20.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 20.03.2025 - 21:43
Tot plegat va començar a l’institut, quan va obrir el videobloc El món d’en Quim. Hi parlava de la vida i com veia el món. Sempre havia somniat de ser influenciador, i ho ha aconseguit. Quim Vilamajó, de Tàrrega (Urgell) i de vint-i-nou anys, té la síndrome de Down. Està carregat d’energia i planta cara als prejudicis que arrossega aquesta condició genètica a tot arreu i a tota hora.
Ha guanyat molta notorietat a les xarxes socials, sobretot a Instagram i TikTok, on reivindica les seves capacitats, es queixa de les actituds de determinades persones i comparteix vídeos sobre el seu dia a dia. “Allò que m’ha motivat és explicar a la societat que sóc igual de capaç que els altres, que puc fer les coses bé, si m’ho proposo, i que puc aconseguir tot allò que se’m presenti”, explica. També té un canal de YouTube CanalEmpatic, un espai on promou els valors de l’empatia, la solidaritat i la diversitat.
Vilamajó fa un parell d’anys que viu de manera independent en un pis compartit a Lleida, a prop del centre històric, i n’està molt orgullós. Avui, que és el dia mundial de la síndrome de Down, som a la capital del Segrià per conèixer la seva història i els valors que vol transmetre. Ens obre la porta del seu pis i conversem una bona estona. Parlem de la vida, de les afeccions, de la feina i de tot allò que creu que ha de canviar. És xerraire i se’l veu feliç. La llista de lliçons és llarga i també deixa anar uns quants envits.
Combatre prejudicis
Vilamajó té clar el paper que té a les xarxes socials: “Donar a conèixer els pensaments, sentiments, els meus interessos, inquietuds, i tot allò que no m’agrada. Que la societat s’adoni dels errors que a vegades comet quan tracta amb una persona amb la síndrome de Down. Que en siguin conscients, perquè tinc moltes coses a ensenyar i aportar.”
Vilamajó enumera unes quantes coses que creu que han de canviar, però n’hi ha una que li causa molt de malestar: que el tractin com si fos un nen petit. “Em repeteixen algunes coses com si no les pogués entendre. O em parlen com si no entengués una cosa, com si m’ho haguessin d’explicar trenta mil vegades. O que em diguin que semblo més petit. M’agrada portar barba per expressar la identitat adulta, perquè a vegades em sento jutjat per la percepció dels altres”, explica. Diu que això li causa frustració i que la gent li replica que no s’hauria d’enfadar. “A vegades, dic que no m’agrada que em diguin que sóc més petit. Quan dic això, la resposta dels altres és que no m’ho prengui malament. Entenc que ho diuen amb la intenció detranquil·litzar-me En realitat, treuen importància a la manera com penso, minimitzen el valor de les meves idees”, afegeix.
Vilamajó explica que és complicat complir les expectatives dels altres i que la societat sovint li demana de fer més del compte. “Tinc capacitats, però també tinc els meus límits, com tothom. El lema del dia mundial és ‘tant com tu’. Això vol dir que les persones amb la síndrome de Down hem de poder prendre les nostres decisions sense que els altres ens posin límits ni prohibicions. Hi ha coses que, com a dogma social, no podem fer. Però això no impedeix que, quan vulgui fer una cosa, m’ho hagin d’impedir. Això a vegades em fa sentir trist.” Per això, afegeix: “A vegades, la societat em fa sentir molt incomprès”.
Al canal de YouTube i a les xarxes, el seu pare, en Jesús, fotògraf i gestor cultural, l’ajuda a editar els vídeos. Vilamajó hi parla de temes diversos. De la reacció dels pares quan reben la notícia que el seu fill té la síndrome de Down, de la sobreprotecció excessiva, de la infantilització o de què pot fer la societat perquè sigui més comprensiva i pacient amb la velocitat d’aprenentatge. “Faig les coses al meu ritme. No vull sentir-me pressionat per les expectatives dels altres. Em passa a vegades. La gent espera que sigui perfecte, que ho faci tot bé, i si no ho faig bé, no em consideren capaç”, explica.
A part del videobloc El món d’en Quim, ha participat en més projectes, entre els quals, I amb able –“Sóc capaç”, en català–, en què es fan servir texts i fotografies per a explicar en primera persona com és conviure amb la síndrome de Down, i també ha fet exposicions a Tàrrega i al CosmoCaixa Ha estudiat un cicle d’hoteleria per fer de cambrer i cuiner, on també va aprendre a ser responsable i que: “Quan començo una cosa, la vull acabar.”
View this post on Instagram
La il·lusió de tenir una vida independent
Vilamajó viu de manera independent d’ençà de l’any 2022 i agraeix, sobretot, el paper de la família, que destaca que li ha donat suport i l’oportunitat. Comparteix pis amb set persones més, dues de les quals són mediadores de l’Associació Down Lleida. “Estic molt content i molt a gust. Em sento com a casa. Visc amb els companys, m’agrada parlar amb ells, aprendre’n”, explica. I afegeix: “M’encanta viure la meva vida i fer servir el meu criteri per prendre les decisions amb llibertat. Fer les coses per mi mateix, això és fantàstic.” L’agenda, la té plena. A l’associació, hi fa formació, activitats per a gestionar millor la vida, parlen d’allò que és important aprendre, activitats per a activar la ment… També fa zumba i aquagym.
La convivència a vegades ocasiona malentesos, escenes que no agraden, però reconeix que fins i tot en aquests casos també aprèn qüestions que no hauria pensat mai. “Si escoltes els teus companys, aprens més. Això és important per a conviure. Aprendre a escoltar els consells dels companys. Quan et diuen que no has fet prou bé alguna cosa, potser fa una mica de ràbia, però no ho han dit amb mala intenció.”
El pis impressiona perquè és immens. Pintat de blanc, d’aquell que hi queda tot bé. Vilamajó ens fa una visita guiada i va a tot drap pels passadissos. L’Albert Salamé, amb la càmera a la mà, prova de seguir-li el ritme i retratar tot allò que ens ensenya. “Caram, quina pressa!”, li diu. I riem. A l’habitació, hi ha “fotografies de la meva vida independent”; a l’entrada, un parell de dibuixos; a la sala d’estar, hi ha dos dels seus companys, amb qui aquesta tarda han tornat plegats de l’Associació Down Lleida; i a la cuina, uns fulls a les parets amb les tasques que toca cada setmana i el menú del dia.
Hi ha una tasca que molts detesten però que a ell li agrada molt: netejar la cuina a fons. També plegar la roba i netejar el menjador. “M’encanta fer les tasques del pis, ser responsable. Quan sé què he de fer, ho faig. Agafo la iniciativa i ho acabo fent. A vegades, pensar en tot és complicat i me’n puc oblidar. Però els companys m’ho recorden”, explica. A més, li agrada moltíssim cuinar i fa una fideuada que fa caure de cul. Tot plegat ho comparteix a les xarxes socials.
View this post on Instagram
Nou anys treballant a la Cambra de Comerç de Lleida
Demà farà nou anys que Vilamajó treballa a la Cambra de Comerç de Lleida. Hi va entrar a fer pràctiques i se’l van quedar. Fa una mica de tot. Té una posició administrativa, s’encarrega del material i fa de recepcionista. “Quan la gent ve, els rebo. I saps com m’agrada fer-ho? Amb un somriure i una rialla, perquè això s’encomana molt. Costa de creure, però s’encomana. Només somrient, els altres estan contents”, explica. Una lliçó vàlida per a tota la gent que treballa de cara al públic.
També és l’home de les claus, tot i que a vegades va de corcoll perquè hi ha qui les desa on no toca, o atén consultes telefòniques. “Estar amb els companys i formar part de l’equip de la cambra és molt enriquidor. Aprenc molt d’ells, i ells també de mi, perquè també els ensenyo coses”, diu. Li preguntem què aprenen d’ell i la resposta la té clara: “A confiar en les meves capacitats cada dia més.”
S’explica: “Demostro que faig bé la feina, els meus companys ho veuen i saben que em poden donar més feines. Que puguin confiar en les meves capacitats, això implica que vegin que puc fer la feina bé.” Hi ha més coses que aprenen d’ell, com ara, millorar la interacció, que expliquin les coses amablement i que pot complir tots els encàrrecs. “Alguns companys es preocupen si el faré bé o no. Cada dia els ho demostro. Em donen un encàrrec i els dic que tranquils, que portaré el que volen”, diu.
Reconeix que l’aterratge a la Cambra feia una mica de pujada. “Pensava que no me’n sortiria. Era tot nou, no coneixia els departaments, em va costar adaptar-me. Vaig pensar que em deixarien tot sol i que ningú no m’ajudaria.” Però la realitat fou completament diferent: “M’assignaven tasques i els companys em van ensenyar la Cambra. A vegades, potser no recordo alguna cosa, però no vol dir que no ho sàpiga.” Ha comès algun error alguna vegada. Però, coi, hi ha algú que no hagi errat mai el tret? “Encara que a vegades cometi algun error, que això no vol dir res, perquè tothom pot cometre errors, puc fer les coses bé com qualsevol altre”, defensa.
