Quim Torra: “Armand Obiols ens deixa el llegat de la pàtria perduda, de la Catalunya impossible”

Entrevistem el president Quim Torra amb el barret d’estudiós de Joan Prat, més conegut per Armand Obiols –pseudònim que farà servir tota la vida–, perquè acaba de publicar el llibre Armand Obiols, d’una fredor que crema. L’intel·lectual que es va perdre. Un estudi sobre aquest intel·lectual, tapat a l’ombra de Mercè Rodoreda, la seva parella, i dels seus companys de la Colla de Sabadell. Un home que la història ha fet enigmàtic i que va ser l’eterna promesa de la literatura catalana. La seva excel·lència era admirada i elogiada. Carner el tenia com un dels seus preferits. Però la seva carrera es va estroncar.

En aquest llibre, Torra mostra un Obiols complet, amb una prosa més esporgada que en els llibres polítics. Resseguint la història d’Obiols, Torra retrata la desfeta que va significar el franquisme per a la cultura catalana, però també la lluita impecable dels intel·lectuals, que van aconseguir que no es fes la substitució cultural que pretenien. La narració ressalta que durant els anys de la República a Catalunya els conceptes de nació, cultura i llengua anaven sempre units. Però es tracta d’un llibre revelador en molts aspectes. S’hi desfan mites. Sobretot el que diu que Pilar González, la seva secretària, era la seva amant a Viena. I també el més transcendent: la seva recerca exhaustiva no ha trobat cap prova que Obiols hagués estat col·laboracionista amb els nazis, ni tan sols que hagués estat a la zona grisa.

Si la part política del llibre és generosa, Torra no escatima la part literària, ni la part sentimental, que tant impacte va crear en aquell exili, que no va aconseguir apagar la vida, que, en un sentit o un altre, apareixia rebel. En forma de passió, d’enveja, d’amistat, de ressentiment… Roissy-en-Brie apareix com un esclat en totes direccions. En vista de tanta teca, deixem la política del present per a una altra ocasió.

—Molts anys seguint Joan Prat, conegut com a Armand Obiols. Per què?
—Jo, sobretot, volia desbrossar Obiols. Sempre m’havia fet la sensació que Obiols, el tercer de la Colla de Sabadell, havia quedat amagat. Se sabien moltes coses de Trabal i d’Oliver, però d’ell no. Després va ser la parella de Rodoreda i també va quedar amagat. Sempre havia estat una eterna promesa, havia de ser el successor d’en Carner i no va arribar mai a ser-ho. L’objectiu era treure’l de la colla i de Mercè Rodoreda i veure’l a ell, amb tota la complexitat. He de dir que m’he divertit molt amb l’Obiols, perseguint-lo, rient amb ell i també enfadant-m’hi.

—I del que heu vist, què en faríeu sobresortir?
—Amb Obiols veus aquell país que s’intentava construir: catalanista, cosmopolita i compromès. És un representant excel·lent d’aquell moment, d’aquella generació republicana, d’aquell país que comença amb la Mancomunitat i acaba amb la Generalitat republicana i que és un món que acaba i fineix. Nosaltres hem de començar a pensar en termes europeus i veure que també vam tenir el nostre món d’ahir, no solament el senyor Zweig. Nosaltres també ens podem mirar amb el mateix rigor, apassionadament i críticament, aquests anys magnífics en què hi ha una idea de construcció d’un país. Obiols és com un engranatge de la seva generació. Sempre crític, sempre exigent.

—Ens descobriu l’Armand Obiols polític, que és bastant desconegut.
—Sí, he intentat, sobretot, incidir més en les zones més obscures de la seva biografia. Em va semblar que era important fer-ho per entendre el personatge. No solament el poeta, no solament el crític literari, sinó la part política. Pocs com ell aporten tant de la literatura a la política durant molts anys. De la seva etapa com a analista polític i després com a polític, pràcticament no se’n sabia res. I en el fons, gran part del prestigi li ve d’aquí. De fet, des de l’any 1929 fins el 1936 fa d’analista polític o de polític. És un dels editorialistes joves de la Publicitat, que és el gran diari de la intel·lectualitat catalana, i d’Acció Catalana. Juga sempre a la Champions de l’alta cultura. I diu que si Catalunya s’ha de salvar serà per la cultura, que també és el projecte polític d’Acció Catalana, que té de lema “una nació és una cultura”. Quan arriba el 18 de juliol és al Palau de la Generalitat fent de secretari del conseller Martí Esteve, després ho serà del conseller Tarradellas.

—Quan fa d’analista polític és crític?
—Els seus comentaris i els seus judicis editorials sempre són mortífers. Els primers articles de crítica política van tots dirigits contra la Lliga. Tracta Cambó de màgic, quan hi ha unes maniobres de la Lliga que no li agraden gens. Quan ve el tomb i arriba la República, és molt crític amb el paper d’Esquerra Republicana i també amb d’Acció Catalana. Després en serà un militant molt disciplinat. Farà uns mítings deliciosos en què sembla que expliqui una classe de literatura.

—Es poden llegir en clau de present?
—Fa una certa gràcia, llegir els comentaris que dedica Obiols als uns i als altres. A mi m’han ajudat a entendre la literatura i la història del país durant molts anys. Com que en aquest país vivim en bucle permanent, sembla mentida que coses escrites fa noranta anys, les llegim com si fossin escrites abans-d’ahir. En aquest sentit, Armand Obiols és molt actual i tremendament interessant per la seva llibertat de pensament i d’opinió per sobre de qualsevol cosa.

—El vostre partit ideal hauria estat Acció Catalana?
—Sempre dic que he estat el president pòstum d’Acció Catalana, que era un partit que tenia un programa molt seriós, molt ben construït. La mirada que dóna enmig de la Lliga i d’Esquerra m’ha ajudat molt a entendre què passava i què va passar. És la mirada dels liberals catalanistes, molts d’ells, independentistes. Obiols és un independentista.

—En la vida d’Obiols i de molts intel·lectuals d’aquell moment, hi ha la passió per Catalunya i la llengua?
—El que hi ha per sota d’aquest llibre és el terrible daltabaix que suposa el franquisme per al nostre país i per a la nostra cultura. L’auge i la caiguda de Catalunya es pot resumir dient que el llibre més venut per Sant Jordi l’any 1938 és Aloma, de Mercè Rodoreda, i el 1939 són els discursos del Caudillo. Un país que l’any 1936 edita 800 llibres en català i que no pot tornar a editar 800 llibres en català fins a l’any 1977. Un país on s’intenta esborrar, no només qualsevol signe de la llengua i la cultura de catalanitat, sinó que s’intenta substituir la cultura catalana per l’espanyola. I d’aquí també la gran importància que el gran gruix de la intel·lectualitat catalana, pràcticament tota, es mantingués fidel a la llengua. Tot el que no es pot fer a l’interior, l’exili ho fa. La gran obsessió de l’exili és salvar la llengua. I quan ens trobem aquells dotze números magnífics de la Revista de Catalunya, que havia editat Obiols durant la guerra, ens trobem el llegat de la pàtria perduda, de la Catalunya que es perd, de la Catalunya impossible. És com si digués, nosaltres hem estat això. Davant d’aquesta guerra d’aniquilació contra la cultura catalana, dediquen esforços enormes, enmig de la penúria perquè l’exili català és molt miserable, per reflotar la Revista de Catalunya. Mentre a Catalunya no es pot publicar res, a l’exili es continua publicant en català fins que a final dels cinquanta la seva força declina i agafa el relleu a l’interior.

—Definiu com un esclat el moment en què alguns exiliats coincideixen a Roissy-en-Brie.
—Sí, és un esclat. Es trenquen moltes coses i se n’uneixen moltes altres, que duraran tota la vida. És un moment de clarobscurs total. Poques generacions s’han vist obligades a conviure tant com els intel·lectuals i escriptors catalans a l’exili. Pràcticament estan tots junts durant molts dies, setmanes i mesos. Això acaba provocant entre les persones moments de conflicte. El gran conflicte de Roissy és el triangle entre Mercè Rodoreda, Francesc Trabal i Armand Obiols.

—Una relació explosiva.
—Tant Rodoreda com Obiols s’havien conegut abans de la guerra i tenien una relació purament professional. Obiols es casa el 1937 i té una filla el 1938. Tant ell com ella deixen a l’interior parella i fills. A Roissy arriben una gran part dels membres joves de la Institució de les Lletres Catalanes: Calders, Murià, Gasch, Guansé, després arribarà Bartra, etc. I hi ha tota la família Trabal, Joan Oliver amb la seva dona, i el germà. Armand Obiols s’havia casat amb la Montserrat, germana de Francesc Trabal. Per tant, ens trobem que quan comença a haver-hi aquell enamorament entre Rodoreda i Obiols passa davant mateix dels nassos de la família Trabal. I això crea un esclat atòmic. En el subtítol dic que és l’intel·lectual que es va perdre. Però ell perd la pàtria, perd la dona i la filla i també perdrà els seus grans amics. El trencament és total i molt dur. Mai més es tonen a escriure amb Trabal i Oliver.

—Hi ha una gran trencadissa?
—I, en canvi, ell tindrà amb Mercè Rodoreda la seva companya fins al final de la seva vida. Anna Murià trobarà també amb Agustí Bartra la companyia fins al final de la seva vida. També es trenquen matrimonis, com ara el de Pere Calders, que després
trobarà la germana de Tísner a l’exili, i el matrimoni de César August Jordana. També es trenca el matrimoni del pare de Murià. Es trenquen moltes coses. Però és evident que aquella parella que sorgeix de Roissy viu unes quantes vides junts, ho diuen ells mateixos i és veritat. El que passa en acabat són uns esdeveniments històrics brutals que posen a prova la parella, però que amb els seus alts i baixos es manté fins al final de la seva vida.

—En la vostra biografia, és la primera vegada que veiem la seva primera dona, Montserrat Trabal, d’una manera més nítida, més enllà del conflicte. Ja no és la víctima o la dolenta, sinó que apareix com a subjecte.
—Gairebé tota la poesia de l’Obiols d’abans de la guerra té per motiu Montserrat Trabal. Per afalagar-la, d’alguna manera forma part de la seva relació de prometatge. Ell ho explica en aquells dietaris de joventut tan bons que va escriure. M’ha fet una certa il·lusió que hi aparegués. La Montserrat Trabal és una dona que s’enamora d’Armand Obiols, que en guarda tots els papers, se’ls endú a l’exili tots, els guarda. Té enquadernats tots els articles que havia publicat, totes les lectures del romanticisme que ell li havia anat enviant. Ho guarda tot i després la seva filla ho va donar a l’Arxiu de Sabadell. És una dona que quan veu que és impossible la reconciliació, perquè n’hi va haver un intent, decideix exiliar-se i se’n va a viure a casa del seu germà a Xile. També és una dona capaç de fer créixer la seva filla sense cap mena d’odi pel seu pare, que això també em sembla molt sorprenent.

—La relació amb la filla també és especial?
—L’Anna Maria, a qui el seu pare no escriu ni una carta en tota la seva vida, no li guarda cap mena de rancúnia. Quan mor Francesc Trabal, li escriu una primera carta al pare, té divuit anys i se sent molt identificada amb ell: li diu que són iguals i que no es preocupi si no pot escriure. Vaig poder parlar també amb en Julià Guillamon, que havia conegut a l’Anna Maria Prat, i em va confirmar això que la seva filla l’adorava i que no li guardava cap rancúnia. Considerava que el seu pare havia estat un gran home, que havia fet el que havia fet, i que també parlava molt bé de la Mercè Rodoreda. En aquest sentit, també hi ha una carta de la Montserrat Trabal quan estan en una situació econòmica molt delicada a Xile i vol comprar una botiga per veure si se’n surten totes les dones que han quedat allà. Li diu, durant tots aquests anys no t’hem demanat res, si ens pots ajudar amb diners per poder comprar una botiga, t’ho agrairem. Ho escriu d’una manera molt elegant, sense retreure-l’hi, però deixant-li molt clar que no l’ajudat en res, i que té una filla.

—Que no escrigui mai a la filla impressiona…
—Impressiona molt perquè pots entendre que amb la dona no es relacioni, però que amb la filla tampoc ja és més estrany. Però, en canvi, quan la filla va a veure’l a Ginebra, ho viuen amb molta intensitat, i ella sempre se’n recordarà d’aquella setmana a Ginebra. Ella sempre el continuarà perdonant i li escriurà igualment. El final de la història em sembla molt obiolesc.

—Quan es mor Obiols?
—És brutal, l’estiu que l’Obiols es va morint a Viena, ella arriba a Ginebra, per tornar a veure el seu pare, però no els troba i l’Anna Maria decideix anar a París a buscar-lo, però no és allà. El seu pare es mor a Viena.

—Un altre mite desfet és que Obiols tenia una amant a Viena i enganyava Rodoreda.
—No he trobat res que pugui ni tan sols insinuar que l’Obiols tingues aquesta relació.
Cadascun té, en definitiva, allò que més ha volgut. Ella té el millor crític possible i ell té la millor escriptora possible. A ell escriure o no escriure li ha importat sempre relativament poc. Li ha importat és construir-se. Però, en canvi, ella té el geni, té l’ambició d’escriure i es troba amb un company que quan ella es decep perquè no guanya el Sant Jordi l’anima. Que li dóna uns consells fabulosos, que l’ajuda a afinar l’estil, com va dir la professora Comas. I ella, en un moment determinat, en una entrevista crec que amb el Castellet, li diu: “És que jo tenia el millor crític possible.” Com si en tingués prou. I ell també en té prou.

—Aquest mite de l’amant com es construeix?
—Va començar a sorgir perquè Rodoreda en un moment determinat en l’enterrament de l’Obiols veu que hi ha unes corones de flors en què posa “PG” i, per tant, podria ser Pilar González, que era la seva secretària. A partir d’aquí, algú arriba a unes certes conclusions. De fet, hi ha biògrafes que ho mantenen. Però al dietari, que no s’ha publicat per expressa voluntat de la Fundació Rodoreda, a les notes que pren Mercè Rodoreda, mentre l’Obiols és a l’hospital els últims tres mesos, no se’n desprèn cap mínima idea que ell pugui haver tingut una altra parella. És més, ara que crec haver entès una mica més l’Obiols, no em semblaria lògic, ell ja està bé. En el fons, cadascú té allò que ha desitjat. Ella pot escriure amb tranquil·litat i ell pot anar amb tranquil·litat a tots els cafès de Viena.

—Hi ha la tràgica fugida de París i Bordeu.
—Surten a l’últim moment, a peu amb un cotxet de bebè en què posen les maletes, és una cosa esgarrifosa de pensar.

—Al llibre sou mot clar que Obiols no és col·laboracionista amb els nazis, ni forma part de la zona grisa. En concret, escriviu aquesta frase: “Obiols es va veure obligat a treballar-hi fent feines burocràtiques, això és indiscutit, però el que és molt discutible és que aquest fet hagi estat interpretat per alguns si no en un exercici de col·laboracionisme sí susceptible de ser en la zona grisa.”
—Aquest és un punt molt important d’aquest llibre, perquè se n’ha volgut fer un punt molt important de la vida d’Obiols.

—Contesteu el llibre Ells no saben res?
—A Ells no saben res hi ha un estudi que està molt bé, però per mi no demostra res. Amb aquest llibre espero poder ajudar a clarificar. Quan Obiols i Rodoreda, finalment, després d’una odissea, arriben a Llemotges, ell es passa gairebé un any tancat a casa per por que el puguin detenir o el puguin enviar a algun camp de concentració perquè han quedat a la zona de la França ocupada. I, efectivament, això acaba passant i passa un periple, des de la pedrera a una fàbrica d’explosius. Va a parar al camp de Bordeus i intenta escapar-se i acaba en una presó. Finalment, arriba en un camp de concentració en què Obiols no és per cap mena de decisió personal. Sobreviu com tothom que es troba en una situació com aquesta. Si parles cinc idiomes i tens certs coneixements, doncs és probable que acabis fent unes feines burocràtiques, i això és el que fa l’Obiols i prou. Em sembla molt important que desfem aquesta història perquè seria bo que intentéssim alçar la mirada i veiéssim tot l’Obiols sencer. Si ho fem, veiem un home que ha estat durant molts anys abans de la guerra lluitant per una Catalunya republicana democràtica, lliure, etcètera, i que després continuarà amb el front cultural de l’exili per la llengua i per la cultura. I quan acabi la guerra serà el promotor d’un Patronat Català de Defensa les Víctimes del Franquisme. Dius, home!

—…
—Si hagués trobat qualsevol prova que m’hagués portat a concloure que l’Obiols era un col·laboracionista ho hauria dit, fins i tot si hagués trobat que era un conspicu membre de la zona grisa. Però no he trobat res de res. L’Obiols és allà sobrevivint com pot. Quan acaba la guerra, sense cap problema, passa a ser reclutat per l’estat francès perquè es crea una oficina per a buscar feina per tota aquella gent que era a l’organització Todt i que ara s’ha quedat sense feina.

—A quins arxius heu buscat?
—He buscat informació al Departament de la Gironda, que hi ha la documentació que hi ha, perquè malauradament gran part s’ha perdut. Però després he buscat molts testimonis que van passar per allà i van deixar-hi rastre. Hi ha gent de la resistència, hi ha maquis catalans que són al camp d’alguna manera protegits. Aquest tema és molt complex. Hi ha un personatge molt sinistre, com Papa Otto, que té un conflicte ideològic amb els comunistes molt important i fa que en algun moment membres de la resistència vulguin executar-lo. Les proves contra l’Obiols són les cartes que envia Mercè Rodoreda en què parla que coneix l’Otto o les que pugui enviar als seus amics. Jo no he trobat cap prova que pugui incriminar l’Obiols. A més, si segueixes tota la seva trajectòria, és una línia recta després de la guerra. És un home que justament se sent una víctima i vol ser reparat. Quan veu una injustícia, s’hi llança. Respecte del Papa Otto, és una figura molt enigmàtica –vés a saber què ens en diran les futures investigacions–, que s’ha d’amagar quan Bordeus és alliberat perquè té enemics, cosa que no passa amb l’Obiols.

—Una altra història prou inèdita d’Obiols és el Patronat Català de Defensa de les Víctimes del Franquisme. Què n’heu trobat?
—En aquest moment fa una tasca molt important. Juntament amb en Miquel Valdés, del PSUC, i en Josep Fontbernat, d’Esquerra Republicana, promouen aquest Patronat Català de Defensa de les Víctimes del Franquisme. En aquell moment, arran d’un seguit d’atemptats havien capturat vuitanta militants del PSUC i hi havia un judici que demanava condemnes de mort a dotze persones. Obiols lidera manifestos, recollides de signatures i les envia al secretari general de l’ONU, amb tots els grans noms de la intel·lectualitat, excepte Esquerra Republicana, que pensa que això és una maniobra dels comunistes… És una part de la biografia de l’Obiols que tampoc era gaire coneguda. Ho trobo buscant coses de final de la dècada dels quaranta.

—I, després, quan comença la vida de traductor, ja no fa res més. Com pot ser aquest gran tall, aquest canvi?
—Hi ha un moment en què molta gent retorna a Catalunya, Rodoreda mateixa va estar a punt de fer-ho. Finalment, ells decideixen quedar-se a l’exili. Es queden en un moment en què ja saben que el franquisme durarà per sempre. Això vol dir que ja no tornes. S’havia de fer un plantejament de vida. Ell, que ho ha anat perdent tot, també perd la Revista de Catalunya, que s’enfonsa després de treure’n tres exemplars en aquesta nova etapa. Era l’última il·lusió que tenia. Treballa per Gallimard fent informes de lectura i una mica el que arreplega, però es troben que no dóna. Pensa que mentrestant la Mercè Rodoreda cus per sobreviure. De sobte, una part de l’exili, la gent ben preparada, la gent amb coneixements i idiomes veu una porta per guanyar-se la vida fent de funcionari i de traductor en les grans corporacions internacionals que comencen a endegar-se. Ell té l’oportunitat de trobar una feina a la UNESCO i l’agafen per un mes i hi acaba essent vint anys fent de traductor de coses burocràtiques. Coses absolutament horribles per algú tan preparat, del qual s’esperava una gran obra, i acaba traduint memòries econòmiques o agrícoles o el que li posen al davant, però és un sou.

Podeu comprar Armand Obiols, d’una fredor que crema de Quim Torra a la Botiga de VilaWeb