Quim Torra: ‘El mandat electoral que jo tinc no és fer eleccions, és fer la República’

VilaWeb us ofereix la transcripció del debat amb el president Quim Torra de dimecres passat al CCCB de Barcelona. Al debat, que va ser emès en directe per vídeo, van assistir-hi uns sis-cents subscriptors del diari. Les preguntes que el director de VilaWeb va formular al president havien estat prèviament enviades pels subscriptors i seleccionades pel mateix director. La transcripció ha estat lleugerament retocada només per a eliminar repeticions innecessàries i col·loquialismes propis de l’oralitat de l’acte. Com veureu, les preguntes dels lectors són sovint més agudes, més precises i més diverses de les que sovint fem els periodistes. Això fa que aquest text esdevingui un retrat ben perfilat del pensament del president Quim Torra, més enllà de les declaracions que van impactar en l’actualitat política. 

Molt Honorable President, moltes gràcies per haver acceptat aquesta invitació al debat que farem gràcies a les preguntes que han formulat els subscriptors de VilaWeb. Moltes gràcies a tots vosaltres per assistir-hi, als qui sou ací al hall del CCCB, gràcies al CCCB com sempre per haver-hi col·laborat, i als qui ens seguiu per la retransmissió en vídeo, a casa o on sigueu. Aquest és un altre dels actes que fem a VilaWeb, els pròxims mesos n’anem a fer un bon grapat per ciutats de tots els Països Catalans. Com sabeu, per sort som molta gent ja, i és difícil que tothom puga assistir a tots els actes, però esperem que entre unes coses i unes altres, la major part de la gent hi puga participar.  

Com sabeu, vàrem demanar preguntes i el resultat ha estat això [ensenya els papers]. No tindreu temps de contestar-les, president, però com en ocasions anteriors, el que hem fet és que me les he llegides totes jo, he intentat fer-ne una selecció, tant per temes com per les que a mi em semblava que podien ser més diferents o més interessants. És una selecció que he fet exclusivament jo, ningú més no s’ha llegit aquestes preguntes, ningú més no sap què preguntarem i, per tant, intentarem fer-ho com més bé puguem, que en càpiguen tantes com siguen possibles, sabent que és impossible que càpiguen totes tres-centes. A final, quan s’acabe l’acte, tindrem un moment per a saludar el president, aquells de vosaltres que ho vulgueu i, en tot, cas comencem. Si us sembla bé i si li sembla bé al president. 

—De fet hi ha una primera pregunta que és de Teresa Queralt, que jo crec que us pot donar peu a fer una intervenció una mica més relaxada i no tan picada com podrien ser les següents. La Teresa pregunta, o diu, més que preguntar: ‘Feu-li arribar que ens sentim sols, sense directrius’.
—Molt bona tarda a tots. Gràcies, Vicent, d’haver-me convidat. Gràcies a tothom per ser avui aquí. No hi ha dubte que tenim uns subscriptors participatius i això és bo. Penso que potser la resposta a aquesta pregunta pot anar una mica per aquí. La gent sap molt bé què ha de fer. Aquest poble va saber molt bé què havia de fer. Aquest poble va ser capaç de construir un moment, com va ser el primer d’octubre, on va ser tothom, hi va ser tothom. Hi van ser les institucions, hi van ser les institucions en general, dels ajuntaments, el govern, el parlament, hi va ser les entitats, hi va ser la ciutadania… Aquell poble va saber determinar-se aquell primer d’octubre en el referèndum d’autodeterminació i el 3 d’octubre aquell poble va saber defensar aquell primer d’octubre. I el 27 d’octubre els seus representants van complir amb allò que els havien demanat proclamant la República que no hem fet efectiva, però proclamant-la. És a dir, jo penso que a vegades ens cal un punt de confiança en nosaltres mateixos. Jo darrerament estic demanant al poble de Catalunya aquesta confiança en ell mateix, jo la tinc plena. I sé perfectament que a l’hora que arribi aquest altre momentum famós del qual parlem, doncs sabrà perfectament com actuar. 

—La Roser Gorbs Altarriba fa una pregunta també personal: ‘Quin és el paper com a president d’aquesta legislatura que sents que has d’exercir?’ I recorda el fet que, diguem, que sou un president substitut, en el sentit que vós també ho repetiu sempre, que el president que hauria de ser president és el president Puigdemont. Però partint d’aquest principi, quin és el paper que ha d’exercir el president en aquesta legislatura?
—Em sento President de la Generalitat des del moment que vaig ser investit, però també en els mateixos discursos d’investidura ja vaig deixar clar que l’objectiu també d’aquesta legislatura era investir i restituir el govern legítim, començant pel president Puigdemont fins a l’últim dels consellers, perquè ens en sentim hereus, perquè entenem que continuem una història que van començar tots plegats el primer d’octubre, el 3 d’octubre i el 27 d’octubre. Si no, no tindria sentit res del que fem. Penso que ho he dit més d’una vegada i ho torno a repetir: probablement el dia més feliç de la meva vida política serà el dia que rebi el president puigemont a Palau i pugui abraçar-m’hi, a palau. I, per tant, jo penso que en aquests moments és una funció també una mica, si m’ho permeteu, d’un paper que la Muriel Casals acostumava a autoatorgar-se ella, de fer de Super Glue. És a dir, jo penso que és el moment que la presidència de la Generalitat tingui aquest contacte amb l’exili, amb les presons, amb el parlament, amb el govern, és clar que sí, amb les institucions… Penso, com a fundador de la Crida, evidentment, i d’aquest espai de la Crida, però jo no em limito a cap partit polític. Potser aquest punt també pot permetre d’arribar a tots els partits d’una manera, d’una manera amb més facilitat, oi? No sé, potser és la meva experiència d’anys a Òmnium o fins i tot les meves recerques, els meus estudis… M’ha fet sempre la impressió que els catalans, quan hem tingut una oportunitat, quan hem sabut defensar una oportunitat, ha estat quan hem aconseguit aquesta unitat que ens ha permès de fer els grans avenços com a país. I una de les meves grans obsessions és aquesta: treballar perquè tots estiguem alineats pel moment quan hàgim de fer allò que hàgim de fer.

—Joan Ramon Jiménez i alguns altres subscriptors també pregunten si creieu que aquest govern fa els deures.
—Segurament ho podríem fer millor, sempre pots fer-ho millor, no n’hi ha cap mena de dubte. Però jo voldria recordar, no és cap excusa, però vull recordar la situació en què ens vam trobar i la situació en què ens trobem, eh? Amb presos polítics, amb exiliats, amb una República que vam proclamar, però que no vam fer efectiva, amb una situació absolutament inèdita, amb una situació complexissíssima, amb diferents ritmes a l’independentisme. Penso que això també és important de posar-ho damunt la taula, amb un impacte emocional a la societat catalana el 27 d’octubre, amb els primers empresonaments; abans i tot, amb l’empresonament dels Jordis. I, per tant, de tot aquest impacte emocional en què viu la societat catalana, nosaltres i jo intentem continuar el mateix rumb que s’havia marcat el president Puigdemont i el seu govern, que és proclamar la República Catalana. Jo em vaig manifestar l’11 de setembre, probablement com tots vosaltres, sota un lema de ‘Fer la República Catalana’ i jo no surto d’aquí. Aquest és el meu objectiu.

—Avui fa tres anys justos del famós pas al costat del president Mas. No sé on éreu vós aquell dia, però us hauríeu imaginat mai que tres anys després haurien passat tantes coses com han passat?
—Aquell dia, justament uns quants dies abans, havia assumint interinament la presidència d’Òmnium, quan la Muriel va deixar-la per integrar-se en la candidatura de Junts pel Sí, i després va venir l’amic Jordi Cuixart de president. I, per tant, havia experimentat una mica el que havia estat el germen de Junts pel sí i allò que havien estat i que eren aquelles negociacions tan complicades, tan enormement complicades, entre Junts pel Sí i la CUP. I, efectivament va venir el pas al costat del President Mas i va venir un nou president, el president Puigdemont. I recordo també aquests dies, aquella intensitat amb què vivia també tot l’independentisme demanant-se com podríem tirar endavant, si ens en sortiríem o no ens en sortiríem. Potser també em serveix això per a adonar-nos que, de moments crítics, n’hem viscut molts, l’independentisme. I si mirem aquests últims tres anys, doncs, Déu n’hi do. Hi ha la frase famosa del doctor Carretero del Dragon Khan, parlant del tripartit, però ara podríem fer una ampliació a allò que han estat també aquests últims anys. Déu n’hi do, dels bucles que hem hagut de fer una mica tots plegats, oi? Però mirem si estem millor o pitjor. A mi, de vegades m’ho pregunten quan vaig pel món: ‘Escolteu-me, i vós com ho veieu?’ I dic, per paradoxal que pugui semblar, que jo em veig més fort, que jo veig l’independentisme més fort, i això en el món m’és més fàcil d’explicar-me a mi, perquè, senzillament, ens coneixen millor, finalment sabem qui som i què pretenem, i sabem de les dificultats d’aquest procés, i sabem de les enormes dificultats que posa Espanya perquè la voluntat democràtica dels catalans no pugui tirar endavant. La presó i l’exili, amb els sacrificis enormes que ha estat per als companys que són a la presó, que són a l’exili, també ha permès un coneixement molt més ampli, enormement ampli, com no l’hem tingut mai, de què pretenem els catalans.

—Precisament una de les preguntes feia referència a un fet que us ha passat de president, que va ser la visita a Eslovènia, on vàreu ser rebut pel President de la República i pel President del Parlament entre altres autoritats. Tenia a veure amb això, amb si constateu, si teniu consciència que, més enllà d’allò que es veu a les televisions, als diaris, més enllà d’allò que es publica o es deixa de publicar, us arriba aquesta sensació que sí que ens entenen? És a dir, fa un any, abans de la proclamació de la independència, la cosa més difícil d’explicar era que sí que hi havia estats que estaven disposats a fer coses per a nosaltres. Avui això és més clar?
—Continuem separant la que és la ciutadania, la ciutadania europea, per exemple, de la que és el club d’estats. I dintre el club d’estats encara podem fer una altra divisió. A escala de ciutadania europea, recordo els temps que el president Puigdemont estava Alemanya, a mi la gent a Berlín m’aturava perquè veia un llaç groc i em deia: ‘Escolteu-me, vós sou català? Teniu el President Puigdemont per aquí’, etcètera. Arreu notes com la ciutadania europea, a l’hora de demostrar la seva simpatia vers la causa catalana, ha augmentat exponencialment, i que ho digués jo i m’atrevís a dir-ho, doncs tindria un valor bastant relatiu, però fixem-nos en aquella enquesta que va fer l’Institut Elcano a diversos països europeus, que penso que l’hem perduda una mica de vista i em sembla una enquesta extraordinària per a adonar-se de fins a quin punt això és veritat. En diferents països europeus aquella enquesta mostrava que veien l’estat espanyol com un d’autoritari o repressor, i que tenien tota la simpatia per si Catalunya volia ser independent. I això era una enquesta amb dades de l’Institut Elcano. Penso que, tot aquest tema de la ciutadania, el tenim molt ben encarat. El club d’estats ens costa. Penseu que tenim un estat espanyol absolutament abocat a impedir-nos qualsevol acció exterior. Jo ara, d’aquí poc, sabreu que faré un viatge a l’exterior els dies vinents. I per poder organitzar aquests viatges ens costa. Perquè és evident que la tenebrosa diplomàcia espanyola està pendent per veure com podrà boicotar aquell acte, fer que el que tu has dit d’una manera signifiqui que és tota una altra, etcètera, etcètera, i és evident que ens enfrontem a un estat que és membre de la comunitat europea i de la comunitat internacional, i que fa servir totes les seves forces per a impedir que nosaltres puguem anar al món a denunciar-lo justament a ell. Cosa que continuarem fent i que farem d’una manera més intensa cada vegada. Tant sí com no, perquè hem de ser presents al món a explicar què és passa a Catalunya, quina és l’ambició dels catalans i com nosaltres realment tirem endavant el nostre procés d’independència. A part que, evidentment, no deixaré d’anar a veure el president Puigdemont quan al President de la Generalitat li sembla que hagi d’anar a veure el president Puigdemont, cosa que, per exemple, passarà aquest divendres. Ho dic perquè han sortit xifres dels costs de viatge i també voldria recordar que només em sembla que per al mobiliari de l’ambaixada de Tòquio es van gastar més de 500.000 euros. I que encara no tenim cap mena de transparència sobre quant valen els viatges del President Sánchez, per exemple, i nosaltres, en canvi, anem allà explicant fins a l’últim euro. Cosa que em sembla perfecte, perquè si alguna cosa hem de ser és transparents amb la ciutadania. El President de la Generalitat ha d’anar allà on hi hagi sobirania catalana, i en aquests moments hi ha sobirania catalana a l’exili, i allà on calgui per a explicar què passa a Catalunya en termes de repressió i d’ambició nacional. Dit això, quant als estats, jo ho podria deixar aquí, però és evident que amb tots els contactes fets durant els anys passats, tots els contactes que hem anat fent, el problema no és de trobar un estat que vulgui mitjançar, el problema és que Espanya s’assegui a la taula de mediació. Aquest és sempre el problema. D’estats que podrien ajudar-nos a mitjançar, podem trobar-ne, però sempre hi ha aquesta voluntat de l’estat espanyol de no asseure’s, de no reconèixer a Catalunya com a subjecte polític i, per tant, de no acudir a les taules de mediació internacional. Taules la importància de les quals nosaltres ja li hem recordat un parell de vegades i, a més a més, ho hem enviat a tots els dirigents europeus demanant justament aquesta mediació internacional, atesa la greu situació política del nostre país.

—Parlant de mediació o de diàleg, avui ha tornat a aparèixer el tema del famós pressupost, etcètera, i heu tornat a posar damunt la taula la idea que no hi pot haver suport si no hi ha alguna cosa, si no hi ha alguna idea, alguna proposta per part del Govern espanyol, heu dit referida a la proposta d’autodeterminació i referida a la situació dels presos. Dues preguntes. Us hi reafirmeu? És a dir, pot haver-hi alguna manera de votar sí al pressupost espanyol? I una segona pregunta, que fa Jaume Gras, que diu: ‘Si finalment algun dels partits que conformen el Govern de la Generalitat donés suport al pressupost contra la vostra opinió, hauríeu de dimitir?’
—Si això acabés passant en la segona pregunta hi hauria realment una crisi de govern, certament. Però penso que tant Esquerra Republicana com el PDECat han deixat clares les seves posicions, de la qual cosa m’he alegrat molt. Posicions molt clares. Ahir la consellera Artadi ho va reafirmar en nom del govern. Escolteu, nosaltres demanem una solució política per a l’exercici del dret d’autodeterminació. Si n’hi ha cap, escolteu-me, potser, no sé… El President Sánchez diu que divendres explicarà el pressupost, doncs potser també pot explicar quina és la seva solució política per a exercir el dret d’autodeterminació de Catalunya i llavors nosaltres podríem valorar si entrem a negociar-los o no. Mentre això no existeixi, i tal com vaig dir al debat de política general, que ja aleshores vaig posar aquest límit, nosaltres ens continuem reafirmant en aquesta posició. Quin país amb presos polítics a la presó, amb exiliats, i amb el seu exercici del dret d’autodeterminació menystingut sense rebre cap mena de resposta política, quin país es podria proposar, els seus representants polítics, de votar aquest pressupost? Em sembla que tots plegats ens hem de fer aquesta reflexió.

—Francesca Martínez diu que a voltes fa la sensació que demanen als partits independentistes de votar el pressupost en funció gairebé de si et cau simpàtica una persona o no i no de les polítiques que fa. Això és normal en política? Que Sánchez no siga tan agressiu com el president anterior ja hauria de ser un argument suficient per a votar el pressupost?
—Nosaltres només vam donar un xec en blanc al President Sánchez una vegada, que va ser en la seva investidura en la moció de censura. Perquè ens va semblar que calia fer fora qui havia posat a la presó, qui havia aplicat l’article 155, que era el President Rajoy i amb el qual no es veia cap mena d’oportunitat que cap mena de diàleg arribés a bon port. Valia la pena intentar fer aquesta opció amb el President Sánchez. Però des d’aleshores no hi ha xecs en blanc. En absolut. Perquè continuem tenint presos polítics, continuem amb companys i companyes a l’exili, i sobre l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya no hi ha cap proposta per part d’Espanya. Em sembla molt important, si m’ho permeteu, de posar de manifest que en aquests moments els drets civils conculcats s’afegeixen al dret de l’autodeterminació negada i que, per tant, el judici contra els nostres companys no és un judici tan sols als seus drets civils i als drets humans com a presoners polítics. És també un judici contra la democràcia i contra el nostre exercici del dret d’autodeterminació. Per això precisament demanem a l’estat espanyol una resposta sobre aquest afer, que és l’afer central. Jo un cop al parlament em vaig atrevir a dir: ‘En aquest hemicicle hi ha un gran elefant blanc que es diu exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya’ i això és allò que el poble de Catalunya, majoritàriament, demana als seus responsables polítics i és el tema que preocupa. No, no preocupa un nou estatut. No, no preocupa un nou pressupost del govern espanyol. Preocupa la manera com exercirem el dret d’autodeterminació de Catalunya. Perquè aquest és el tema. Perquè per aquest tema tenim presos polítics, hi ha gent a l’exili i una altra gent represaliada. I em sembla que això ens ho hem de recordar una vegada i una altra.

—Supose que no us sorprendrà, president, però la llista de preguntes sobre la unitat de l’independentisme és inacabable.
—Inacabable?

—En deuen ser trenta o quaranta… Àngels Font diu la més evident: ‘Per què no es poden posar d’acord els partits independentistes?’
—Sí, és una bona pregunta. Jo també me la faria.

—Marta Moliné, per exemple, diu que, ‘com es pot apel·lar a la independència i no tenir un esperit dialogant i democràtic?’
—No acabo d’entendre-la, aquesta…

—Si voleu crear un país nou per a tothom, se suposa que partiu del principi d’un esperit dialogant amb l’altre.
—Absolutament.

—Com pots demanar aquest esperit dialogant amb els qui estan contra la independència i no amb els qui hi estan a favor. Interprete jo, eh?
—Jo necessito sortir al món amb la bandera del diàleg i amb la bandera dels drets civils. I em faré un fart de repetir-ho. I sobretot amb vista al viatge vinent. Necessito sempre dir que Catalunya és al costat del diàleg. I fins i tot en aquesta situació extrema, d’aquesta gravetat política, de tenir presos polítics, jo necessito seure’m sempre que algú vulgui seure amb mi, per explicar-li sempre la situació crítica de Catalunya i la manera com exercirem i reconeixerem el dret d’autodeterminació de Catalunya. Sempre. I si no s’aprova el pressupost, que té moltes opcions el President Sánchez per continuar endavant si això li sembla, nosaltres continuarem dialogant. Intentarem que el govern espanyol s’assegui a parlar amb nosaltres, és clar que sí. Són dos temes completament diferents. Respecte del tema del diàleg entre les forces independentistes, entre les entitats i amb la ciutadania, també puc dir que el tenim, aquest diàleg. Un diàleg que va permetre, en el fons, que l’actual Govern de Catalunya, i si m’ho permeteu jo mateix com a President de la Generalitat, existim. En moments de gran confusió, en moments molt difícils. Jo només voldria recordar com a tots plegats ens costava fins i tot expressar-nos i no autocensurar-nos els primers mesos de l’article 155 per l’impacte emocional que hi havia. Però penso que tots plegats hem recuperat un to i una veu. I tornem a ser on érem i a tenir l’esperança de tirar endavant el nostre procés d’independència. Jo vaig fer un discurs de cap d’any on la paraula ‘esperança’ era molt present. I, per tant, per a tenir aquesta esperança, certament necessitem tot el diàleg del món. Mantinc una bona relació, penso, amb tots els partits independentistes i les entitats independentistes. Jo només tinc l’objectiu que això efectivament acabi quallant, aquesta tasca de Super Glue de l’independentisme, perquè tots plegats ens preparem per al moment que hagi de venir.

—Una pregunta molt directa d’Albert Fragó: ‘Sabent que sou un ferm partidari de la unitat, no creieu que ha arribat l’hora de dir les coses com són i posar nom i cognoms als qui no la permeten?’
— És una hora molt greu pel nostre país, enormement greu. D’aquí a un parell, tres de setmanes, ens enfrontarem a un judici polític que ha de ser un altaveu potentíssim, el millor altaveu que tindrem en anys per a explicar també al món què significa ser encara part d’aquest estat espanyol i haver de ser víctima de la repressió per part d’aquest estat. Jo, des del dia que vaig sentir el Jordi Cuixart que deia: ‘Jo no vaig a defensar-me de res, sinó que vaig a acusar l’estat espanyol d’aquesta farsa que s’ha muntat’, vaig agafar-me aquesta frase com a meva, i penso que ara mateix és sobre la qual hauríem de construir aquesta unitat. Ara hi ha un moment que tots hem de donar tot el suport als nostres presos polítics, tal com hem de donar tot el suport també als nostres exiliats. Suposo que en algun moment vindrà una pregunta del paper del Consell per la República, que em sembla també essencial. També cal tenir present que només en ens sortirem si allò que jo vaig anomenar un dia ‘les quatre vies d’acció republicanes’, que són l’exili amb el Consell per la República, que és la presó, hem de veure la presó com una via d’acció republicana, com una via de discurs polític, com una via de discurs polític d’acusació contra l’estat, i això ens pot fer molt més forts en aquest judici. I hem de veure també les institucions catalanes alineades amb allò que era el mandat i que és el mandat democràtic que tenim, i finalment unes associacions i unes institucions del sobiranisme més fortes que mai. Jo també, contestant a la pregunta, directa, demano que les entitats, totes les que siguin, des de l’Assemblea, els CDR, Òmnium, les entitats que puguin sortir, a les associacions que tinguin respecte per al nostre dret d’autodeterminació, fins i tot, siguin més fortes que mai. També les necessitem unides. També, aquí, les necessitem unides. També necessitem que aquells lideratges de la societat civil siguin els lideratges forts que també eren. I ho podem aconseguir, això és a les nostres mans. Perquè dependrà de nosaltres. Serem allò que els catalans vulguem ser i allò que ens guanyem. Però per a guanyar necessitem que aquesta unitat no sigui tampoc només una unitat dels partits polítics, necessitem que també aquesta unitat sigui al darrere de les associacions.

—Marta Albertí es pregunta si hi ha cap pla d’actuació política conjunta entre els partits ateses les pròximes sentències del tribunal explícitament sobre aquest tema. És a dir, si realment, per la raó que siga no s’acaba d’explicar en públic un treball que potser es fa d’una altra manera perquè la reacció, si més no la reacció a les sentències, sí que siga una reacció en què no es vegen discrepàncies a l’interior del moviment independentista.
—Naturalment. Si voleu, amb paraules diferents, però tots diem la mateixa cosa. Tots diem que aquestes sentències, en cas que siguin unes sentències que no siguin absolutòries, marcaran un punt d’inflexió, marcaran un punt de ruptura de la legislatura, marcaran… S’han utilitzat diferents expressions, eh? És evident. Nosaltres vam dir que plantegem una legislatura en què hi ha aquest fet. O on hi hauria uns altres fets igual de greus. Imagineu-vos que, quan van detenir el president Puigdemont, l’haguessin extradit. Jo penso que també era un altre moment de punt d’inflexió absolut en la legislatura. Sobre aquesta resposta conjunta de tots els partits polítics nosaltres, en parlem.

—Un tema polèmic…
—Perdó… I ho tindrem. Jo quan apel·lo al sacrifici, organització i esperança és perquè sé que ens posarem d’acord i que ho farem. Perquè Déu nos en guard, que tornem a trobar-nos davant un moment i que no l’aprofitéssim. Això, cap poble no pot permetre-s’ho. I, per tant, estic absolutament convençut que tindrem aquesta resposta conjunta.

—Us deia que era un tema polèmic perquè últimament van apareixent veus discrepants amb l’estratègia dels mateixos presos. Per exemple, Xus Martí demana si es permetrà aquesta farsa de judici i si s’acatarà una justícia corrupta. Isidre Massó demana que, si sempre diem que la justícia espanyola està corrompuda i no és fiable per imparcialitat, per què la reconeixem i portem els presos davant ella. Ramon Peiron, jo crec que porta la pregunta més enllà encara. Diu: ‘Vós heu repetit sovint que no acceptarem una sentència condemnatòria; voleu dir que ens enfadarem molt o que hi ha mecanismes efectius per a desobeir una sentència ferma?’
—Continuo amb aquesta idea. Tots plegats, vam acabar acceptant l’aplicació del 155, vam acabar acceptant una dissolució del parlament, vam acabar acceptant que s’anul·lés el nostre govern legítim. Tots, i tots els partits polítics, i totes les entitats, eh? I, per tant, penso que tots, segurament, portem alguna cosa a dins que ens fa veure que alguna cosa tots plegats no vam fer bé. I d’aquest pecat original, si m’ho permeteu, hi ha conseqüències. Hem arribat fins on hem arribat, però arribat fins on hem arribat jo veig, de debò, els judicis com una palanca, com un altaveu formidable si, efectivament, es converteixen en un judici contra l’estat espanyol, en un judici que veiem que efectivament serà un judici a favor, si voleu dir-ho en positiu, a favor del nostre dret d’autodeterminació. Hi ha l’exemple del judici de París de Francesc Macià. Enllaçant amb l’última pregunta és evident que els representants del poble de Catalunya hauran de respondre a allò que haurà estat aquest judici. Perquè aquest és un judici contra el poble de Catalunya, contra el nostre dret d’autodeterminació i, per tant, haurem de respondre a favor del poble de Catalunya i a favor del nostre dret d’autodeterminació. I això haurà de fer-ho el Parlament de Catalunya i, per tant, jo penso plantejar allà aquesta proposició a favor de nostre dret d’autodeterminació.

—Un cop fet el judici?
—Un cop fet el judici. Ja ho sé que hi ha veus que diuen que no se’n poden anar. Però és que van entrar i també vam permetre que entressin. Quan vas a la presó els companys et diuen: ‘És que jo vull anar ara a explicar que no vam fer res malament, que el dret d’autodeterminació de Catalunya és un dret que defensaré tota la vida, que vull declarar en català, que m’hauran de treure de la sala si no declaro en català…’ Tot aquest efecte que ens pot donar aquesta energia positiva a tots plegats, què és un sacrifici més que demanem als nostres companys, no ens és d’interès per a tots plegats? No necessitem sentir-los a ells públicament, no defensar-se de res, com diu el Jordi Cuixart, sinó acusant l’estat espanyol de tot allò que ha passat durant aquest any? No s’ho mereixen també, de tenir aquesta oportunitat, els presos, fins i tot? Per tant, a mi, permeteu-me que estigui a favor que hi hagi aquest judici, que es defensin en aquest sentit, que defensin el dret d’autodeterminació de Catalunya i que davant de tot el món exposem la repressió de l’estat espanyol, l’estat espanyol autoritari que tenim. I que aquesta sigui una gran finestra d’oportunitats contra la qual tot el poble de Catalunya torni a posar-se davant del mirall.

—Teresa Grau demana si heu sospesat d’acudir a una sessió del judici com a president de la Generalitat, si seria impactant que el president fos present a la sala.
—Jo m’ho he plantejat. Ho hem d’acabar de debatre el govern, però jo tinc intenció d’anar-hi i tinc intenció de participar també en els actes al voltant del començament del judici de protesta. Naturalment que sí. Jo penso que més que mai el President de la Generalitat ha d’estar al costat de la ciutadania, més que mai aquesta vegada. Com també, i si el calendari m’ho permet i no tinc una reunió fora, m’agradaria d’acompanyar Roger Espanyol el dia que vagi també a declarar al judici. M’hi vaig comprometre amb ell i voldria ser-hi. Que sàpiga tothom que ha estat represaliat per l’estat espanyol i que jo personalment i el Govern de Catalunya és al seu costat.

—Vós heu fet molts gests així, per exemple, d’anar a visitar a Tamara Carrasco a sa casa. Què sentiu quan us en aneu?
—Doncs la mateixa frustració que et pots imaginar, Vicent. La frustració que sentim tots de com és possible que aquesta situació es passi, que no hi hàgim pogut haver reaccionat abans, que siguem on som, que encara no trobem aquella manera de solucionar-ho… Reconec que hi ha aquest punt de frustració, aquest punt de desorientació, ho percebo. Ho percebo perquè també tinc la sort de poder viatjar arreu del país, de parlar amb molta gent i sé com viuen aquest moment. I alhora, quan estic amb els companys represaliats, també veig una enorme força, una enorme energia, una enorme confiança, i a mi és el que em fa tenir aquesta seguretat que ens en sortirem i que som al costat correcte de la història. Això és la frase que es diu i ja està, però que em sembla també molt rellevant, sobretot amb visa a la comunitat internacional, és que defensem la democràcia, la justícia, el dret de tenir drets, contra allò que defensen uns altres. I estic molt orgullós d’estar en aquest costat i molt orgullós de la gent que ha fet aquests sacrificis. I, lamentablement, em sap un greu enorme que gent com la Tamara, o alguna altra gent que està imputada, estigui encausada. Però és que tots aquests fets, tota aquesta pluralitat, tot aquest món de repressió, també ens fa adonar d’allò que l’amic Josep Pallach ja deia: ‘Cap ciutadà no és lliure si el seu país no n’és.’ I, per tant, les solucions no ens vindran individuals, la solució ens ve per la llibertat col·lectiva del país. I per això també, si m’ho permeteu, en el discurs de Cap d’Any vaig dir que hem dedicat molts esforços i n’esmerçarem tants com calguin a donar tot el suport a tots els nostres presos polítics i exiliats, i personal i familiar. Però centrem-nos i redoblem els esforços d’allà on érem, que és el nostre objectiu, que és el de la independència.

—Parlant de decisions judicials, avui n’hi ha hagut una. Un jutge de Barcelona ha tancat el cas del famós lliurament controlat d’informació a través d’una furgoneta dels mossos quan els mossos van anar a incinerar documentació i la policia espanyola s’hi va enfrontar i va recuperar una caixa. Curiosament aquella caixa va servir per a acusar tothom i ara va i resulta que un jutjat diu que això no tenia cap intencionalitat política. No és una mica desesperant que constantment anem veient com situacions forçades que no corresponen a realitats, com després es demostra, ens hagen portat fins on som avui? No es pot fer res contra una cosa com aquesta?
—No penso que sigui una mica desesperant, és molt desesperant. És tan desesperant com saber que, en el repartiment de la denúncia del jutge Vidal del 13 anés a parar al jutge que hagués anat a parar. I allò que sabrem, i allò que sabrem durant el judici. Això ens portarà a un grau de desesperació, utilitzant la teva mateixa expressió, altíssim, altíssim. Bé, tot això, ho podem veure des de dos vessants: des de la desesperació i desesperar-nos o des del punt de dir ‘bé, doncs hem de posar-hi un final’. I torno a l’esperança. I torno a la solució col·lectiva.

—Tornem a la unitat i a les eleccions i a totes aquestes coses que també passen ara. I hi ha un grapat de preguntes també sobre les primàries, sobre Jordi Graupera, sobre la Crida. En concret, Pau Esque pregunta per què no accepteu Jordi Graupera com a candidat a la batllia seguint la voluntat de l’Assemblea; Núria Sarsanedas demana per què la Crida no es va afegir a les primàries per les eleccions municipals, molt especialment a la ciutat de Barcelona; Mercè Simó també demana això mateix, si donar suport a un moviment com el del Jordi Graupera no seria un senyal que alguna cosa canvia. Com està tot aquest tema?
—Són temes difícils per a mi. Tots aquests temes de partits polítics tenen un punt de dificultat per a mi perquè jo no vinc d’aquest món, jo vinc d’Òmnium, vinc de la base independentista… Havia estat a Reagrupament, però pròpiament com a associació, no com a militant i, per tant, jo el món de la militància en partits polítics, és un món sobre el qual havia tingut una certa prevenció i, mira, arribes a President de la Generalitat, també… Vull dir que et trobes amb això, amb un món de partits polítics, amb l’enorme complexitat del factor personal. Jo justament me’n recordo i perquè m’ho vau publicar vosaltres, les cròniques parlamentàries de Josep Pla, que són un pèl avorridotes, però que espigoladament trobes algunes reflexions que fa Josep Pla sobre la crònica parlamentària a Madrid. I recordo que vam fer, arran de les eleccions, un extracte de cites de Josep Pla que vau publicar a VilaWeb. Recordo que Pla donava moltes a aquesta idea del factor personal. Que la política la fan els homes i les dones. Bé, ell deia els homes… I probablement tots en som conscients i ens n’adonem, però jo no n’havia estat mai, de tan conscient, com ara. Evidentment que veus tot això que significa, que les persones tenen les seves opinions, les dificultats de posar-se d’acord. En el nostre espai polític, que jo d’alguna manera represento, en aquests moments hi ha el PDECat, hi ha Junts per Catalunya, hi ha la Crida… Vull dir que hi ha una enorme complexitat per a tot això. I han sortit iniciatives que em semblen interessantíssimes perquè tot allò que sigui participar democràticament em sembla interessantíssim, com l’exercici de les primàries de l’Assemblea Nacional. I encara penso i vull creure que serà així i faré tant com pugui perquè sigui així, per aconseguirem una candidatura independentista unitària per a la ciutat de Barcelona. Jo sóc aquí. Necessitem guanyar la capital del país. I més tal com s’ha posat el calendari. Necessitem tenir el batlle de Barcelona o batllessa de Barcelona al costat. Perquè hem vist què ha passat no tenint la batllessa de Barcelona al costat del procés independentista. Ho necessitem més que mai. Per tant, em sembla gairebé un tema d’urgència nacional i dintre aquestes tasques que m’autoimposo, aquesta per a mi serà una tasca prioritària. Jo no renuncio a una candidatura unitària independentista a l’Ajuntament de Barcelona.

—Xavier Bes, parlant de la Crida, que aquí sí que hi teniu més a veure, demana si estaríeu a favor que qualsevol membre d’una candidatura de la Crida fos escollit en unes primàries obertes en qualsevol context electoral.
—És clar que sí.

—Miquel Strubell, que em sembla que el coneixeu, demana, parlant de la Crida: ‘Sóc membre fundador de la Crida, que pretén ser una plataforma, no un partit, de caire transversal. Aquesta pretensió col·lisionaria amb algunes notícies que afirmen que hom planteja que la Crida doni suport electoral a una opció política concreta. Aquesta, per a mi, seria una greu vulneració de l’esperit amb què es presenta’ i demana la vostra reacció sobre això.
—Jo entenc que la Crida donarà suport a les candidatures independentistes, però la Crida també ha de fer com pugui perquè aquestes candidatures independentistes siguin candidatures unitàries independentistes. Jo penso que aquesta és la gran missió que també té la Crida. Per tant, jo, en aquest sentit, em sento concernit de fer tant com pugui perquè hi hagi aquesta candidatura.

—Seguint amb eleccions, Núria Coma demana si en aquesta candidatura a les europees que han anunciat Bildu i Esquerra us han demanat alguna cosa en algun moment o si us han convidat a participar o si simplement no us han dit res.
—Penso, és que és públic, que Otegi va demanar que hi hagués aquesta coalició àmplia. A mi em sembla una idea excel·lent i tampoc renuncio que això sigui possible. És que és el senyor Otegi qui demana que tinguem una mica de seny tots plegats i que concorreguem també a les eleccions europees. Per tant, bé, potser que tots plegats reflexionem, perquè vosaltres imagineu-vos la situació en què podríem estar si aquella nit electoral surt que guanyem un batlle independentista per a Barcelona, que guanyem les eleccions europees i que fem un resultat extraordinari. On ens situa a tots plegats amb vist a la palanca de què parlem i el momentum que desitgem que arribi. És que és possible que tot això també ens ho tornem a perdre? Per la nostra incapacitat per a arribar a aquests acords? Doncs jo sento el mateix punt d’indignació, però també, si m’ho permeteu, com que tinc una certa responsabilitat en aquests moments, faré tant com pugui perquè això no passi.

—Sobre això preguntava Lluïsa Forater, que diu: ‘Fins a quin punt vós també teniu responsabilitat que no hi hagi unitat?’
—Segur que en tinc, segur que tinc la meva responsabilitat. Segur que no faig les coses que hauria de fer, o no amb la intensitat que toca, o no amb la pressió que toca. És molt probable. Però, en tot cas, ho hauré fet sense voler. Perquè us asseguro que la meva lluita en política i per assolir l’objectiu de la independència a Catalunya, exigeix, exigeix la unitat. És que no pot ser cap altra cosa. És que tenim la fórmula. La fórmula va ser el primer d’octubre. Era impossible de pensar que el primer d’octubre ens sortís bé si no hi hagués hagut aquella unitat. És impossible que res d’allò que pretenem fer ens surti bé si no tenim el mateix esperit d’unitat. I, per tant, m’he de sentir responsable, és clar que sí, però no serà perquè no m’hi estigui deixant la pell perquè això no sigui així.

—Una pregunta d’Humbert Roma. Demana què penseu de la multiplicitat d’iniciatives que semblen provenir del mateix origen, com ara Consell de la República, la Crida, candidatures municipalistes pretesament unitàries, el Fòrum, etcètera, etcètera. Tantes iniciatives poden crear una confusió que faci incomprensible una alternativa efectiva a l’actual situació del moviment republicà i, sobretot poden confondre respecte del Consell de la República?
—No, si ho fem bé. Perquè això forma part de les quatre vies d’acció republicana. He tingut l’oportunitat de parlar amb Lluís Llach recentment, que sabeu que va tenir també. Doncs aquest gest de generositat que té la gent d’aquest país, a qui demanes: ‘Escolta, Lluís, t’embrancaries en aquesta idea de tirar endavant un Fòrum pel Debat Constituent?’ I l’home et diu que sí. Et diu sempre que sí, el Lluís. Perquè diu: ‘Això avança, doncs som-hi’. I dius, quanta necessitat de Lluís Llach que tenim en aquest país, quanta necessitat d’esperits positius que vulguin avançar. Perdona que hagi agafat aquest exemple de tots els noms d’aquesta sopa de lletres… Però si el Fòrum fa la seva feina, si el Consell per la República fa la seva, si les institucions són on han de ser, si la presó fa el seu discurs polític, insisteixo, si les quatre vies d’acció republicanes, les tenim alineades i avancem tots, jo no penso que això siguin interferències. Tot ens ajuda, però és que és tot alhora. Si no reconeixem al Consell per la República la legitimitat republicana, el fil que ens lliga al 27 d’octubre, a la República proclamada, serà molt difícil, i en aquest sentit, permeteu-me, que si encara hi ha algú en aquesta sala que no s’ha apuntat al Consell per la República, doncs que s’hi afanyi. Perquè, també us imagineu que d’aquí a tres mesos, en lloc de 55.000 o 60.000 membres del Consell per la República, en tinguéssim mig milió? Què significaria això? Per tant, multipliquem-nos perquè hi hagi gent apuntada al Consell per la República, multipliquem-nos perquè al Fòrum, quan ara es comenci a presentar arreu del país, la gent hi participi pel debat constituent del país, multipliquem-nos per participar activament en les candidatures independentistes als ajuntaments. Nosaltres fem així les coses, els independentistes, ens agrada de participar, de ser-hi. Tenim tot aquest ventall d’oportunitats. Jo penso que tot això ens permetrà d’avançar.

—Hi ha força preguntes sobre el Consell de la República de gent diversa que pràcticament totes tenen el mateix sentit. Sembla que no s’ha entès què és o el valor que té. Per què li doneu valor, vós?
—Jo li dono un valor extraordinari perquè resideix a Bèlgica i, per tant, és fora de la legislació espanyola; segon, perquè és el fil que ens uneix a la República proclamada, això és importantíssim; tercer, pel lideratge del president Puigdemont, cabdal a escala internacional, cabdal; quart, perquè pot ser l’eina que en un moment determinat serà també el portaveu i l’altaveu d’allò que tots plegats puguem fer en el futur, i perquè hi ha el conseller Comín, al costat del President Puigdemont, i quina millor prova d’unitat. I perquè tenim gent de Poble Lliure al Consell per la República, i perquè hi tenim gent de l’Assemblea, i perquè hi tenim la gent d’Òmnium. Perquè hem aconseguit la unitat que desitgem al Consell per la República. Per tant, si l’hem aconseguida allà, i va tirant, i ha de ser també un altaveu internacional potentíssim: Aprofitem aquestes eines que tenim.

—Sobre el President Puigdemont, n’hi han moltes, moltes preguntes de molta gent: Mercè Mateu, Xavi Figueres, Josep M. Marín, Marta Balsequi, Gabri Pariccio… Per què no l’investiu?
—Jo només puc dir que és l’objectiu del nostre grup parlamentari. Nosaltres vam presentar un programa electoral de restitució del president Puigdemont, nosaltres hem fet votar i s’ha aprovat per la majoria del Parlament de Catalunya dues vegades dues propostes de resolució en què es constata que hi havia la majoria suficient per a investir el president Puigdemont. I jo només puc dir que estic a la disposició de la majoria d’aquest Parlament de Catalunya, com hi he estat sempre, del primer moment, perquè el President Puigdemont pugui ser investit. Segurament la millor alegria de la meva vida política, breu, seria que el president Puigdemont fos investit president i jo treballo per això. Treballo per la independència i treballo perquè el president Puigdemont torni a ser el President de Catalunya. Jo treballo per això.

—Arran del recent viatge del conseller Lluís Puig, que per primera vegada ha tornat a Catalunya d’ençà que era a l’exili, a la seva visita a Perpinyà, hi ha unes quantes preguntes que arriben de la resta del país que demanen, precisament vós sou una persona que el mapa mental dels Països Catalans sempre heu tingut al cap, com es tradueix això políticament avui? Quin significat té aquesta visita del conseller Puig, aquest retorn del conseller Puig a Perpinyà? Què més es pot fer des de la resta dels Països Catalans?
—S’ha tornat a demostrar que allà on pensàvem que la nació era més feble, al nord de Catalunya, va i resulta que ens hem adonat tots plegats que gràcies als nord-catalans vam poder fer el referèndum, que jo vaig a visitar Perpinyà i el batlle de Perpinyà em dóna la medalla d’or de l’Ajuntament i signa juntament amb cent alcaldes més un document contra la repressió dels presos polítics, que a la seu del Departament hi ha desplegada una pancarta en contra de l’existència de presos polítics… Alerta, doncs, amb el nord de Catalunya. A Prats de Molló i Molló pensem, i us convido a tots a acompanyar-nos-hi, amb motiu del 80è aniversari de la fi de la Guerra Civil, de fer també un acte conjunt i de fer el trajecte del camí de la retirada tots plegats. Som més a prop que mai de la Catalunya Nord. I també he tingut ocasió de reunir-me amb els companys d’Acció Cultural del País Valencià, amb els amics de l’Obra Cultural Balear. Ara organitzem també una xerrada a Mallorca, on també sentim aquest escalf pel nostre procés, també pels presos polítics. I al País Valencià penso que tenim deures. Tenim deures a fer, efectivament. També he estat ara fa poc a la Terra Alta passant-hi tot un cap de setmana, i em comentaven que tenim deures també a la Franja, que hi tenim deures. I, per tant, jo penso que aquesta visió de la nació sencera, l’hem de tenir sempre molt present. Però he volgut posar la part aquesta de Perpinyà i de la Catalunya Nord com un exemple que allà on potser menys ens ho esperàvem ha ressorgit un sentiment, i que hi tenim deures. I tant.

—Hi ha una pregunta que ara no trobaré, però que deia que no depèn de la Generalitat de Catalunya que TV3 es puga veure al País Valencià però que sí que depèn de la Generalitat de Catalunya que À Punt es puga al Principat. S’hi podrà veure?
—Doncs és una pregunta que només s’ha de respondre que sí i que, per tant, no sé per què no la veiem.

—Gloria Alavesa es queixa, més que queixar-se comenta, sobre com n’és, de preocupant la creixent violència d’arrel feixista que ens afecta a tot arreu, en moltes poblacions i demana què pot fer el Govern per combatre aquesta manca de valors humans, aquesta fúria que manifesten de manera tan autoritària i amb impunitat total.
—Nosaltres vam aprovar al Consell Executiu un projecte per justament alertar que no acceptaríem que la Fundació Francisco Franco s’establís a Barcelona, que nosaltres ens proposàvem de denunciar totes aquestes actituds parafeixistes o feixistes directament, que efectivament aquests brots feixistes que coven l’ou de la serp, apareixen també al nostre país. Jo mateix he escrit articles a la premsa alertant-ne i afirmant que l’hem de combatre efectivament. Penso que és un tema de país i agraeixo molt aquesta pregunta, és un tema preocupant. Tota la societat ha de ser capaç de donar-hi una resposta col·lectiva. I per part del Govern és una de les grans preocupacions. Contra això, jo penso que la millor recepta és saber que fem allò correcte, que som al costat de la democràcia, de la justícia, de la no-violència i que no ens mourem mai d’aquests carrils. Penso que aquesta és la millor recepta contra l’autoritarisme. I si m’ho permeteu també, i potser per la meva tradició personal, jo cada vegada que vaig a un acte cultural, o ahir que vam celebrar el centenari de les biblioteques de la Mancomunitat de Catalunya i que vam anunciar que hi haurà un carnet únic per a totes les biblioteques, penso que, a més cultura, menys populisme i menys feixisme. I, per tant, fem de la cultura la nostra raó de ser també. La força de la raó, no la raó de la força, com pretenen alguns. És la força de la raó i la força de la cultura. I aquí sabeu que tenim una superconsellera de cultura, Laura Borràs que també ha d’aguantar tot el que ha de aguantar. Insisteixo que cal actuar des de la cultura, des dels lideratges, des d’una posició ferma, com tenim també als ajuntaments. Jo he tingut l’ocasió d’anar a visitar Verges quan van haver-hi aquelles pintades feixistes. Vaig anar-hi a veure el batlle. Tenim batlles en aquest país que no ens els mereixem, batlles que s’enfronten a tot, per la democràcia, per la seva ciutadania. Són uns puntals, uns baluards de la democràcia, els nostres batlles i batllesses.

—Relacionat amb la violència, hi ha preguntes sobre els Mossos i l’actuació dels Mossos. Fan prou per a aturar aquesta violència feixista?
—Tres coses sobre els Mossos. Primera: és la policia nacional del país. Ens va costar molt que la fos i no permetrem que no la sigui. Segon punt, per a mi també molt rellevant sobre els Mossos i en general sobre tots plegats. No podem tenir una actitud de xoc contra els mossos, que són els qui ens permeten també a nosaltres de tenir la seguretat de poder tirar endavant la nostra vida privada. Jo, de debò, vaig conèixer molt de prop moltes comissaries arran del primer aniversari del 17 d’agost. Jo on poso el valor dels Mossos d’Esquadra és en aquell dia a dia. És aquell dia a dia dels Mossos d’Esquadra, del mosso d’esquadra de la comissaria del vostre barri, que ens permet a tots poder treballar segurs, que els nostres fills vagin a les escoles, que nosaltres puguem anar a la feina…  I, per tant el xoc, anar a xocar contra els Mossos, sincerament no és una oposició que pugui compartir i no la compartiré. Totes les manifestacions feixistes que vam tenir i més incidents que hem tingut, aquelles manifestacions feixistes de quatre ximples, sense anar a xocar contra els mossos, haurien sigut unes manifestacions de quatre ximples, i haurien estat quatre victòries segures, i no va passar. I penso que tots plegats hi hem de reflexionar. Dit això, tercer punt: Qualsevol actuació de qualsevol mosso d’esquadra que no s’atengui a les regles del protocol ha de ser examinada, ha de ser expedientada i s’han de prendre les decisions que calguin, només faltaria. I tots hem vist imatges, certament, que ens han fet arribar a aquesta conclusió. Em penso que sobre el tema Mossos, hem de veure-ho amb aquesta profunditat, hem d’intentar veure’n també la complexitat, aquests tres components.

—Sobre aquest tema, precisament, Josep Albà fa una pregunta molt directa dient: ‘Per què no s’ha pres cap mesura per a impedir la violència policial exercida reiteradament i indiscriminadament per determinades unitats i comandaments dels Mossos d’Esquadra?’
—Si algun comandament ha fet alguna actuació fora de protocol, jo no tinc cap dubte que li han obert un expedient i que hi hauran pres les mesures corresponents, perquè aquestes són les instruccions que hi ha. I, per tant, això passa ara. Vull dir que voldria que fos molt clar per a la ciutadania. Però també insisteixo en els altres punts. Perquè de vegades només veiem aquell fotograma que se’ns queda a tots clavat en la retina d’efectivament aquesta actuació que probablement no és correcta, però han passat sis hores abans no veiem en aquell moment, com per exemple a Girona, quan s’assalta i es va assaltar el cordó policial. Jo, sincerament, no compartiré mai que es pugui anar a trencar els cordons policials, perquè penso que nosaltres hem de continuar abanderant la lluita no violenta, la lluita de la democràcia i de la justícia. Això ens fa guanyadors segurs. I jo he de poder sortir al món, hi insisteixo, amb la bandera del diàleg i amb la bandera dels drets civils. Si mai no puc sortir amb aquestes dues banderes, no sé com defensar Catalunya, no sé com defensar Catalunya al món. I no-violència vol dir moltes coses i recomano a tots, si us plau, que tinguem molt present el concepte, eh?, I els amics de En Peu de Pau ens ho diuen molt clar. No–violència no és estar-se quiets, en absolut, eh. Això, també tinguem-ho molt present. Jo penso que, com a país, si ens mantenim en aquests carrils, la victòria és segura, és que és irreversible, la independència a Catalunya, Però no ens en sortim mai, no sortim mai de la democràcia, de la justícia i de la no-violència, si us plau, no sortim mai d’aquí.

—Tinc la sensació de que us hem aclaparat molt, amb un ritme mot picat, i hi ha una pregunta que me la guardava per poder baixar-lo una mica perquè m’ha agradat molt. Mercè Torreira demana: ‘Què fa el President de la Generalitat un dia que no té gaire feina?’ La pregunta lògica seria potser: ‘Hi ha cap dia que no tingueu gaire feina?’
—Ahir vaig anar a l’estrena de La plaça del Diamant. Jo tinc la sort que a mi em conviden a coses extraordinàries, als millors concerts, o els ajuntaments tenen la gentilesa de convidar-me també en els moments més importants dels seus pobles. Jo sóc un enamorat del meu país, probablement com vosaltres, i potser precisament els moments més gratificants de la presidència no són al parlament, sinó quan puc anar arreu del país i visitar racons excepcionals. Com ara anar a la Terra Alta i veure la Plaça d’Arnes, que és una plaça renaixentista bellíssima, o a Horta de Sant Joan, que ja hi havia estat, en el Museu Picasso, però m’agrada de tornar a llegir aquella frase sensacional de Picasso que diu: ‘Tot allò que sé, ho he après a Horta.’ Horta de Sant Joan, per cert, important per a mi com a colomenc, colomenc de Santa Coloma de Farners, perquè allà Sant Salvador d’Horta, hi va passar dotze anys, un sant també molt estimat per l’independentisme per un miracle que va fer. Suposo que el coneixes?

—No, això ho haureu d’explicar…
—El miracle de Sant Salvador d’Horta. Sant Salvador d’Horta neix a Santa Coloma de Farners i després l’home ve a Barcelona i ja comença a ser molt famós…

—Això de quin any parlem?
—Jo crec que és del segle XIV.

—D’acord.
—Entesos? Segur que m’erro potser d’un segle, però ha d’anr per aquí. Però en tot cas estaria per aquí. I l’home fent sempre les feines més humils: de porter, de cuiner, etcètera, va agafant una fama de sant i les multituds anaven a veure’l per estar a prop de Sant Salvador d’Horta. I, finalment, l’Església preocupada d’aquesta popularitat, el va movent, pobre home. I el porten allà a Horta de Sant Joan pensant que la gent se n’oblidarà i congrega multituds. Dues mil persones, es diu que anaven a veure a Sant Salvador a Horta. I arriba una família, castellana, amb una noia, sord-muda, que li van demanar a Sant Salvador si podia guarir-la, perquè tenia poders de taumaturg. I Sant Salvador va posar les mans a sobre d’aquesta noia i la noia va començar a parlar. Un miracle. Però els pares, de sobte, veuen la nena parlant i no entenen res. I van a queixar-se a Sant Salvador i diuen: ‘Escolti’m, la nena parla, però és que no l’entenem’. I Sant Salvador el va dir: ‘És que la nena parla en català perquè és aquí a Catalunya. Quan vagi a Castella parlarà en castellà.’

—Voleu dir que això és documentat?
—Això és una llegenda molt bonica de Sant Salvador d’Horta. Que, per cert, acaba a Sardenya en els temps que per la Mar Mediterrània els peixos havien de portar les quatre barres. I a Sardenya es mor, on és un sant molt venerat

—Espere que tinguem documentació sobre el tema perquè alguna tele d’aquestes a qui tant agrada de treure una paraula vostra de context i inventar-se una pel·lícula ho aprofitaran segur…
—Ui! Això ara de Sant Salvador d’Horta sortirà demà en alguna portada, en trenta televisions, mare meva!

—Una mica d’humor faria més falta, oi, també?
—Molt, molt. Jo trobo a faltar molt l’humor, sincerament. I a vegades vivim en moments tan greus políticament que ens costa, oi? Però jo vinc del món de la ironia del Xammar, de Pla, de Segarra, no sé, és el meu món. O de Barnils, no? I  penso que aquesta ironia és un sentit de l’humor molt català, i jo intento practicar-la sense gaire èxit quan ho he fet, però…

—Tornem a les coses de cada dia. Algunes preguntes sobre TV3. Jaume Domènech pregunta si TV3 és intervinguda de manera amagada. Magda Aranda també arran dels canvis de programes que hi ha hagut últimament… Que hi passa res a TV3?
—No hi passa res. Total confiança en la professionalitat de la gent que treballa a TV3, que recordo que ha tornat a tenir uns índex d’audiència excepcionals i que un any més continua essent la televisió capdavantera. Certament, hi ha programes que t’agraden més, programes que t’agraden menys, aquella presentadora que t’agrada més ara te la canvien…Tot això a vegades ens costa molt, ens costa molt d’acabar d’entendre. A vegades veus el ‘Polònia’ i t’agrada més, a vegades veus el ‘Polònia’ i no t’agrada tant… Però vull dir que tenim una televisió nacional potent. Tot el suport als seus professionals. Una de les primeres accions que del govern també va assegurar el moment difícil pressupostari que tenia TV3. Qualsevol projecte televisiu català tindrà sempre el suport del Govern de Catalunya.

—Preguntes que podem unir. Jordi Palacios, Josep Espinassa, Mari Carmen Serrat, relacionades amb la salut, amb sanitat, amb els bombers. En general sempre és la qüestió de la manca de diners. Què s’hi pot fer més? Si no hem acabat atrapats en l’autonomia en eixe sentit, és una de les preguntes, quan s’atendran les greus mancances que hi ha? Però n’hi ha uns que m’ha cridat l’atenció i diu que va haver-hi un moment que el vostre govern tenia totes les vagues possibles juntes i les van arreglar, però en canvi això no van saber-ho explicar prou. Hi ha un interès com de conflictivitzar permanentment la feina del govern, que quan fa una cosa que qualsevol govern estaria content, com és arreglar vagues, això pareix que no ha passat?
—La resposta és que sí. Però sobre aquest tema, que penso que exigeix una mica més de desenvolupament, per a mi hi ha una frase definitiva. La va dir un cop la Muriel Casals: ‘Per a tenir un estat de benestar has de tenir un estat.’ És una bestiesa tot allò que vosaltres podeu sospitar que significa el dèficit fiscal crònic de Catalunya. Aquests, és igual, des de 16.000 milions, és igual, 12.000, 13.000, 14.000 milions. La millor educació que podríem tenir per al país, els millors centres d’ensenyament i de recerca, assegurar les pensions per a la nostra gent gran, les beques per al nostre jovent… Tot això que tots sabem que és el problema fa que veiem que el dèficit fiscal és un dèficit social en definitiva. I jo ara ho sento amb un aclaparament, perquè vas arreu i et diuen que necessitaríem això, i veus és que és lògic que ho demanin. Veus les reivindicacions que vam poder solucionar, i és que eren lògiques i eren justes, aquelles reivindicacions. I veus els bombers, i és que tenen tota la raó, els bombers, en demanar aquestes reivindicacions. És veritat. Aquest país nostre genera recursos suficients per a atendre els nostres professionals i les necessitats de la ciutadania i situar-nos com un país capdavanter i punter. Perquè si no els generéssim et diria que mira, que ens n’hem de sortir amb allò que tenim, però és que tenim davant unes possibilitats i no les podem abastar. De debò, és potser la sensació que més…

—M’aclapara?
—M’aclapara. Perquè veus passar tantes oportunitats que podria tenir aquest país si fos independent. I per això jo tinc pressa de ser independent. Jo tinc pressa per a ser independent perquè és que, és que ens hi va la salut, ens hi va l’ensenyament, ens hi van les pensions, és que ens hi va tenir un país millor.

—Com que anem acabant i hi ha moltíssimes preguntes encara, m’agradaria  de fer-ne unes quantes amb respostes molt curtes, gairebé de si o no…
—Com la història de Sant Salvador o més curta?

—La història de Sant Salvador ens ha il·lustrat molt. Pau Guimerà demana si la Generalitat continua treballant amb La Caixa o el Banc Sabadell i que què us sembla això.
—Hi continua treballant, crec que sí. Però és el vice-president qui hauria de contestar-ho. Crec que sí que hi continuem treballant.

—Maria del Carme Márquez, de Lisboa estant, ens pregunta què s’hauria de fer perquè els polítics respectessin les seves promeses electorals.
—Allò que cal fer si un polític no ha respectat les seves promeses electorals és no tornar-lo a votar.

—Eva Torné es mostra sorpresa perquè no fa pas tant totes les xarxes socials, totes les televisions tota l’estona parlaven del país que es crearia després de la independència i avui tothom parla de les propostes de Vox. És raonable això?
—No és raonable. A mi, que hi hagi rebrots feixistes arreu d’Europa em preocupa com a europeu i, per tant, això que ha passat a Andalusia, doncs em preocupa. No puc no deixar de tenir-ho present. Però el nostre problema és un altre. El nostre problema és de com fem efectiva la República. I, per tant, la nostra lluita per la llibertat de Catalunya és una lluita que no es pot aturar amb l’espantall del feixisme o de la dreta. Que, a més, ja hi era, eh? Vox és l’acusació popular dels judicis contra els nostres companys presos. Vull dir que sempre ha estat aquí i si no ha estat dins dels altres partits, és igual, perquè jo ja, sincerament, la diferència entre els tres partits de dreta espanyols em costa de veure.

—Jaume Palau fa una proposta concreta. Diu: ‘Per què no anem a barraca i demanem un pacte amb el govern espanyol que només incloga una agència tributària pròpia, justícia pròpia i competències exclusives en educació, cultura i sanitat i ja seguirem amb la resta?’
—No, perquè aquest no és el problema que demana de solucionar la societat catalana en el seu 80%, que és exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya. I perquè vam fer un referèndum i perquè vam proclamar una República. I aquest és el mandat que tenim.

—M. Rosa Guasch demana per què no es reclamen els drets històrics de Catalunya? Fa una pregunta molt llarga, però ve a dir que insistim molt en la democràcia, que s’hi ha d’insistir, però poc en el fet que tenim un component nacional que hem de reivindicar.
—M’agrada la pregunta. Jo vaig ser director del Born i, per tant, també seria com tres Sant Salvadors d’Horta per contestar aquesta pregunta… Llavors potser que ho deixem que efectivament jo sóc dels qui crec que la història, la cultura, la llengua… constitueixen el fet nacional de Catalunya i això és efectivament essencial per a entendre’ns i perquè el món ens entengui.

—Xavier Gómez demana…
—I només, perdó, eh?, hi ha una frase també molt bonica de Pompeu Fabra, penso que és molt important, almenys per a mi pel valor que dono també a la llengua catalana. En un moment determinat Fabra renuncia a ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola, perquè diu que no li pertoca d’estar allà i en la carta d’aquesta renúncia diu: ‘D’alguna manera m’havien posat a mi com un símbol i jo sabia que si jo fallava, fallaria la llengua’, i llavors deixa anar, ‘i si la llengua fallava, fallava tot’. Jo penso que aquesta idea que si falla la llengua, falla tot, per contestar a aquesta subscriptora em sembla que és la millor resposta. I, per tant, no podem permetre que falli mai la llengua.

—Xavier Gómez diu: ‘Creieu que estem abocats a mesos o a potser anys de confrontació latent i estèril que acaba malmetent el capital polític guanyat el primer d’octubre?’
—No.

—I una difícil per a acabar. Hi ha diversa gent que parla de si no seria millor de convocar eleccions per a aclarir-nos.
—Jo tinc un mandat. I en aquest mandat no inclou convocar eleccions. El mandat és fer la República. I aquest és el meu mandat.

—Jo us vull agrair que hàgeu acceptat aquest debat i sobretot que doneu la cara. Sempre ho heu fet, però crec que és un mèrit que us hem de reconèixer. Simplement volia demanar-vos si voleu afegir res més.
—Voldria que no deixéssim passar també, si m’ho permeteu, una commemoració com el 80è aniversari de la fi de la Guerra Civil i ho lligo amb el tema de la llengua. El 23 de gener del 39, tres dies abans no caigués Barcelona, sortia un bibliobús des del Palau Robert de la Generalitat de Catalunya, un bibliobús del servei de cultura al front. Durant la Guerra Civil els catalans organitzem bibliobusos per a portar llibres als soldats que eren en primera línia del font de guerra. Un d’aquests bibliobusos, el 23 de gener del 39, s’enduu la Mercè Rodoreda, s’enduu Pere Quart, s’enduu Francesc Trabal, s’enduu Armand Obiols, s’enduu Domènech Guansé, camí de l’exili. I penso que en aquest moment en què Catalunya torna a viure exili, que torna a viure presó, hem de conjurar-nos perquè això no pot ser. Hem tornat a passar un segon Nadal amb els nostres companys a la presó i l’exili. I jo penso que aquest ha de ser l’any de la llibertat. Us demano a tots que ho fem possible. Moltíssimes gràcies.