Quim Torra: ‘He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia’

Entrevistem el president de la Generalitat, Quim Torra, sabent que possiblement són les últimes hores del seu mandat. La tensió al món polític és tan alta, que fins i tot les ombres dels tarongers semblen més dures a la paret de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat. És migdia. El carilló i les campanes de la catedral sonen al mateix temps mentre la broca d’un fuster, que adoba una finestra, intenta sobresortir amb aquell soroll estrident. El vent deixa el cel d’un blau net i radiant. Sabem que durant l’entrevista pot arribar la decisió del jurat inhabilitant el president. Mirem els mòbils fins a l’últim moment. No arriba.

Hores després s’especula que Carlos Lesmes havia preparat una mena de festa de la venjança aquest divendres de setembre: volien servir el cap de Torra al rei mentre era a Barcelona. Aliens a tanta perversitat, però condicionats pel moment, enfoquem l’entrevista cap a les zones més inèdites del president. Ens agradaria entrar en tot allò que sempre diu que explicarà en les seves memòries. Tenim poc temps i decidim de no perdre’n. No fem balanç. Parlem del llegat polític, sense que surtin ni PDECat, ni Junts, ni ERC, ni la CUP; parlem de la pandèmia, parlem de la família i mirem de parlar d’ell.

—Falta poc perquè us inhabilitin com a president de Catalunya. Què n’heu de dir?
—Tot això que ha passat aquests mesos i anys mostra els límits de l’autonomia. Tenim un parlament que no pot aprovar les resolucions que pren, tenim 2.850 represaliats i és possible que ens trobem amb un president inhabilitat per haver defensat la llibertat d’expressió… El país ha de ser conscient que això no pot continuar així. No podem anar topant contra les costures de l’autonomia i quedar-nos dins aquests límits. Hem d’adonar-nos que això tard o d’hora implica aquest salt col·lectiu de la nació. Això requereix un tall en sec, requereix la ruptura democràtica i la defensa de la independència. Aquest és el missatge més important que voldria enviar. Hem arribat a un punt en què realment ens juguem si l’autonomia ens acaba consumint o si realment tots plegats fem allò que s’ha de fer. I això només pot ser una ruptura democràtica.

—Vau acceptar la presidència amb la idea de fer-ho, però no s’ha fet.
—Jo em vull adreçar a la gent que hi ha estat sempre, que continua treballant de manera anònima per la independència, que m’ha donat suport i que es pugui sentir decebuda perquè no hem arribat més enllà. Entenc que hi hagi aquesta decepció. Per un independentista no haver aconseguit la independència sempre té un punt de decepció. Però alhora el nostre combat és un combat per l’esperança, com ja va dir Josep Benet. Hem de tenir la perspectiva de les dates clau i saber que un procés d’independència exigeix una línia recta, que com acabo de dir passa per la ruptura democràtica.

Em fa gràcia quan pretenen separar el poder judicial de l’executiu. Tots els poders de l’estat de manera sistemàtica i coordinada s’han dedicat a la persecució de l’independentisme

—Per què no ha passat?
—Ens hem trobat una situació d’una complexitat enorme. A mi em fa gràcia quan pretenen separar el poder judicial de l’executiu. Tots els poders de l’estat de manera sistemàtica i coordinada s’han dedicat a la persecució de l’independentisme català, i això ha tingut efecte. Hem de reconèixer que la repressió ha tingut efecte i que molts esforços els hem hagut de dedicar a defensar-nos d’aquesta repressió. Això explica que en bona part no hàgim pogut avançar. Penso també que per a poder fer aquest salt col·lectiu necessites una voluntat col·lectiva majoritària al parlament i potser aquesta voluntat no hi ha estat. I per tant en això les futures eleccions catalanes tenen una importància cabdal.

—Per què?
—Perquè necessitem una majoria determinada, decidida, conscient del moment històric. No podem continuar amb una autonomia intervinguda i amb aquestes persecucions. Hem de recuperar l’esperit guanyador del Primer d’Octubre, que és de plantejar el desafiament de la ruptura amb l’estat i la desobediència col·lectivament. Les desobediències personals i individuals no són la solució. A la independència hi arribem amb un salt col·lectiu o no hi arribem.

—En el moment de la sentència, l’octubre del 2019, podíem haver estat a punt.
—Va ser un moment decebedor perquè va demostrar la impotència dels partits per a  posar-se d’acord, per a respondre en aquell punt tan important. Jo vaig fer al parlament una proposta de referèndum o referèndum, no va ser una proposta gaire acceptada, en general. Però no veig cap més via que el referèndum o eleccions plebiscitàries. I en tots dos casos, una vegada guanyades aquestes solucions, revalides el Primer d’Octubre. És evident que el Primer d’Octubre va fallar la defensa en qüestions de desobediència civil i democràtica d’aquell resultat. Aquí és on penso que caldrà treballar perquè això sigui possible.

—Quan l’altre dia vàreu dir al jutge que no pensàveu perdre ni un minut amb ell vam veure un canvi d’actitud en la línia de la ‘descortesia imperativa’ que deia Malcolm X. A vegades fa la sensació que us heu trobat atrapat entre el pacte de govern i l’obsessió del govern efectiu i que el Quim Torra president ha hagut de fer coses que com a ciutadà normal no hauria fet.
—És possible. Aquests mesos han estat d’una complexitat enorme. Primer hi havia un judici amb unes estratègies de defensa diferents. Per respecte, no he opinat mai sobre aquestes defenses, tothom té el dret d’escollir la seva. Tant si hi estàs d’acord com si no, el judici marca molt el ritme de la legislatura. Ens obliga tots a uns certs equilibris. Malgrat tot, vam votar que no al pressupost de Pedro Sánchez i ho vull recordar perquè és molt important. Ens mantenim sempre en la defensa de dues banderes que no hem abandonat mai. Això sí que era una línia vermella per a mi: la defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya i l’amnistia com a solució de la repressió. Aquests són dos mínims comuns denominadors que l’independentisme ha pogut aguantar. Jo hauria volgut anar més enllà i no hi he pogut anar, tothom ho sap. Jo sí que tinc aquesta sensació que potser d’una altra manera s’haurien fet més coses.

—Del Quim Torra postpresident, en podem esperar un lideratge diferent?
—Em costa molt de parlar de mi. La gent veu diverses imatges com si fos diferent, però jo crec que sempre he estat el mateix. És cert que la presidència també pesa en aquest aspecte. Encara recordo el primer aniversari del 27 d’octubre, quan faig una declaració institucional reivindicant la independència i la faig tot sol. He procurat salvar com fos el prestigi de la presidència i la dignitat de la institució. Hem perdut moltes coses i penso que no ens podíem permetre el luxe de perdre aquesta. Allò que representa aquesta institució per a molts catalans i que jo noto visitant pobles i ciutats d’arreu de Catalunya, algú que marca el camí de la llibertat havia de ser-hi present. Si arriba el postpresident, que tard o d’hora ha d’arribar, jo em mantindré al costat de tothom qui es proposi aconseguir la independència del país, sigui qui sigui.

Encara recordo el primer aniversari del 27 d’octubre, quan faig una declaració institucional reivindicant la independència i la faig tot sol

—La soledat s’ha anat fent més gran cada vegada.
—Aquest palau ja significa una certa soledat, la soledat de prendre decisions en moments extremadament difícils, més que no m’hauria imaginat. Totes les catàstrofes naturals que hem tingut: aiguats, incendis a petroquímiques i després una pandèmia. La soledat màxima que va ser a Canonges, en aquest edifici, havent de prendre unes decisions i en un moment d’una complexitat enorme. En el meu cas, m’havia preparat per anar a totes i això volia dir que m’havia preparat per si calia anar a la presó. I sí que m’ha faltat que tots anéssim preparats per al mateix objectiu. Però d’això no en vull fer cap disputa ni cap retret. Tot és d’una complexitat immensa. No puc retreure res a ningú. Tothom ha de saber estar al lloc que li pertoca i jo ho he intentat com a president de la Generalitat.

—No poder-ho aconseguir, a part de ser decebedor què us ha ensenyat?
—Ens ensenya l’enorme dificultat que té aquest país a l’hora de trobar la manera d’assolir aquests esforços polítics col·lectius. A vegades han funcionat a cop d’impuls, com el 14 d’abril de 1931. No s’havia preparat gaire i va funcionar. El Primer d’Octubre està molt més pensat i també funciona. En tots dos casos funciona per la gent.

—Us pensàveu que seria més fàcil?
—Potser es pot considerar naïf, però jo sí que venia amb la meva idea que ser independent potser faria més fàcil d’aconseguir aquest acord entre tots. I quan ens passem hores i hores, reunions i reunions, per donar una resposta a la sentència, i vam aconseguir que la majoria independentista arribéssim a un acord nacional per a l’exercici de l’autodeterminació, l’amnistia i la fi de la repressió, vaig pensar: ‘Home, és tard però hem trobat això.’ Però després hem estat incapaços de desenvolupar-ho. La gent hi és i hem estat incapaços de dur-ho endavant. Jo he patit més per no fallar a la gent. Veient els esforços que ha fet la ciutadania, m’angoixa un punt –potser perquè no sóc un polític gaire professional– fallar la gent en un moment com aquest amb la repressió que hi ha. I potser per això, en els moments més difícils, quan el cor i la sang bullen i et porten a trencar-ho tot, he intentat de no ensorrar l’últim pont. Per a mi també ha estat important. Els retrets entre nosaltres no els entén ningú. Mantenir aquest fil també ha estat important. Potser això m’ha desgastat, però tant se me’n dóna, perquè jo aquí no hi he vingut a fer amics ni enemics. Venia a fer la independència. Com que sempre he pensat que ho fem junts o és impossible, he procurat –amb una paciència que a vegades m’ha costat exercicis d’interiorització– que no podíem trencar per la gent…

Un moment que personalment em sap molt de greu és quan em retiren l’acta de diputat.

—El moment més extrem que heu viscut quin és?
—Un moment que personalment em sap molt de greu és quan em retiren l’acta de diputat. Em sap molt de greu per tot allò que havia passat fins aquell moment. Havíem fet un acte aquí amb tot el govern, després es van fer unes votacions al parlament donant-me suport i, de sobte, plaf! Desaparec com a diputat. Sincerament, no ho vaig entendre. Personalment, aquell moment em dol per aquesta successió d’esdeveniments. Si fem un seguit de coses, hem de ser conseqüents fins al final. Com podem explicar als ciutadans que ens hem reunit al Palau de la Generalitat, que hem votat al parlament i ara de sobte ho acceptem? En aquest moment sí que vaig pensar quina resposta hi donava.

—I què vau pensar?
—Què ho havia de fer amb responsabilitat perquè necessitàvem aprovar aquell pressupost. I vaig pensar que era probable que en un país amb un funcionament més normal un acte com aquest hauria dut a una convocatòria d’eleccions. Però vaig creure que no, que encara hi havia un pont i que havíem d’arribar al pressupost. I llavors aquell no recorregut polític del gener passa a ser un recorregut de màxima concentració en la pandèmia. I ja no ens podem desviar ni un mil·límetre de la catàstrofe que gestionem. La covid ho canvia tot. Això també s’ha de saber, d’aquesta legislatura tan complicada.

—Sense controlar els partits polítics i el sottogoverno, és possible d’anar endavant?
—La gent als partits polítics, els ha de demanar claredat. L’altre dia el vice-president del parlament, Josep Costa, deia: no ens demaneu unitat, demaneu-nos que fem la independència. La frase em va agradar. S’ha d’exigir que senzillament siguem clars. Com ho farem, quines seran les maneres d’arribar-hi i jo penso que la ciutadania es mereix aquest punt de respecte. He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia. Els límits de l’autonomia que ha posat al descobert aquesta legislatura també són els límits de què significa una autonomia com aquesta: amb interventors, amb Mossos, amb qualsevol col·lectiu que ens puguem imaginar. Això ho hem de tenir molt present a l’hora de plantejar-nos aquest salt col·lectiu.

He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia.

—Abans dèiem que vós no us n’havíeu sortit. Sabent això, com s’ha de fer?
—Sabent que tindràs molts obstacles del funcionariat d’aquesta autonomia. Això ho has d’acceptar. En un moment de desobediència, has d’acceptar que la repressió pot venir dels àmbits de la mateixa autonomia. Tot això és la màxima complicació del nostre moment.

—I això no es pot desmuntar de cap manera?
—Jo no faré servir la paraula ‘desmuntar’. Tot això cal desbordar-ho i això ho desbordarà la gent votant. Si una majoria vol la independència, serem independents. És així. Això requereix un seguit de decisions sobre com organitzar-nos i orientar el moviment independentista cap a allò que és: un moviment de regeneració i ruptura. Ara mateix a tot l’estat espanyol l’únic moviment que realment trenca amb el règim del 1978 és el moviment independentista. Curiosament, som nosaltres. Això té un gran valor. La gent que vol canviar les coses, que s’enfronta a l’status quo som nosaltres. Ja hem vist què se n’ha fet, dels altres moviments. Han estat digerits per a aquest poderós estómac que és l’estat espanyol i contra això el gran valor que hem de preservar en el sentit de ruptura és l’independentisme.

—Preservar?
—A mi em preocupa que convertim l’independentisme en un catalanisme 2.0. El catalanisme era un moviment magnífic perquè no sabies on començava ni on acabava. Tu podies ser un catalanista tant si demanaves quatre coses com si en demanaves moltes. Tothom podia ser catalanista. Però l’independentisme no és una evolució del catalanisme. L’independentisme és ruptura. L’independentisme persegueix una finalitat que és la república catalana i per tant no li serveixen els mètodes del catalanisme. Ha de seguir una altra estratègia, que és diferent. Tot allò que era habitual quan al país hi havia una majoria catalanista no serveix ara que hi ha una majoria independentista. És diferent. Hi ha una societat que et demana que actuïs diferentment.

L’independentisme persegueix una finalitat que és la república catalana i, per tant, no li serveixen els mètodes del catalanisme

—Pot passar que ser independentista acabi no volen dir res?
—Aquest és un gran risc. I això em preocupa. L’independentisme no pot perdre el sentit de ruptura ni de regeneració. Si fem perdre valor a les paraules, serà molt preocupant.

—Hi ha gent que es demana si heu tingut prou poder com a president?
—Jo arribo a la política perquè el meu president a l’exili em crida per si vull anar a la seva llista electoral. Hi vaig de número onze. Després de tres investidures fallides es proposa el meu nom. No és que jo fos gaire partidari d’elegir un president de la Generalitat i em torno a trobar dient que sí a una petició que em fa el president. Dic que sí com a deure cívic en un moment molt difícil. I això no pot passar. Els presidents de la Generalitat els ha de votar la gent perquè això dóna força. Els vots donen una força molt important. Quan arribes d’aquesta manera a la presidència lògicament no tens la mateixa força que si has passat per unes eleccions. Dit això, totes les decisions que he pres les he preses sota la meva responsabilitat. He parlat amb molta gent, no necessàriament polítics, amb molta gent de la societat civil. I per tant, sí. Aquest era un govern de coalició amb moltes dificultats, processos judicials, requeriments… Tot això ho ha fet extremadament difícil. No perquè jo no m’hagi sentit amb autoritat.

—A l’octubre volíeu destituir al conseller Buch, però no heu fet el canvi fins ara… Us ha preocupat que, per una banda, demanéssiu la pressió dels CDR sobre el govern i, per una altra, veiéssiu com els Mossos feien determinades actuacions molt polèmiques?
—Sí, m’ha preocupat però insisteixo que això forma part dels límits de l’autonomia que tenim. Sempre un mosso obeirà els requeriments i mandats judicials que li arribin. Però, més enllà dels mandats judicials que els hagin pogut arribar, hi ha hagut imatges d’actuacions dels Mossos que a mi no m’han agradat. I això ho he dit també al parlament. La policia nacional catalana ha de tenir com a regla bàsica el respecte dels drets fonamentals de la ciutadania i ha de saber combinar seguretat amb drets humans. Aquest és el joc que ha de fer la policia. Jo he conegut mossos en moltes comissaries que m’han semblat uns professionals fabulosos i de sobte hi ha una colla d’imatges en què passa això, tot i tenir aquesta gent fabulosa. Hem d’exigir un pas més perquè la nostra policia nacional respecti els drets fonamentals.

—En la pandèmia s’han vist tots els límits de l’autonomia. En aquell moment del començament tot tenia un punt com irreal. Com si tota l’estructura institucional s’hagués fet miques pel caprici d’una persona. No hi havia màscares perquè un senyor de Madrid no sabia on comprar-les…
—És cert que quan mires enrere veus aquest punt irreal. També és un moment que se’t fa present amb tota la cruesa com és la gent. Veus qui s’arromanga, qui pren decisions i qui està pendent de la situació o qui se’n desentén. Per a mi en aquell moment el president Sánchez va ser una enorme decepció. Recordo que aquells quinze dies que Catalunya vivia una situació molt perillosa, com també Madrid, i demanàvem el confinament total. Cosa que va acabar passant quinze dies després. En aquesta època jo enviava un missatge cada dia a Sánchez. Vaig arribar a fer allò que no ha fet potser ningú. Vaig implorar al president Sánchez que decretés aquest confinament, que ens hi jugàvem la vida de molta gent, i les seves respostes em van decebre molt. Fins i tot li vaig dir: Oblideu que ho he proposat jo, però feu-ho; ens hi va la vida de les persones. I allà vaig veure un president que en aquells moments se sentia pressionat per uns altres condicionants que no eren aquests. Vaig tenir la sensació que en aquell moment coneixia el vertader Sánchez.

—I com és el president Sánchez de debò?
—És un president que vol ser president, que no té cap problema a aliar-se amb qui sigui, a canviar les polítiques que siguin, a fer desaparèixer una taula de negociació per aquí o una reforma de sedició per allà per continuar essent president. Potser és per aquella teoria de la resistència, però jo que sóc de la teoria que tens uns ideals, els defenses i vas en línia recta no m’he trobat amb persones amb més revolts que el president Sánchez. Ha estat brutal, durant aquests dos anys, veure’l com si fos un prestidigitador que fa aparèixer petits jocs de mans davant nostre per poder continuar essent president.

No m’he trobat persones amb més revolts que el president Sánchez

—Però en aquest moment que descriviu es parla de morts, de persones que poden viure o morir.
—Sí, era un moment terrible, quan hi havia un caos monumental. A Catalunya havíem de continuar gestionant els hospitals sense poder comprar el material que feia falta o comprant com podíem bates i EPI i màscares… Perdem uns dies i unes hores vitals. I jo, de debò, m’enfilava per les parets de pensar que perdíem una hora, una altra hora, tres hores. Tot anava d’hores. I que costés tant prendre les decisions i que no es posés la vida de les persones davant de les altres coses, no ho vaig entendre, ni del president Sánchez i de molta altra gent. Algun dia haurem de parlar de totes les trucades que jo feia i de les respostes que tenia.

—Hi ha una paradoxa. Arribeu per fer la independència i no la gestió i en canvi segurament la vostra presidència passarà a la història per la gestió que heu fet de la pandèmia. Durant aquests anys heu estat sotmès a una ridiculització molt gran…
—El procés de ridiculització al qual he estat sotmès, no diria que m’honora, però els presidents que han tingut per guia la llibertat de Catalunya tots han estat titllats de bojos en un moment o altre. I em remeto al president Macià, claríssimament. Si tu vas cap a la independència ataques l’status quo i llavors el sistema es defensa. La millor manera de defensar-se és ridiculitzar-te. Això no m’ha preocupat perquè quan he anat pels pobles de Catalunya no m’he trobat que em tractessin així. No he trobat ni gent xiulant ni apedregant-me. Sempre he estat molt ben rebut. Només tinc paraules d’agraïment a la ciutadania catalana. Sobre això que dieu de la pandèmia, jo creia que en la gestió d’aquesta catàstrofe mundial probablement ens hi jugàvem la independència de Catalunya. Ens la hi jugàvem perquè depenia del nostre capteniment, de la nostra capacitat de lideratge, de la gestió de tot això. Des de Canonges, jo tenia un HotPoint i m’havia de connectar a TV3, i en aquest moment t’adones de la importància de la presidència. I torno al començament. Això ho haurà de jutjar la gent, però he intentat que no abaixéssim la guàrdia, que parléssim amb la gent amb honestedat, i penso que he fet això, amb aquests discursos des de Canonges.

—Us fa patir anar-vos-en en aquest moment de la pandèmia?
—Sí. Em sap greu. Sé que vindran moments difícils i hi tinc un punt d’experiència. Ara tenim 17.000 joves confinats a les escoles, que és un percentatge ínfim respecte del milió i mig d’alumnes. Ara només tanquem escoles, a partir de la setmana que ve ja n’obrirem perquè hauran passat la quarantena. Quan veus què passa en alguns països d’Europa o què passa a Madrid, veus que també ens pot passar a nosaltres. M’agradaria continuar treballant per la salut, per la vida. En tot cas, passi el que passi, el govern sap que em té a la seva disposició per a qualsevol envit.

—La mortalitat aquí ha estat altíssima, com a Espanya…
—Sí, però un punt menys que a Espanya perquè aquí donem les xifres de veritat. Les xifres no lliguen mai, però la Generalitat dóna les xifres finals. Anem a les funeràries per raportar allò que ha passat a tot el país. No donem tan sols les xifres dels hospitals i això fa que les xifres d’Espanya no reflecteixen la terrible tragèdia que hi ha hagut. Recordo el dia que teníem les xifres preparades i jo havia de sortir a dir als ciutadans de Catalunya que de sobte teníem el doble de morts. El dia abans pensava: com dius que en comptes de 3.000 morts són 6000? Però fer-ho per a mi era un exercici de responsabilitat. La pitjor decisió que pots prendre és no explicar el punt de gravetat perquè acabarà sortint. N’és una prova això que passa a Madrid aquests dies. Aquesta pandèmia no la pots amagar darrere una paret. És bestial, té una manera d’expandir-se brutal, per això és tan important de prendre les decisions en el moment oportú. En general ho hem fet sempre, però també hem fallat…

—A on?
—A Lleida. Allò que va passar a Lleida no hauria passat si haguéssim fet el que havíem d’haver fet. Allò va fer que haguéssim de prendre unes decisions molt difícils. Recordo la gent de Lleida i el Segrià molt enfadada amb les decisions que vam prendre. Ara és la millor comarca del país. Arribem tard i ho reconec. Lleida fa que de sobte ens posem en tensió i, paradoxalment, ens permet d’actuar durant tot el mes d’agost amb totes les mesures i els cribratges, que fan que avui siguem en una situació millor que Madrid. D’una mala gestió n’hem tret un aprenentatge, hem sabut corregir-ho i activar uns altres mecanismes. Això és fàcil de dir ara, però quan passa és diferent.

Allò que va passar a Lleida no hauria passat si haguéssim fet el que havíem de fer

—Aquests dies dieu que passaran coses molt greus. Què voleu dir?
—Serà difícil. Per exemple, a les escoles ens en podem anar a un nombre més alt de confinaments. Aniran fluctuant perquè unes tanquen i n’obren unes altres. Ens mantenim en unes xifres elevades però estables. En la reobertura de les escoles, en l’educació, tenim una situació correcta. … El fet és que has de saber què has de fer en cada moment. Ara a Barcelona tenim una situació de risc de rebrot molt alt. Et trobes que a Manlleu hi ha un rebrot, o a la Cerdanya, o ara mateix em comentaven que a les Terres de l’Ebre hi ha un nombre de positius alt. Podem trobar que tot això se’ns dispari. No som al març, als hospitals tenim una situació de calma. Ara tots els esforços titànics s’aboquen a la primària. No sé per què cada dia no sortim a aplaudir-los. Fan una feina extraordinària, ara mateix són a primera línia.

—El vostre projecte havia estat més ambiciós?
—Nosaltres havíem fet un pla de desconfinament.

—Què no s’ha aplicat?
—Una part, les proves en massa les vam començar a fer quan va arribar el doctor Argimon… Sempre penses: tant de bo ho haguéssim pogut anticipar. En els moments culminants tot venia d’una hora. Si he pogut ajudar el meu país en un moment com aquest em puc sentir content.

—No n’heu fet propaganda, de tot això. No us heu retratat amb els avions de material, no….
—Crec que és la manera catalana d’actuar. Aquest caràcter més fred, en què incloc la ironia, ens porta a actuar d’una determinada manera. En aquesta conversa que han sortit qüestions personals em sento fatal. A mi no m’agrada parlar de mi.

—Però sou president i la gent ho vol saber.
—Sí, però també sóc jo. Jo preferiria trucar a la gent que feia els respiradors, a Hong Kong, o a les delegacions… Em vaig passar tot un dia buscant bates pel món. També vaig trucar a les autoritats religioses: als bisbes, als rabins… per una qüestió que em preocupava molt, que era el de les morts solitàries, la gent que havia fet un donatiu… No tenia ni temps, ni la televisió podia venir. Era més útil que hagués fet la meva feina.

—Què espereu que faci el parlament?
—El parlament ha demostrat ser una de les institucions més limitades.

— Però què n’espereu?
—Espero el seu suport, que estigui com sempre al costat de la democràcia. Però tots sabem en quina situació vivim. En aquests moments de tanta dificultat jo miraria cap a aquest futur pròxim que tenim i veure l’independentisme com un motor de canvi social. Aquí tenim un referèndum o unes eleccions davant que han de marcar un punt d’inflexió cap a un salt col·lectiu.

—Quines lliçons més n’heu tret d’aquests anys?
—Les lliçons d’aquests anys? De tot, de la plaça d’Urquinaona, de la pandèmia, dels judicis… És que tenim la força per a guanyar, la tenim ara. No sé quan, però hi hem d’anar tots.

Les lliçons d’aquests anys? De tot, de la plaça d’Urquinaona, de la pandèmia, dels judicis… És que tenim la força per a guanyar, la tenim ara

—Què us n’emporteu d’aquest mandat?
—He pogut conèixer la part millor del meu poble. El coneixia, però he tingut la sort de parlar amb gent extraordinària.

—I dels indults, què en penseu?
—Tot això dels indults que apareix ara! Fixeu-vos tots aquests anys, han anat apareixent pastanagues. Totes han fracassat i estem com estàvem. Si vam votar que no al pressupost de Pedro Sánchez, què ens ha de fer canviar i votar que sí? Si tenim els mateixos presos a la presó, tenim els mateixos exiliats, tenim més represaliats…

—Els presos estan pitjor.
—Ara tramitaran uns indults que estan obligats a tramitar? I això què soluciona? Res. L’única cosa que soluciona és una llei d’amnistia. I que jo sàpiga hi ha una majoria al congrés que amb voluntat política pot resoldre el conflicte català. Presentar una llei d’amnistia sí que seria un gest, tramitar un indult no ho és. És un pur acte administratiu sense gens de valor. Que no ens venguin més històries.

—S’hi acarnissen, amb els presos?
—Jo diria coses que serien una barbaritat. Aquesta setmana vaig anar a donar el condol al Jordi Turull; també es va morir el pare del president Puigdemont. Assistim a unes escenes de crueltat, d’inhumanitat que no em pensava que les pogués viure. Els conec de fa poc, però hi ha gent que es coneixen de fa anys i anys i s’ho miren com si no els afectés. Però de debò? Com és possible això? Quan es va morir el pare de Carrizosa li vaig trucar. Hi ha un punt d’humanitat, de mínims. Algú es pensa que podem continuar així mentre als presos i els exiliats se’ls hi moren els familiars. No em pregunteu més per això que diria bestieses.

—Abans d’acabar podem parlar de la Carola, la vostra esposa?
—Això són punts més sensibles que no haurien de sortir… Si he aguantat aquests mesos ha estat per la meva família. No tan sols per la Carola sinó pels meus fills. He retrobat els meus fills. Si ho porto cap a la broma, deixaré d’emocionar-me. Recordo la primera setmana de president en què representava que jo era com una espècie de salvatge i arribava a casa pensant si seria capaç de resistir-ho. S’havien ficat amb la meva filla, que té una discapacitat. I arribava a casa esgotat. Anàvem al llit amb la meva dona i pensàvem: ‘Això no pot ser.’ Després venia la meva filla gran i la petita i s’asseien al llit. El meu fill em truca i em pregunta com estic! He aguantat gràcies a ells.

—Una pregunta final. Si us fan fora així és perquè els molesteu?
—Crec que els he emprenyat molt. Hi ha hagut una idea que jo era com una pedra a la sabata i se m’havien de treure de sobre. Tinc una certa satisfacció d’haver-los emprenyat tant. Sincerament. El meu admirat Carrasco i Formiguera, al parlament espanyol, li deien és que vostè és un nacionalista radical i responia: això és una de les millors coses que m’han dit mai. Doncs una mica és això, també.

[Vídeo de l’entrevista. Càmera i edició: Roger Cassany]