Quim Torra, l’home que no prenia precaucions

Després de vint anys de feina a l’empresa privada i havent anat a parar a Suïssa, Quim Torra va decidir de canviar d’aires i va tornar a Catalunya per començar una nova vida. Amant de la literatura, el periodisme i els llibres, Torra deixava enrere una vida de powerpoints i reunions executives d’alt nivell en el món de les assegurances per posar-se a escriure i a fundar una editorial, Acontravent. Aquella experiència restà impresa en els fulls de Ganivetades suïsses. Viatge (d’anada i tornada) al cor del management i del capitalisme salvatge, un llibre editat pel seu amic Jaume Ciurana a Símbol Editors l’any 2007.

En el retorn a Catalunya, Torra s’immergeix en arxius, correspondències, llibretes, dietaris i fulls de diaris antics per recuperar personatges dels millors anys del periodisme català i oferir-los a tothom. És així com esdevé el principal coneixedor de la vida i obra d’Eugeni Xammar, el periodista que va passar seixanta anys voltant pel món. Escriu una biografia de Xammar, també editada per Símbol. De Xammar, sempre en recordarà el compromís amb Catalunya condensat en una frase: ‘Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions.’ I més endavant, el 2009, guanya el premi Carles Rahola d’assaig per la seva obra Viatge involuntari a la Catalunya impossible, sobre els periodistes Lluís Capdevila, Àngel Ferran i Francesc Madrid, que es van haver d’exiliar quan la República fou derrotada.

Quim Torra, nascut el desembre del 1962 a Blanes, acompanya la seva activitat intensa als arxius i biblioteques d’una tasca igualment intensa d’activisme cultural i polític des de la societat civil. També emprèn una activitat constant com a articulista en revistes i diaris diversos i com a editor de desenes de llibres, amb el segell Acontravent. El primer càrrec en una entitat sobiranista l’exerceix com a president de Sobirania i Justícia, quan el febrer del 2011 substitueix Agustí Bassols, mort ara fa una quinzena de dies. Torra deixa la presidència d’aquesta entitat el març del 2014. També fou el 2011 quan va interposar al Tribunal Europeu de Drets Humans una demanda –refusada posteriorment– contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’estatut.

Quim Torra també assumeix responsabilitats institucionals aquell 2011. L’Ajuntament de Barcelona el nomena gerent de Foment de Ciutat Vella el setembre. Nou mesos després, el juny de 2012, Xavier Trias el designa director del Born Centre Cultural. Torra posa dempeus aquesta ‘zona zero del 1714’, com li agradava anomenar-la, i la situa com una referència cultural i patrimonial de la ciutat. S’ocupa del Born fins al setembre del 2015, que abandona el càrrec amb l’entrada del nou govern d’Ada Colau. Aleshores agafa la direcció de la Revista de Catalunya i, entre el juliol i novembre, exerceix la presidència interina d’Òmnium quan Muriel Casals dimiteix per incorporar-se a la llista de Junts pel Sí de les eleccions del setembre.

És un moment de màxima activitat. El paper de les entitats sobiranistes és decisiu per a greixar els engranatges dels partits que han fet el pas d’anar plegats. Però també de reforçar les sinergies amb la CUP. I Quim Torra fa una tasca incansable en aquesta direcció. És un defensor de la màxima lleialtat als mandats del poble i posa tot l’esforç a exigir que els compromisos siguin explícits i clars. Torra pilota la nau d’Òmnium fins al desembre del 2015, quan Jordi Cuixart pren el relleu. Pocs mesos després, el març del 2016, és nomenat director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, organisme dependent de la Generalitat de Catalunya. I aquell mateix any publica Els últims 100 metres, que descriu el tram final cap a la República i una semblança biogràfica de Muriel Casals.

Quim Torra fa un pas més en la trajectòria cívica i política quan accepta d’ocupar una posició avançada en la llista de Junts per Catalunya per a les eleccions del 21 de desembre de l’any passat. L’editor i advocat defensa a peu i a cavall la legitimitat del president i del govern que ha estat expulsat dels despatxos pel 155. En una carta per a Clara Ponsatí publicada a VilaWeb fa quatre dies, Torra assenyalava la fórmula per a encarar l’embat de l’estat: «Passar de pressa no volia pas dir córrer, sinó avançar en línia recta i exercir la sobirania del poble de Catalunya. Només així es podia ‒es podrà‒ fer front a l’envestida de l’estat espanyol.»

En una entrevista recent (el març d’enguany), Torra explicava quina era la lliçó que es podia extreure de l’octubre passat: «Jo m’havia imaginat que si deu anaven a la presó, els tocaria patir, però que si érem tres mil que ens tocava rebre, no hi hauríem entrat. I ha passat que n’hi han entrat deu. Aquesta és una lliçó de l’octubre, també. Quan tornem a tenir un moment propici, hem d’estar disposats a ser tres mil a la presó. Amb totes les conseqüències. Això ho he pensat tota la vida i ho continuo pensant. No em desdiré d’allò que he pensat sempre.»

La seva trajectòria l’ha dut a ser un actiu ben valorat per totes les famílies de l’independentisme. Té bona relació amb els diputats d’ERC i la CUP. Ha estat un dels negociadors dels acords que han de permetre d’avançar aquesta legislatura. I ha exigit en tot moment ser fidels al mandat del primer d’octubre per construir la república independent de Catalunya. Quan, aquests últims dies, el president Puigdemont li ha proposat la presidència, Quim Torra ha recordat la frase del seu estimat Xammar i no ha pres precaucions.