Quim Monzó. Essencials (9)

En començar la present centúria Anna Murià (1904-2002), que encara escrivia articles al Diari de Terrassa, n’hi va fer un que va ser l’últim per a acomiadar-se dels lectors: Aquest ja no és el meu segle. Amb la fina ironia del propi desconcert per aguantar tants anys, l’Anna deia que plegava, que ja n’hi havia prou, que massa coses havia vist en el seu, de segle, el XX, i que així seria per sempre. L’escrivia des de l’hospital terrassenc que l’acollia de feia un temps. Quan dissabte 23 de maig vaig veure el de Quim Monzó a La Vanguardia hi vaig pensar, en el de la Murià: ‘Aquest món ja no és el meu‘. De moment, Monzó no n’ha escrit cap més en la capçalera en què, després de força anys publicant-hi, en els últims temps havia passat d’escriure’n sis per setmana a tres i, sempre, a més, el de diumenge al Magazine (que en aquests temps pandèmics no surt). Des de llavors que no n’ha publicat cap més. No s’ha acomiadat dels lectors, no hi ha doncs cap constància que hagi plegat. Pel que en sé, que no és gaire ni falta que hi fa, s’ha pres una temporada de descans i d’aquí a uns mesos podria ser que hi tornés, a la columna Vang, o no. Li dedico un article en aquesta petita sèrie d’Essencials perquè Monzó ho és, d’essencial, a parer meu i tant que sí. I d’alguna manera el seu silenci ara el trobo un símptoma pandèmic més.

QM ha contribuït de manera essencial a la literatura catalana contemporània, aquest és un atribut consolidat que, sigui el que sigui que faci a partir d’ara, no canviarà per res. Quan va acceptar de fer el discurs inaugural de la fira del llibre de Frankfurt, li vaig dir que m’alegrava que hagués dit que sí. Hi vaig afegir una paràfrasi de l’escriptora Nina Berberova quan va celebrar el triomf internacional de Nabokov dient que justificava la generació sencera d’ella i tantes dificultats. Sento el mateix per l’obra de la Marçal i la de Monzó, un paral·lelisme que he traçat alguna altra vegada. Llavors encara em contestava els mails, el Quim, i com no podia ser altrament en el seu cas, es va limitar a dir-me: ‘Estàs sonada.’ ‘És clar que sí’, li vaig reblar. Dic que no podia ser altrament perquè el Monzó és de sempre contrari a la solemnitat, i aquell dia me n’havia posat, de solemne, perquè m’havia donat la gana i perquè era el cas.

Ningú no podrà dir que no es mereix un descans. És un pencaire absolut i no vull imaginar els maldecaps quan no escriu cada dia. Que hagi decidit de fa temps centrar-se més en el periodisme que en la narrativa és cosa que no penso pas qüestionar. És cosa seva. Per a mi una cosa és el periodisme i una altra la narrativa, però en això també –com en tantes altres coses– sóc vintage i sé que tinc les de perdre. Tant és. El tro de fa un temps és que el periodisme és un gènere literari i d’això no en sortim. Potser QM en secret em donaria la raó, però tant se val, aquesta bandera (tampoc) no és la meva.

Ara: el periodisme cansa, molt i molt. Més en els temps que corren, des de fa molt i molt. El descans de QM em fa pensar en un enorme literat, com ell, que se la va jugar amb els guions de cine, amb Hollywood, Francis Scott Fitzgerald. Per moltes raons, QM em sembla el nostre FSF i això no és cap comparativa de mestre-deixeble sinó un elogi de dos escriptors generosos que amb joia i elegància comencen per descriure i poetitzar el món de la joventut, sense complaences, amb pietat irònica creixent, i intensifiquen el to en la maduresa en consonància al pa que s’hi dóna i sobretot que se’ls hi dóna. QM ha construït paràboles eloqüents i rigoroses, sense concessions, en tants dels seus contes i també en les novel·les. Hi destaco Davant del rei de Suècia, novel·la curta inclosa al recull El millor dels mons (2001) que ha passat potser massa desapercebuda com a al·legoria de Catalunya, el país –la casa de veïns– que el poeta ha d’acceptar que li serrin i li escurcin les cames si hi vol viure.

QM és també una presència i una veu. És potser un turment, com li passava a la Marçal. Agrada veure’ls i sentir-los (ai que m’agradaria poder-la veure i sentir, i tant) perquè de sempre la gent se sent confortada quan té a la vora els seus poetes i trobadors i el que en vulguem dir si posem la cosa al dia. No s’hi pot fer res, és un do que sovint per qui el rep deu ser una maledicció però que és una benedicció per a nosaltres.

Avui ens acompanya Nina Pawlowsky (Barcelona, 1958), figurinista i barretera. De sempre que m’encanten, vull dir que m’hi quedo al davant encantada quan les veig i m’hi podria passar hores, les coses d’aquesta artista discreta que ha fet tant per al teatre, i que esperem que ho pugui continuar fent quan l’escena reprengui el camí, i per a unes quantes clientes. Són barrets creats al llarg dels anys d’aquesta centúria que la Nina ha reordenat –les fotos– en aquest temps de confinament que ara poc o molt obre la porta i les finestres. El que encapçala l’article, el primer que tenim sobre aquestes ratlles, és l’únic que hi ha títol, A partir del pa de tres monyos de Dalí. Em va enviar les fotos aquest dilluns, sense saber de cap manera –com els altres artistes que acompanyen la sèrie– el tema d’aquest article. Dos artistes de la mateixa generació, la Nina del 58, el Quim del 52, reunits per a joia de servidora per la gràcia mateixa de l’atzar que, com és sabut, no existeix pas: és una cita prèvia que no sabíem que teníem convinguda.