Quim Torra: ‘Quan tornem a tenir un moment propici, hem d’estar disposats a ser tres mil a la presó’

L’editor i advocat Quim Torra ha entrat al parlament per fer la independència. Ho ha fet a la llista de Carles Puigdemont, Junts per Catalunya. Es mostra sorprès per la manca d’una estratègia unitària que permeti d’arribar a acords clars i més ràpids tenint en compte la situació d’emergència nacional. I pensa com es pot desenvolupar una legislatura incerta, amb presos i exiliats i una estratègia de la por que no cessa des de l’estat espanyol.

Cerquem un lloc per a seure, un divendres amb bon sol, a l’aire lliure. A tocar de l’edifici del parlament, al parc de la Ciutadella, hi ha un parell de cadires i una taula al voltant d’un arbre. És un monument a Václav Havel, el líder de la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia i posterior president de la República. La placa que acompanya el monument diu que és dedicat a la memòria de Havel i a la causa dels drets humans i de la llibertat arreu del món. Ens sembla que és el lloc perfecte per a parlar amb Torra de tot això que volem parlar. Perquè ens preocupa què n’ha quedat de la República proclamada i quines lliçons n’hem tret de la tardor catalana. Comencem parlant del moviment que ha fet Puigdemont i de la creació d’aquest Consell de la República a Brussel·les.

—El desconcert entre els independentistes és evident. Aquesta decisió de Puigdemont obre un bon camí o és tan sols una manera d’esquivar la patacada de l’estat espanyol?
—He de confessar que, fa unes setmanes, amb l’anàlisi de les forces i debilitats que té l’independentisme després de tot el que ha passat aquests mesos i el resultat electoral, em faltava trobar una sortida que pogués ser la sortida de consens de tot aquest bloc independentista republicà. Fa un parell de setmanes, el president va voler compartir amb nosaltres aquestes reflexions i em va semblar que trobava aquell punt precís per a fer realitat aquesta República. Una República que ell entén que està declarada, guanyada en un referèndum i que no vol que sigui una paraula buida.

—I com es concreta?
—Cal que fem acció política republicana que ens porti a algun lloc. Penso que amb aquesta sortida que proposa el president ampliem fronts republicans, internacionalitzem el procés per primera vegada de manera seriosa, i la ciutadania s’ho podrà sentir seu, que és la cosa més important. Ho acabarem constatant en el dia a dia. Que ahir el candidat Jordi Sànchez expressés en un piulet que el govern legítim era el govern de Puigdemont i que des del govern de la Generalitat s’obeeixi republicanament les directrius polítiques que vinguin de Brussel·les, si som capaços d’articular-ho bé, em sembla que ens obre una oportunitat magnífica. Es crea l’Espai Lliure de Brussel·les –afegiria aquí un guionet: i Ginebra. Des de l’interior es fa política social i de progrés amb actituds i valors republicans. I sobretot, la tercera pota, que és la ciutadania. Si la ciutadania deixa d’empènyer, no resisteix o no ens interpel·la a continuar endavant, tot això no funcionarà. Tenim una ciutadania apoderada, crítica i que ens exigeix molt. Si algú no ha fallat mai i no sembla que hagi de fallar és la ciutadania. Per tant, ens haurem de concentrar en la relació entre Brussel·les i Barcelona.

—La República s’allunya físicament. I mentrestant, el govern autonòmic continuarà xocant contra el mur de l’estat espanyol? Quina viabilitat té?
—Els qui fem política hem de fer autocrítica, perquè ens hem entretingut molt en el com ho farem i en els noms. Sempre oblidem de parlar de l’estratègia i de què farem. Aquí també responsabilitzo els periodistes, que ens haurien de preguntar més què volíem fer en aquesta legislatura. Hem mirat de fer aquesta anàlisi. I l’hem resumida amb una frase: hem de passar de la restitució a la constitució. És a dir, si acceptem que hi ha hagut un 1-O i un 27-O, no podem acceptar que amb el retorn a l’autonomia n’hi hagi prou.

—Hi ha moments que sembla que l’objectiu sigui aquest.
—Aquest no pot ser el nostre projecte. Volem acabar la legislatura amb un procés constituent seriós, amb un projecte de República catalana. Em sembla que l’objectiu de passar de la restitució a la constitució catalana és raonable, atesa la correlació de forces actual dins del conjunt independentista. Atès que els independentistes continuem necessitant expressar que el 50% del país dóna suport a la proposta, això ens situa en un escenari que d’ací a quatre anys podem tornar a tenir la pilota al punt de penal. Si sabem moure les tres vies d’acció política –Brussel·les, Barcelona, ciutadania–, ens dóna un joc per a aquesta legislatura que no és de retrocés sinó molt ambiciós.

—El desconcert de la gent –i la decepció– és per aquesta batalla de partits que s’ha escenificat des de les eleccions imposades. Després de la dignitat ciutadana de l’octubre ha vingut un espectacle lamentable…
—Per a algú que tot just s’estrena en la política institucional, encara que ja he tingut activitats parapolítiques, és una de les coses que xoquen. Efectivament. Davant la situació d’emergència nacional que viu el país, davant els anhels de llibertat que té la ciutadania, havent quedat el 27 d’octubre amb un regust agredolç, i després del patiment de l’exili i la presó, hom pensava que hi hauria un front d’unitat que seria capaç d’establir acords més de pressa, de manera més contundent i més clara. Un cop ets dins de la política al parlament, he de dir que veus que malauradament aquests temps són necessaris. Perquè la política la fan les persones. I la fan els partits. I els partits necessiten els seus ritmes, les seves escenificacions, posar els seus accents i marcar el seu territori. Això passa a qualsevol país normal del món. Però, com que nosaltres vivim en aquesta anormalitat permanent, ens agradaria que això no passés.

—Quins són els interessos curts que condicionen un plantejament unitari amb sentit estratègic?
—La situació d’anormalitat política pels empresonaments i l’exili no l’hem de menystenir. Això condiciona els moviments polítics. Tots els partits tenen gent a la presó o a l’exili i això cal tenir-ho sempre present. Després, el fet que no es presentés una candidatura com la de Junts pel Sí i que hi hagués dues candidatures diferents –tres, amb la CUP– fa que debats que s’haurien resolt abans de les eleccions ara s’han de fer a posteriori. I això també fa que les negociacions vagin més lentes. I tercer, que els ritmes dels partits són diferents. N’hi ha que assoleixen consensos i decisions de manera més ràpida, i hi ha partits amb models més assemblearis que necessiten un procés més lent de presa de decisions. I això s’ha de respectar. Per exemple, la CUP té aquest dissabte un consell polític decisiu. Quan vam començar a negociar amb la CUP fa una setmana, ens deien que la seva decisió es prendria el dia 3 de març. Això s’ha de respectar.

—La proposta de Puigdemont de renunciar provisionalment a la investidura i donar pas a Jordi Sànchez no ha estat ben rebuda per ERC. No estava negociat això?
—Tan sols puc dir i recordar que les negociacions parteixen d’una premissa que és que la presidència del parlament seria d’Esquerra Republicana i la presidència de la Generalitat seria de Junts per Catalunya en aplicació del resultat electoral. Em sembla que aquest és un principi que sempre s’ha de tenir clar. De totes maneres, em sembla que aquestes discussions dels noms fan més nosa que servei. A mi m’interessa l’estratègia i l’objectiu que ens proposem tots plegats. Jo no em vull entretenir en aquestes discussions de noms.

—Els presos són ostatges polítics. Aquesta situació com condiciona les decisions que es prenen?
—Mireu, jo tinc una carta que vaig rebre ahir d’en Jordi Cuixart que em demana que no els tinguem en compte. Demana que tirem endavant i que fem política. Diu que són ostatges i que no hem de deixar que els utilitzin. Que tirem endavant. I em sembla que aquesta és la millor resposta que podem tenir.

—Hi ha un xantatge sobre els presos, però també sobre els qui viuen assenyalats i amenaçats d’anar a la presó. Això no ho deu facilitar gens…
—Tot això és monstruós. El punt de degeneració dels mínims estàndards d’allò que havíem considerat que era un bloc de drets fonamentals que havíem assolit fa feredat. Hi ha diputats del Parlament de Catalunya que han mutat a inquisidors, fins i tot pretenent prohibir que es puguin debatre esmenes a textos. Veiem coses que exigeixen sincerament una anàlisi de consciència democràtica. Tot plegat forma part d’aquesta estratègia de terror que imposa l’estat espanyol.

—Expliqueu-vos.
—S’han inventat la fórmula perfecta: independentista és igual a culpable. Culpable de què? És igual. Ja s’ho inventaran. Però, d’entrada, ets culpable. D’haver dit una paraula, d’haver-te reunit amb no sé qui, d’haver fet una trucada… Hem de combatre aquest estat de por. Hem d’apel·lar a la llibertat de pensament i a la llibertat de consciència en aquest moment. Em sembla gravíssim. Aquí sí que demano que qualsevol demòcrata d’aquest país alci la veu i s’encari al monstre. Això no pot ser. I encara menys allà on es representa la voluntat popular que és al parlament. A veure si al parlament no podrem parlar de la República catalana! Però on hem arribat?

—Ahir us vau estrenar al faristol de l’hemicicle. Us va sorprendre la crueltat i la duresa de les intervencions del bloc del 155?
—Molt. Molt. Jo acabo d’arribar, però hi ha diputats que fa anys que hi són. I es coneixen entre ells. Han treballat plegats amb gent que ara és a la presó o a l’exili. Aquest punt de nul·la humanitat, l’absència d’un punt d’humanitat, m’impressiona. Sincerament, m’impressiona. No té res a veure amb la discrepància política. És una qüestió d’humanitat. Són gent que seien de costat, coincidien al bar i feien broma, s’havien intercanviat somriures… Són a la presó i són a l’exili. I a aquesta gent se’ls en fot. A mi, sincerament, tot això em dol moltíssim. Hi ha en qüestió uns valors humans molt bàsics.

—Si es resol aquesta qüestió de la investidura autonòmica i queda clara la funció del Consell de la República, la gent començarà a visualitzar els objectius concrets perquè la República no sigui una idea a Brussel·les i comenci a ser una realitat a Catalunya?
—Sí. Justament, amb aquesta idea de tres actors polítics que ens permeten eixamplar l’acció republicana, si sabem moure els engranatges, si estem en comunicació permanent els tres actors, tenim la força d’eixamplar la base amb objectius concrets. Per exemple, arribar a la redacció de la proposta de constitució de la República catalana. I, per tant, a un segon referèndum per a refrendar-la. Aquest és un objectiu ambiciós i raonable alhora, tenint en compte la correlació de forces de l’independentisme. Avui hi ha ritmes diferents en l’independentisme. És així i no podem negar-ho. La redacció de la constitució és un objectiu que ens permet un gran debat de país fet de manera seriosa. Compro la frase de Carles Riera: això no són tallers de gomets. El procés constituent no pot ser un taller de gomets. Ens l’hem de prendre seriosament. Amb aquesta proposta, tornem a dibuixar un possible gran moment.

—Parlem de quatre anys de legislatura que es tancaran amb un referèndum sobre la constitució?
—Al meu entendre, sí. Però hem de pensar que és una legislatura amb presons, exilis, processos judicials… Hem de ser capaços de donar la resposta adequada a cadascuna d’aquestes vexacions. Suposo que la societat catalana és prou madura per a comprendre que hi ha uns límits. Les darreres línies vermelles. Hem d’estar en alerta perquè ningú no pot renunciar ni un mil·límetre a allò que vam votar i proclamar. I tot té un límit.

—Puigdemont ha reconegut que el 10 d’octubre es van equivocar suspenent la proclamació de la independència. Tenim un problema a saber llegir el millor moment de fer les coses?
—D’entrada, estic d’acord amb aquest reconeixement d’error del president. Jo també pensava que el 10 d’octubre era el moment òptim. Després vaig pensar que el 27 d’octubre ho tornava a ser… Però, de la vostra pregunta, em sembla més important una reflexió sobre la incapacitat de saber esprémer aquests moments. Hi havia un moment encara més òptim i amb més coses a favor que va ser el 14 d’abril de 1931. La nit del 14 d’abril del 31, un esquadró de l’exèrcit es va plantar a la plaça de Sant Jaume per presentar armes al president de la República catalana, Francesc Macià. Ell té el país controlat, el govern civil, ha ocupat els centres neuràlgics del poder, ha enviat cartes a tots els alcaldes dient que controla la situació.

—Però…
—En aquell moment, som una República catalana proclamada i viva. I tres dies després ens trobem amb la Generalitat de Catalunya. Us podeu demanar, com feia Jaume Miravitlles, si Macià va trair. Per què no vam saber aprofitar aquell moment? Sóc un macianista convençut i us diré que vam tenir allò que vam saber-nos guanyar. La societat catalana no va ser capaç de guanyar-se una altra cosa. Quan em pregunto a mi mateix què va passar el 10 d’octubre o el 27, també m’atribueixo part de les culpes. Com a ciutadà que potser va esperar massa dels polítics. I potser era la nostra hora i no vam ser capaços d’entendre-ho. Vull dir que no m’agradaria deixar sol el president en aquest reconeixement de culpa. Som en un moment que cada ciutadà és essencial. La República dependrà de què fem cada un de nosaltres. El lideratge polític és decisiu, d’acord. Però el lideratge social és encara més important.

—El 14 d’abril del 31 no hi havia ni de bon tros una societat tan mobilitzada com ara a favor de la independència.
—No! A més a més.

—Potser l’estat espanyol tampoc estava en la dinàmica actual…
—En la decisió de Macià –aquesta és la meva opinió–, hi pesa el fet que també arriba a Madrid la República i venien del Pacte de Sant Sebastià, mesos abans. Crec que va pesar la voluntat de fer possible que es tirés endavant tots junts en un projecte de fraternitat. Què hauria passat si en aquell moment no s’hagués proclamat la República a Madrid? No ho sabem. En qualsevol cas, avui queda clar que aquella finestra que es va obrir el 1931 ara no existeix. Ja hem constatat que no hi ha cap forma política amb què l’estat espanyol vulgui encabir un projecte de sobirania per Catalunya.

—Als comuns els va molestar que recordéssiu la història. Van dir que us havíeu de centrar en el futur…
—És clar. Hi ha gent que diu ‘som l’any 2018’. Sí, és clar que hi som. Però venim d’on venim. I cal recordar d’on venim per parlar d’on som i cap a on anem. Jo dono moltes voltes a l’exemple aquest del 14 d’abril del 31. Em sembla que ens ajuda a treure’n moltes conclusions sobre què va passar-nos aquest octubre. Després del 31 van continuar lluitant. Els nostres pares van continuar lluitant sota el franquisme. I nosaltres continuarem lluitant. Tenim un objectiu i no pensem renunciar-hi. Ara hem de tornar a crear un moment.

—El 14 d’abril va sortir d’unes eleccions municipals. L’any que ve n’hi haurà unes altres, i unes europees…
—Caldrà aprofitar qualsevol bon moment que es presenti. Un independentista no ha de renunciar mai a aprofitar el moment per arribar a la independència. Cada dia és bo per a fer la independència. No hi ha dies dolents.

—Us uneix una amistat molt estreta amb Jordi Cuixart i Quim Forn…
—Ahir vaig rebre cartes de tots dos. Tenen una fortalesa i un coratge admirables.

—Havíeu pensat mai que viuríeu una situació com l’actual?
—Jo m’havia imaginat que si anaven deu a la presó, els tocaria patir, però que si érem tres mil que ens tocava rebre, no hi hauríem entrat. I ha passat que hi han entrat deu. Aquesta és una lliçó també de l’octubre. Quan tornem a tenir un moment propici, hem d’estar disposats a ser tres mil a la presó. Amb totes les conseqüències. Això és el que he pensat tota la vida i ho continuo pensant. No em desdiré del que he pensat sempre.

—Teniu una conclusió clara de per què no s’ha guanyat la independència?
—No hem guanyat perquè encara no s’ha acabat el partit. Hauria estat diferent amb un 55% de vots a les eleccions. A les del 27 de setembre de 2015 i a les del 21 de desembre passat. Hauria estat molt diferent. Sí que tenim un referèndum que guanyem i una proclamació de la República, però necessitem tornar a passar per una exigència d’un referèndum de la independència que superi aquest 50%. Sincerament, l’independentisme ha de ser conscient que això és important a escala internacional. Quan tinguem aquest 50% dels vots, aleshores s’ha de ser conseqüent. En vaig parlar al llibre ‘Els últims 100 metres’. Aquest moment exigeix uns escenaris gandhians. Tothom en parlava fa set mesos. Vivim a l’estat espanyol i aquesta és la manera que tindrem d’aconseguir la independència.