Torra narra la solitud que va viure a palau

Un president sol a palau, aïllat, confinat i infectat de covid-19. Un president sense servei ni assessors al seu voltant, caminant sol pel Pati dels Tarongers. Ell, l’únic estadant de la Casa dels Canonges: “Tot el palau per a mi.” El menjar que li deixaven per darrere la porta. Febre alta. Un president gestionant una pandèmia totalment desconeguda, quan ni tan sols hi havia material de protecció per als sanitaris. Algun dia el president Torra hauria d’escriure un llibre dels dies del març passat, quan va viure aquesta situació: gestionar un país amb desenes de morts diàries, que van arribar a ser centenars, quan ell mateix també queia malalt i restava reclòs a palau. Quines persones van ser al seu costat, i quines el van fallar, metges inclosos. Mentre aquest llibre no arriba (tot i les veus que el pressionen perquè el senyor editor Joaquim Torra passi en net els dietaris que guarda d’aquells dies) ahir se’n va veure un petit tast. Va ser al Palau de Congressos Irla, en l’estrena de la seva oficina d’ex-president, que ell ha volgut instal·lar a Girona, “la meva capital”, segons que va dir.

L’acte “La pandèmia: què ha passat i què caldrà fer” va ser un intent de fer balanç de la pandèmia. El president Torra en va recordar els primers dies, al costat d’un dels metges que llavors el va atendre diàriament per telèfon, a diferència d’alguns altres: el doctor Argimon; i també al costat del doctor Clotet, que va fer balanç de la recerca; i de dos gironins, el doctor Vilaplana, president del col·legi de Metges de Girona; i la doctora Alícia Rey, presidenta del Col·legi d’Infermeres de Girona. VilaWeb us ofereix l’acte transcrit, editat, que també podeu veure sencer en aquest vídeo:

Quim Torra, ex-president de Catalunya:

“Celebrem el primer acte de l’oficina d’ex-president amb amics que hem tingut en moments molt difícils, hores molt fosques i amb qui hem plorat. Moltíssimes gràcies al doctor Argimon, amb qui tenim algunes històries de la primera onada, quan buscàvem bates, màscares i equips de protecció per tot el món. I jo em desesperava i li deia: per a quants dies tenim bates? I ell em deia, per a tres dies. La primera onada jo la vaig viure en una doble i triple solitud, confinat a Canonges. Aleshores, amb un desconeixement encara de què significava el virus, amb totes les dificultats immenses de material per als nostres professionals sanitari. No podeu imaginar com vaig arribar a patir de pensar que els enviàvem a tots a l’infern, sense cap mena de seguretat. I d’aquí els missatges nocturns amb el doctor Argimon per veure com podíem continuar guanyant una hora més.”
“Si una cosa em colpia a mi cada nit era veure la xifra de morts: va arribar un dia que vaig pensar que no ho suportaria. 200, 300 morts cada dia. Vam plorar molt, aquells dies. Darrere cada xifra, hi ha una família, un cercle d’amics, tot queda truncat per una mort que arribava d’una manera que glaçava el cor de tothom. No podíem fer un dol, ni acomiadar-nos. Jo voldria que si aleshores teníem aquesta percepció, tornéssim a tenir-la. Em fa la sensació d’una mena de pacte de tolerància amb la mort. No puc acceptar-ho. Ni resignar-m’hi. Sembla que ens hi hàgim acostumat. Hem de lluitar per cada vida.”

“Recordo els mesos de març i abril, i com pujava per les parets del Pati dels Tarongers. Imagineu-vos tot el Palau de la Generalitat i jo allà sol. Pam! Tot el Palau per mi. I vegades aprofitava la darrera hora de sol, que el darrer raig toca justament entre els dos busts, el del president Irla i el del president Companys, i tenia temps de pensar que les decisions que no prenguéssim al cap d’una hora podien comportar conseqüències molt doloroses i terribles. Aquest virus ens ensenya que totes les hores que perds, les acabaràs pagant. La idea que ve d’una hora. No tinguem por de les pressions que pugui haver-hi.”

“No vam celebrar Sant Jordi, no vam celebrar Pasqua, i ara és possible que hàgim de celebrar un Nadal diferent. De recolliment i a casa, el màxim de temps possible. Perquè si ens arriba aquesta tercera onada, no ens arriba amb les condicions de la primera, amb 10 persones a l’UCI, perquè ara en tenim 350, i només de covid. El risc és molt més alt, ara.”

“Acabo amb una reflexió política. Se’ns diu, molt bé això que fa Merkel, de tancar Alemanya. Però, és clar, ella viu en un país ric. Poden pagar les conseqüències i les aturades. Doncs jo vull recordar les paraules del doctor Argimon: ‘Hauríem de tancar, però no ens ho podem permetre.’ Si em permets, doctor, no t’ho agafo per girar-ho, però no ens podem permetre pensar que no ens ho podem permetre. Els catalans generem els recursos suficients per a poder atendre tothom de les conseqüències d’una tragèdia.”

“Aquesta pandèmia també ha despullat el nostre sistema d’autogovern. Ha ajudat a adonar-nos que si ja no era viable en situació normal, imagineu-vos ara. Quan em diuen: no tenim diners… El que sí que tenim és força. I no només em refereixo als diputats independentistes. Comuns i socialistes tenen una enorme responsabilitat. Són govern a Espanya. Tots els partits s’han de comprometre a compensar la gent que veurà com tanquem coses. Ens toca als polítics, del PP a la CUP, de ser conscients de la crisi majúscula, com no hem tingut en anys, que patim. L’última responsabilitat serà dels partits que no facin els deures de pressionar perquè es pugui disposar dels recursos.”

“Jo, ja aleshores, aquells mesos, pensava: per què aquesta gent, o jo, tenim la sort de quedar-nos a casa, i teletreballar, i un pagès al camp o obrer a la fàbrica, no? Per què uns han de sortir i arriscar-se, i uns altres no?”

“Una de les grans lliçons de la pandèmia és política. Gestió i independència van lligats. Necessitem els recursos i legislar. Si hagués pogut legislar, l’ingrés mínim vital, subsidi dels pares, els hauríem legislat. Ens hi juguem molt. No ens podem permetre aquesta tolerància amb la mort. Què ens falla? Si fóssim un estat podríem legislar, compensar els autònoms, injectar diners a empreses. Què tenim? Força política. Demano que l’exercim.”

Doctor Argimon:

“És cert que amb el president ens comunicàvem cada dia: què tenim i què ens falta? I sempre que li deia ens queden bates per dos dies, per tres dies, ell sempre preguntava: què farem, Josep Maria? I jo encongia les espatlles. No sé què farem. Van ser moments molt difícils, aquell mes de març. Europa tenia mancança de protecció individual i tothom anava a comprar al mateix mercat, a Buhan, curiosament. El centre de referència de la indústria de màscares, granotes, també ho era de la pandèmia. Va ser una situació molt complicada. Després es va redreçar.”

“Tres reflexions ràpides: aquesta és una pandèmia de solidaritat i compromís. Hem de compaginar llibertat individual i compromís socials. La màscara és un símbol cap als altres. No és per a evitar el meu contagi. Es per a evitar el teu. Cuidem-nos: en la pandèmia hem pres decisions que afecten la llibertat individual, i un cop això passi, és una llibertat que haurem de recuperar. Hem d’estar alerta: recuperem-la.”

“Segona reflexió: la crisi és sanitària, però també social i econòmica. Vulguem o no, ens trobarem en un país més desigual. Haurem de posar-hi tots els esforços. I haurem de tenir com més eines, millor. Per exemple, ens hem de plantejar el model de residències que tenim. A on volem viure els nostres últims anys. O el col·lectiu de la gent més joves: hem de saber que també patiran. Els més ben formats de la nostra història tindran un salari que ha disminuït. Tenim un atur juvenil al voltant del 40%. I això fa que en el nostre futur hàgim de pensat en aquest col·lectiu.”

“Tercer element: hem de ser solidaris amb la gent que ens cuida. No podem fiar-ho tot a la bata blanca. Ells i elles també estan fatigats i amb estrès emocional important. Els hem d’ajudar. Última reflexió: la transparència en la manera de comunicar és prou important. La ciutadania entén que no té solucions senzilles. I els hem d’adreçar aquesta complexitat.”

“Missatge d’esperança: tinc esperança en els tractaments curatius, però tot el 2021 estarem en situació de no-normalitat. Difícilment la trobarem els primers mesos de l’any, aquesta normalitat.”

Alicia Rey (presidenta del Col·legi d’Infermeres de Girona):

“No estàvem preparats per a una pandèmia. Cap país ho ha estat. Però el deteriorament del nostre sistema sanitari, i de les ràtios d’infermeres, no ens situaven pas en un bon lloc. Als països del nostre entorn tenen prou infermeres de referència per a ser tractats individualment. Nosaltres, no. Ara es busca que uns altres professionals facin les seves tasques, cosa que posa en risc les persones ateses. El pacient no l’atén el més preparat, sinó el més disponible. Cal treballar per tenir prou infermeres al mercat laboral.”

Josep Maria Vilaplana (president de Col·legi de Metges de Girona):

“Radiografia del que ha passat? Que els metges no som herois. Hem tingut molta por. Hem vist gent ofegant-se als hospitals. I morien. No era un cas únic. Era un hospital ple. Això ha passat. I va tenir conseqüències: un 30% dels metges tenien problemes per a dormir, i més d’un 40% es trobava cansat i poc preparat. I més d’un 60%, amb estrès i ansietat.”

“Hem viscut moments molt complicats, però som optimistes. La segona onada ha estat més suau que no la primera. Ara sabem moltes coses, i la recerca és tremenda. Mai no havíem tingut tants indicadors per a prendre decisions. Mai no havíem estat tan ben preparats. La tercera onada hauria de ser menor que la segona.”

“Lliçons? Tres: Sistema sanitari dels països veïns, importa. El que tenen la Xina, Itàlia i Madrid. Segon. La decisió de la salut era personal (fumes o no fumes, beus o no beus?), però ara hem vist que no. És col·lectiva. I requereix solidaritat. Hem de ser solidaris, o patirem. I ens va ve de cara la crisi següent (que no sabem si la covid és la primera fase de la crisi climàtica on ja anem entrant). Tercera: hem de reformar el sistema sanitari. Ho diem de fa anys. No podem perdre més temps. Li reitero el nostre suport, president, per tal que el nostre sistema sanitari sigui de qualitat des de la humanitat, i no des de l’heroïcitat.”

Doctor Clotet (cap del Servei de Malaties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias):

“M’agradaria parlar des de la cautela. Hi ha gent que creu que amb el vaccí tot s’arreglarà. I s’ha de saber dimensionar adequadament. Aquí, de moment, l’important és l’ús de la màscara correcta. S’ha de renovar, canviar i portar sempre. No ens la podem tocar per fora. I s’ha de passar fred a les cases: ventilar.”

“Pel que fa a la recerca, amb aquesta malaltia hem vist com s’ha avançat més que mai, i en menys temps. Jo he viscut recerca entre dues pandèmies: la sida i la covid. I tenim la sort d’haver après de la primera, ara. Tinc més sorts: les sis copes del Barça i els trenta segons de la República Catalana.”

“Gràcies a Grifols vam crear un consorci amb el supercomputador, el centre IRTA-CReSA de Salut i l’Irsicaixa; i això, juntament amb un finançament col·lectiu #YomeCorono que va ajudar a tenir molts diners per a genotipar els virus, tenir cultius, buscar fàrmacs i evidencies. Hem participat en els estudis més importants. El grup de Roger Paredes ens ha permès confirmar que la combinació d’un antivíric amb un antiinflamatori (Remdesivir, i baricitinib), poden ser opcions molt bones, sobretot si no es donen de manera tardana. Treballem en etapes molt inicials amb l’equip d’Oriol Mitjà, i amb plasma de malalts convalescents en malalts molt inicials.”

“Hem avaluat quant dura la protecció dels anticossos: pot ser que durin un any, dos. No passa res si duren un any i prou, perquè de la grip ens vacunem cada any. Ara treballem molt amb tractament nasal i orals, esprais, que evitin que la persona infectada espargeixi el virus de manera massiva. Ja s’ha demostrat in vitro per l’equip de Núria Izquierdo. Pensem que pot ser una eina molt important per a frenar l’expansió. Ho fem amb col·laboració amb Eventbrite.”

“Ara tothom té por, i vol la seguretat dels tests ràpids. I vull fer una crida d’atenció. Primer: els tests ràpids s’han d’emprar, però els homologats. No tots ho són. Segon: se n’ha de saber interpretar el resultat i fer-ho regularment. La por és que la gent tregui conclusions errònies pel seu compte, i per tant s’haurien de fer amb personal sanitari. Si es fa bé, podria millorar molt la qüestió de l’oci, els esports. I ajudaria àrees que pateixen molt.”

“Per acabar: hi ha un estudi recent que parla d’estudiar la salut animal. Perquè ens ajudarà a entendre la salut global. No tan sols la humana. Doncs a la salut animal no s’hi dediquen recursos i això evitaria anticipar-se a les pandèmies. Si estudiéssim els ratpenats veuríem que tenen més coronavirus que podrien saltar (i encara no ho han fet) amb mutacions contra les quals la vacuna no serviria. Necessitem diners per a investigar més i millor la sanitat animal.”