llibres, però tinc una tendència molt adolescent a llegir llibres. Llegeixo molts exploradors de l’Antàrtida de començament del segle XX: Mawson, Scott, Shackleton. M’agrada aquest món dels exploradors, aquesta última època de l’espècie humana, a començament del segle XX, en què encara hi havia llocs per descobrir, amb espais del mapamundi que eren obscurs, al mig de l’Àfrica, al mig de l’Àsia, tot el Tibet. Ho trobo apassionant. Les primeres persones que van posar-se uns sabatots i se’n van anar cap allà. Apassionant. Mira, ara la gent va a l’espai, però van a tres-cents quilòmetres d’aquí. Vol dir que València és més lluny que l’estació espacial.

—No ho havia vist mai amb aquests ulls!
—Quan jo era petit, la gent anava a la Lluna. I la Lluna és bastant lluny, però els astronautes d’ara van a tres-cents quilòmetres. València és més lluny que l’estació espacial, sí.

—L’últim dia que us vaig veure actuar va ser al Festival Antípodes, que Oriol Caba fa a Agullana (Alt Empordà). Feu ronda permanent?
—Sempre que hi ha algú que vulgui que fem un concert, el fem. Humorísticament, en diem World Tour 2024, 2025. L’any 2024 hem fet vint-i-tres o vint-i-quatre concerts i ja tenim concerts concertats per al 2025. Als meus concerts hi ve gent de la teva edat, de quaranta a cinquanta-cinc anys. La gran massa, pels pentinats (que jo els veig pels pentinats dels senyors sobretot) tenen entre quaranta i cinquanta-cinc anys. Amb els llums es veu molt una brillantor al pati de butaques que et deixa molt clar per a qui actues.

—Voldríeu dir res que no us hagi demanat?
—La veritat és que no, perquè, així com de més jove tenia una necessitat imperiosa de comunicar-me amb el proïsme, actualment no en tinc cap necessitat. No tinc per què fer el merda i fer veure que soc un paio enrotlladíssim. No en tinc cap necessitat. Ha!