Quim Torra: “L’única solució és la que no vam fer, defensar la república”

El president Quim Torra ha publicat el dietari Les hores greus (Símbol Editors), que explica com va viure les tràgiques primeres setmanes de la pandèmia. Un llibre que, per les revelacions que fa i per la sinceritat amb què està escrit, no deixa ningú indiferent. La solitud del president, confinat al Palau de la Generalitat, és també el reflex d’un patiment col·lectiu extrem: malaltia, dolor, mort, impotència. Paradoxalment Torra, que serà maltractat pels seus opositors per fer política independentista i prou, és el president que més gestiona i entra més a fons a la sala de màquines. I ara, un any després, encara està preocupat per la pandèmia i amb ganes de contribuir a trobar-hi solucions. Ell sap més que ningú la importància de poder prendre decisions i que la fal·làcia de separar la gestió de la política tan sols la poden fer els cínics.

—El partidisme us ha fet escèptic?
—No, al revés i per què no en sóc, ara és el moment de preguntar-nos per què no es forma govern.

—Per què?
—És molt important saber cap a on anem. Els partits es barallaran sempre si no tenim un full de ruta clar cap a la independència. El problema que tenim des del 2 d’octubre és que no tenim un camí clar. Jo li puc assegurar que he dedicat milers d’hores discutint amb tots els actors independentistes i no hem estat capaços de fer un full de ruta clar. Si no tenim això, qualsevol cosa és una baralla.

—Com a president no el vàreu saber concretar, aquest full.
—No, i em vaig reunir milers d’hores per fer-ho. Recordi que quan començo la legislatura teníem el 155 i vaig dir: “De la restitució anem a la constitució catalana”, per això vam fer el grup del debat constituent amb Lluís Llach. Aquest és el marc en què ens havíem de moure. Vam acordar que aquell projecte de constitució havia de ser referendat, i vam pactar amb Esquerra Republicana que els representants polítics catalans viatjaríem a Brussel·les per reconèixer el president legítim de Catalunya. De tot això no es va complir res, per tant…

—Tot per la por?
—Per la repressió i per la por. Si no hi ha un full de ruta clar, entres en certes batalles per tallar el braç a un o a l’altre, que és l’esport nacional.

—Però les marxes formaven part del vostre pla inicial de resposta a la sentència, i la gent va sortir al carrer i va ser un moment molt important.
—Sí, però en aquell moment va ser quan els polítics i les institucions vam fer fallida.

—Us podeu explicar?
—Pensi que els partits polítics triguen quaranta-cinc dies a concretar una simple proposta de resolució al parlament. Vam estar hores i hores per veure què faríem quan arribés la sentència. Jo vaig haver de sortir aquell dijous a dir que calia ratificar el Primer d’Octubre. Els vaig haver d’amenaçar dient que si no hi havia acord, em devia a la ciutadania, explicaria què faria jo, que recordarà que va ser una proposta molt ben acollida [Diu amb ironia], i com que no teníem full de ruta vam fracassar. És el quid de la qüestió.

—I ara es dóna prou valor al 52%?
—Aquesta legislatura o neix amb el 52% sota el braç o naixerà morta. Molta gent es pot sentir decebuda perquè, on és l’alegria per aquest resultat? I també, on és la responsabilitat dels partits que han assolit plegats el 52%? Com ho hem manifestat al món? A qui li hem explicat? Com ho farem ara que tenim aquest 52%? I no som capaços de donar-li aquest impuls.

—Què en penseu de l’acord ERC-CUP?
—M’ha decebut molt. Esplèndid quant a les mesures socials, però dir que ara passarem dos anys negociant i que després ja veurem… Això no és res. Si creus que no tens la força per a fer aquest embat, ho dius. Si creus que hem de passar l’epidèmia, ho dius, però no t’amaguis darrere una taula de diàleg que saps que no et portarà enlloc. Aprenguem dels errors. L’error és que no hem compartit un full de ruta clar, doncs fem-ho. A partir d’aquí pot sortir el govern o la legislatura. Si no, res no pot acabar bé.

—La taula de diàleg no us la creieu gens…
—Dos anys de taula de diàleg ens portaran al fracàs. Si ens volem enganyar, doncs mira, però passar dos anys pensant que podem arribar a alguna cosa serà un fracàs. Segur que no arribem a cap acord. Ens han dit del dret i del revés que no negociaran mai el dret d’autodeterminació. Hi hem estat tots presents quan ho han dit. Ho sabem tots i perquè ho sabem, vam fer el referèndum del Primer d’Octubre. Aquells qui han de justificar per què no continuem per la via del Primer d’Octubre són aquells que s’han mogut d’allà. Jo sóc allà on era perquè sé que Espanya no negociarà amb nosaltres.

—Quina és la solució?
—L’única, la que no vam fer, defensar la república.

—Al carrer?
—Sí, al carrer.

—No creieu que malgrat les circumstàncies, la gent va omplint el pap i això passarà algun dia?
—Sí, jo em sumo al crit de Jordi Cuixart contra l’abatiment general, cal més mobilització que mai, però per a posar-nos al carril que porta a la independència i amb un horitzó clar. Si això no hi és, tot és debades.

—La gent encara hi és.
—Sóc molt partidari de les responsabilitats individuals i col·lectives. Si els ciutadans continuem essent espectadors d’allò que passa, tampoc no ens en sortirem mai. Aquest país avança i vam fer un referèndum perquè la ciutadania se sentia actora del procés. La ciutadania és qui condueix els partits i els situa enmig de dos carrils perquè avancin i no els deixa sortir d’aquí. Els partits prou que intenten de sortir-ne, però si ho fan, clatellot. Això va així. Per tant, aquesta idea que som a la butaca del cinema no m’interessa. La ciutadania ha de tornar a posar els partits polítics enmig dels carrils.

—I del Consell per la República, què en penseu?
—Hem de saber que tenim gent a l’exili. En aquest full de ruta el seu paper és de primera magnitud. Si deixem sense veu aquells que han fet d’altaveu, com quedem tots plegats?

—En formareu part?
—Jo formaré part de tota aquesta gent que vulgui seguir el camí cap a la independència. També hi ha el debat constituent en marxa, per a mi molt important, que lidera Lluís Llach i que té moltes garanties.

—Parlem del llibre, que hi ha molta teca. Hi ha gent a qui no li ha agradat que expliquéssiu la vostra tristor, que expliqueu que vau plorar. Us ha sorprès?
—No, però si hagués fet una altra cosa, tampoc els hauria agradat. Això és per partidisme.

—Per què heu estat tan sincer?
—Perquè va passar. Em semblava important d’explicar-ho i si no parlava de les emocions, no s’entendria què passava. Hi ha gent que ha agraït que expliqués aquests sentiments, fins i tot hi ha gent que m’ha agraït que parlés de com vaig trucar a la psicòloga, de què em va dir, de la importància de dosificar les emocions. Per a mi era important d’explicar la veritat en serenitat.

—Abans parlàveu del dol col·lectiu? I el vostre dol per tot això que ha passat, l’heu fet? Penseu que l’heu de fer?
—Per a mi serà molt difícil fer-lo mentre hi hagi l’epidèmia. No ho he dit mai, tampoc m’ho havien preguntat mai, però m’ha sabut greu no continuar davant el país. Volia continuar treballant la qüestió de la covid. Tot i les limitacions i la profunda impotència, havíem donat la cara, ho havíem encarat i jo, que no estic tan condicionat per vots, eleccions i històries, pensava que podria mantenir un rumb que es podria tòrcer. Per això fins que no s’acabi l’epidèmia i tinguem l’últim català vaccinat, no començaré a fer el dol. Em sap greu no ser-hi perquè podia ajudar i també em sap greu que no m’hagin cridat per a res. Tenia l’experiència i vaig ser desposseït del càrrec d’una manera molt injusta. Ja ho heu vist avui, els de la Falange sí que poden ser candidats.

—Abans d’entrar en el detall de què expliqueu, els periodistes ens hem deixat de preguntar-vos alguna cosa?
—Heu anat a cercar molt la mirada sobre aquella petita discussió, la baralla. Sé que és inevitable, però trobo a faltar un debat a fons sobre si vam prendre les millors decisions per a salvar vides. Ha passat un any i és el moment de mirar enrere. També sobre la tolerància a la mort. Ens hem acostumat a viure amb la mort per la covid. Jo em pensava que això no passaria.

—I què en penseu?
—Encara tinc molt present el record dels primers moments. La reflexió primera és com, veient què passava a la Xina i a Itàlia, no ens vam preparar més bé. És un fet molt paradoxal que ha passat arreu. La segona reflexió és sobre com reaccionen els estats. Els estats hi són per a tenir cura de la gent en aquests moments difícils. I aquí sí que veiem diferents maneres d’actuar. Hi ha estats que fan fallida i estats que fan de dic de contenció. Quan nosaltres reclamàvem aquells quinze dies de confinament total de Catalunya que eren decisius i que a Pedro Sánchez no li va donar la gana d’aprovar, no m’ho podia creure. Estava convençut que s’havia de confinar i que la gent havia de confinar-se amb tranquil·litat, com hem vist que han fet a molts països europeus, on als establiments que obliguen a tancar els ingressen tres quartes parts dels diners que feien. Ens vam trobar amb una Generalitat que anava nua i que després del confinament li va caure la fulla i amb un estat espanyol que no va actuar de la manera que hauria d’haver actuat. Tot això crea aquest sentiment de fatiga i impotència. En un moment en què la ciutadania no pot mobilitzar-se això crea un malestar, fins i tot psicològic, molt important.

—Hi va haver aquell dia que vau haver de dir que teníem 5.000 morts més… 
—Va ser un dels pitjors dies. Hi havia la part positiva de poder explicar la situació real, però les dades eren terribles. Ens vam adonar que a Igualada no coincidien les xifres que oficialment es donaven i les de les funeràries del municipi. Fins aquell moment tan sols hi havia proves PCR als hospitals. I si mories a casa, o en una residència, no comptaven… Aquella nit no vaig dormir, però hi havia el compromís de ser transparents i ho vaig fer. A Espanya encara no ho han fet, no saben quanta gent s’ha mort.

—Què va passar amb Oriol Mitjà? Per què no va arribar a bon port el seu pla?
—La visió del doctor Mitjà va xocar amb les estructures del Departament de Salut. Lamento que tenint un pla de desconfinament d’excel·lent nivell no el poguéssim portar a la pràctica com s’havia dissenyat.

—Per discrepàncies amb la consellera Vergés?
—Discrepàncies amb el Departament de Salut i, efectivament, no va ser possible. Es va optar per fer un document de consens.

—Penseu que la consellera Vergés i el conseller Homrani haurien de formar part del nou govern?
—Això ho decidirà el nou president de la Generalitat.

—Oriol Mitjà us ha criticat fa poc per no ser un president més fort.
—Ell sap tot allò que va passar i que vam parlar; si aquesta és la seva veritat, la respecto. Però dit això, el president té uns consellers i uns departaments. Quan em va semblar que hi havia límits que no es podien traspassar, vaig prendre decisions com la de les residències, o el nomenament del doctor Argimon.

—Què va passar amb les residències?
—És la situació que pitjor vam gestionar. Arreu del món també ha passat, quan el virus entrava en una residència feia uns estralls terrorífics. Vaig demanar que poséssim màxim focus a les residències. Em vaig reunir amb les patronals de les residències i vam parlar de tots els problemes. Quan em van dir que no havien notat cap canvi en la gestió, em vaig plantar. Vaig demanar al vice-president que s’hi prenguessin mesures. Com explico al llibre, jo pensava que el conseller dimitiria, però van optar per treure-li les competències i passar-les Salut. A la següent reunió ja van notar el canvi. Es va aturar aquella gestió que no funcionava.

—Es podia haver fet més bé?
—Sí, sense cap mena de dubte, en aquesta qüestió es podia fer més bé.

—Així confirmeu que vau ser vós qui va proposar el doctor Argimon per al càrrec actual?
—Cada dia que passava sense secretari de Salut Pública em preocupava més. En aquells dies, parlant amb el doctor Padrós, em va dir si havia pensat en el doctor Argimon. Jo no el coneixia d’abans, però sí que cada vespre com a director de l’ICS hi parlava per veure quin material mèdic faltava i així sabia on érem. I va ser quan vaig trucar a la consellera de Salut. Penso que hi ha un abans i un després.

—A vegades sembla que som tractats massa com a ramat. Volen que siguem molt obedients, creieu que s’han dedicat prou esforços a educar i empoderar la gent?
—Això va de solidaritat amb nosaltres… No podem posar un mosso a cada família. Era i és important que la gent prengui consciència de la gravetat de la situació. Recordo que em van fer arribar una campanya que deia “Ens en sortirem”. Vaig dir que anessin al Clínic a gravar la gent amb els respiradors. Sí que és veritat que hi ha polítics que no volien espantar la gent, hi ha polítics que mai no han parlat de morts. Jo creia que aquest no era el camí, que la gent havia de saber què passava i que era necessària la màxima transparència.

—De vegades hi ha mesures que semblen més per a protegir els polítics que no la ciutadania.
—És una qüestió que al darrere té moltes responsabilitats i hi ha polítics que cerquen 30.000 aprovacions abans de donar la seva. Amb això del material, que era tan necessari els primers dies i les primeres setmanes, pensava que era important no entretenir-nos en burocràcia. Hi havia una catàstrofe i havíem d’actuar. Hi havia molta gent que no ho veia així. A la política passa com a la vida. Hi ha el polític que pren decisions, però també el que xiula, el que s’espanta. Hi ha una gamma de condicions humanes que es reflecteixen també a la política com al carrer.

—Sembla que entre els polítics hauria d’haver-n’hi més dels que decideixen, però n’hi ha molts dels que xiulen.
—Hi ha gent que xiula, que no es vol comprometre, que mai no posarà la seva signatura enlloc. Hi ha gent que queda paralitzada per la por. Exigeixes eficiència i no la poden donar perquè estan acostumats a gestionar paraules i no crisis. Hi ha gent que tira pel dret… I jo, en una situació així, prefereixo la gent que tira pel dret.

—Del llibre es desprèn que no tan sols heu topat amb l’estat espanyol, sinó també amb un statu quo.
— A mi em va decebre molt les patronals i sindicats d’aquest país perquè jo creia que era vital que la gent es quedés a casa i ho podríem haver fet…

—També dieu que el càrrec més valorat de la política catalana és el de director general de mitjans de comunicació.
—És cert, té un punt d’ironia aquest text. Els partits tenen una certa tendència a estendre els tentacles fins on poden. Una presa molt cobejada són els mitjans de comunicació. Per això, ara que hi ha aquesta polèmica sobre Twitter, per a mi és una escletxa de llibertat.

—Heu estat dels que més heu rebut i encara penseu això?
—Sí, però crec que a Twitter hi ha persones lliures.

—Un tema que potser us agafa molt lluny, però us sap greu com està el Born Centre Cultural? S’ha de recuperar el projecte inicial?
—Sí, s’ha de recuperar. Em sap molt de greu que el Born Centre Cultural no tingui nord, no sàpiga on va, no sàpiga què explica. Vaig agafar el projecte després de la magnífica feina d’Albert García Espuche i, per tant, el vaig veure com una oportunitat única per a explicar a la ciutadania la fi de l’estat català d’una manera molt visual. Havies d’explicar que allà hi havien passat coses. No sé per què ara és allà aquest centre de la memòria que podria ser a qualsevol altre lloc. No hi té cap mena de relació, no s’explica el moment.

Podeu comprar el llibre Les hores greus de Quim Torra a la botiga de VilaWeb