Quim Masferrer: ‘Una societat progressa quan pot governar les seves llibertats; ara anem enrere’

Aquesta setmana, després de l’emissió del capítol de ‘El Foraster‘ dedicat a la Vall de Sant Daniel, es va escampar la notícia. TV3 no pot assegurar la continuïtat del programa, líder d’audiència setmana rere setmana, per a la pròxima temporada. De fet, ha ordenat d’aturar la producció dels nous episodis que s’haurien d’emetre la tardor vinent. ‘El Foraster’ ha esdevingut un dels programes més estimats per l’audiència i, com explica Quim Masferrer en aquesta entrevista, té una repercussió que va més enllà de la pantalla. Masferrer n’és tan sols el presentador. Ni és soci de la productora ni participa en la negociació amb TV3. Per això, si bé explica quines són les dificultats actuals, dedica molt més temps i tota la seva passió a relatar experiències, sorpreses i satisfaccions d’aquesta vivència televisiva que l’ha portat a visitar més de seixanta pobles i a conèixer milers de persones que li han explicat històries, anècdotes i sentiments. Escoltem-lo.

—Per què s’atura la producció de ‘El Foraster’ per la temporada vinent?
—El cert és que a mi aquestes coses se m’escapen una mica. Perquè jo només sóc el presentador de ‘El Foraster’. No he assistit a cap de les reunions de negociació  per renovar temporades que s’han fet. M’agrada que sigui així. La productora Brutal Mèdia, amb el productor executiu Raimon Masllorens, em va contractar com a presentador d’una idea embrionària que es deia ‘El Foraster’. Per tant, només en sóc el presentador. I m’agrada exercir només de presentador. Jo faig teatre, ara sóc al Club Capitol amb l’espectacle ‘Temps’, i aquesta és la base de la meva feina. A la televisió, només hi faig excursions. Estic informat de la negociació entre la productora i TV3, això sí. Uns i altres tenen la voluntat que ‘El Foraster’ tingui continuïtat. Jo seria el primer de parar el programa si veiés que no té sentit o que ha perdut interès després de cinc temporades. Però tinc la sensació que encara té corda. I vista l’audiència que té, això em sembla una evidència. Hem fet el 20% de quota d’audiència a cada programa. I hem arribat al 24,8%, que és una bestiesa.

—Però, essent líder d’audiència, s’atura i ningú no garanteix que pugui continuar…
—Ha estat líder d’audiència totes les temporades. Els que hi entenen diuen que allò que costa més és mantenir l’audiència al pas de les temporades. En canvi, el nostre cas ha passat a la inversa. Hem anat pujant. Fins al punt que la reemissió que es fa de programes de temporades anteriors després de cada programa nou ha superat també el 20% de quota d’audiència. Veient això crec que ‘El Foraster’ té recorregut per fer encara. I he fet programes que m’han agradat molt. Del de la Mina, per exemple, n’estic molt content. Haver pogut fer un Foraster allà… El del Monestir de Sant Daniel d’aquesta setmana… Crec que ‘El Foraster’ té vida. TV3 també ho creu. I la productora, també.

—I què ha passat aleshores?
—Ens havien dit que hi hauria sisena temporada del Foraster, que havíem de començar a rodar a partir del març per poder emetre-ho el darrer trimestre d’aquest any. Però va saltar la notícia que, pel tema de l’IVA retroactiu de TV3, s’havien de parar produccions. TV3 ens ha dit que ho havíem de parar i que no podíem sortir a gravar ara. Això vol dir que segurament ja no es podrà emetre l’últim trimestre d’enguany. Si no arriba finançament, no podrem fer ‘El Foraster’. TV3 busca les mil i una maneres perquè el programa tingui continuïtat. Per tant, parlem d’una aturada. Podria ser que el de Sant Daniel fos el darrer ‘Foraster’. Pot ser. Però em consta que la voluntat de totes les parts és moure cel i terra per donar-li continuïtat. A mi em sabria greu que s’acabés aquí. Des que va saltar la notícia, no havia rebut mai tants missatges a la meva vida. He trobat gent molt indignada arran d’aquesta possibilitat. La gent s’ha fet seu el programa.

—Potser perquè permet de conèixer el país, però sobretot conèixer la gent del país… És una altra manera de viatjar…
—Sí… I també hi ha una cosa de què estic molt content. És cert que ‘El Foraster’ és un programa de televisió i d’entreteniment. Sí. Però hi ha coses que em diuen que va una miqueta més enllà. Per exemple, quan la gent dels pobles per on hem passat t’explica que després de l’emissió moltíssima gent ha anat a visitar el poble. I això em fa molt feliç. Jo sóc d’un poble petit, de Sant Feliu de Buixalleu. Si no fos perquè jo sóc d’allà, s’hi podria fer un ‘Foraster’. No el puc fer perquè deixaria de ser foraster i no ens en sortiríem. Però sé què vol dir ser d’un poble petit i viure-hi. Gairebé només surten a les notícies quan passa alguna desgràcia.

—Vosaltres els feu sortir d’una altra manera.
—’El Foraster’ els ensenya a un horari de màxima audiència i els el dedica. I després de veure el programa, hi ha força gent que el visita el cap de setmana següent. I em consta que hi ha gent que els ha fet tots. Els més de 65 programes que hem fet. És sorprenent. El nostre objectiu és més senzill: conèixer gent anònima en la seva vida quotidiana. I amb això, el programa és capaç d’emocionar, de fer riure, de descobrir coses. Si l’audiència rep un 20% de l’estima i generositat que rep l’equip mentre el fem, anem bé. Perquè a nosaltres ens apassiona fer aquesta feina. És dura, perquè no hi ha guió i no saps mai qui et trobaràs ni què t’explicarà. Tot depèn de si jo estic més fi o menys. I això ho fa molt dur. Però el resultat té un component d’autenticitat que el fa especial.

—És realment tan improvisat allò que passa al programa? No hi ha una preparació i una investigació prèvia? O no es pot explicar això?
—I tant que es pot explicar… A mi m’agrada explicar-ho. És una mica un híbrid. A mi m’agradaria arribar a un poble sense que ningú no ho sabés. Però això és impossible, perquè fem televisió i cal lligar amb l’ajuntament els permisos per enregistrar, necessitem tenir el lloc per fer el monòleg… Hi ha una feina prèvia que fa una localitzadora, la Lali Colomer, que fa una batuda pel país i busca aquests poblets, parla amb l’ajuntament… La predisposició de l’ajuntament és sempre del 100%. A tot arreu hi ha unes ganes boges que hi vagi ‘El Foraster’. I això ens fa molt feliços. Tenim moltíssimes peticions per què anem a pobles on no hem anat. La localitzadora parla amb l’ajuntament, fa una volta pel poble, parla amb algun regidor, amb gent que troba, als bars, als comerços… I d’aquestes converses en treu algunes idees de llocs o de persones que poden ser interessants de visitar.

—Aquesta feina serveix de base…
—Exacte. La localitzadora torna amb un material que permet a la direcció del programa de decidir quins pobles es fan. Aquest informe el té l’equip, però jo no. Ni el tinc ni intervinc en la decisió dels pobles on anem. Molt sovint no sé on anem a gravar fins el dia abans. Jo vull que sigui així. M’agrada deixar-me sorprendre sobre la marxa, mentre estem enregistrant. Amb el coixí que ens dóna l’informe de la localitzadora, passen moltes coses absolutament inesperades, amb persones que trobem pel carrer i que no teníem pas identificades. I aquella persona que trobes et recomana d’anar a un lloc o de conèixer una altra persona…

—I anar descobrint petites històries…
—Sí. Anem descobrint històries que, si hi haguéssim anat el dia abans, no les hauríem descobert. Perquè no hauria passat aquella persona per aquell carrer en aquell moment. I això em fa pensar quantes històries ens hem perdut a cada lloc on hem anat. Hi ha un grau d’atzar molt gran que és possible per la feina prèvia de localització. No parlem amb personatges, parlem amb persones. Això ho vull recalcar. Un personatge és algú que interpreta alguna cosa. Allà no, ningú no interpreta res. Al nostre programa cadascú és com és en el seu dia a dia. En la seva quotidianitat. I jo els enganxo per sorpresa i, per això, tenim aquestes reaccions tan autèntiques. Quan vam començar el programa, ens preguntàvem: la gent ens serà generosa? És a dir, s’obriran i ens explicaran coses? Si la gent no ens explica coses, no tenim programa. I aquest dubte hi era…

—Ha quedat clar que no calia patir, oi?
—Puc assegurar que la gent és molt generosa. I ens explica coses i té moltes ganes de compartir les experiències i els pensaments. I davant d’una càmera que saps la transcendència que pot tenir allò que expliquis, i que s’explicarà davant de tot el poble… fins al punt que algú m’ha explicat coses que els seus veïns no sabien. O la seva família…

—Vau fer una feina d’adaptació a partir d’un programa original danès?

—L’embrió de ‘El Foraster’ és un programa danès. Quan em van oferir el projecte, em van ensenyar un capítol del programa danès. Allà dura 25 minuts i busca només humor. El presentador és boníssim. Quan vaig veure allò, em vaig espantar. Vaig dir ‘em sembla que no anem bé’. És un tipus molt intrèpid i molt de carrer. Els vaig dir que, si fèiem la versió catalana, potser sí que m’hi veuria en cor. Però si havíem de fer una rèplica, no sé si sabria fer-ho. Vam decidir d’estirar el programa a cinquanta minuts, calia fer més territori, i anar a trobar més coses que humor.

—El secret és aquesta combinació de registres i de tons?
—És com quan vas a buscar bolets, que no només agafes rovellons. Jo, si trobo carlets, també els agafo. Per entendre’ns, a la versió original danesa van a buscar només rovellons. Aquí ens hem obert i hem donat importància a la realització per a poder ensenyar molt bé el territori i el poble. I compaginar emocions. Si hi ha algú que té ganes d’explicar un sentiment o un record més íntim, trist o bonic, saber-ho encabir i saber-ho combinar. Ho volem posar tot al cistell. N’estem satisfets, d’haver-ho fet així. Fa un temps, quan es va fer el festival internacional de televisió Input, es va seleccionar la versió catalana del programa i no la danesa. Ens va fer molta il·lusió.

—Aquest mateix format es començarà a fer a La 2 de Televisió Espanyola amb la mateixa productora. No us ha passat pel cap de presentar-lo?
—No, no, no… Brutal Mèdia té els drets del format per tot l’estat espanyol. I la versió que es farà per Televisió Espanyola es dirà ‘El paisano’. Jo no hi tinc res a veure. Ja us he explicat que jo només sóc el presentador de la versió catalana. Sí que he tingut una conversa amb Pablo Chiapella, que en serà el presentador, per explicar-li idees i petits consells a partir de la meva experiència. Tinc ganes de descobrir el programa com a espectador. Jo ara veig un capítol i ja me’l sé. I tinc ganes de posar-me davant del televisor i descobrir un poble d’Astúries. Tinc moltes ganes de fer-ho.

—Com a actor i humorista, què en penseu dels atacs a la llibertat d’expressió que vivim? Us deu preocupar…
—És una preocupació que ha de ser global i no només dels que ens dediquem a aquestes professions més exposades. De cop i volta, tirem enrere com a societat. Sempre hem volgut avançar i millorar com a societat. L’objectiu ha de ser aquest i esmenar els errors del passat. I ara som en un punt que grups de música dels anys vuitanta tenien molta més llibertat que els d’avui. Penso en La Polla Records, Escorbuto, Kortatu o grups de la Movida o la cançó protesta… recordo lletres de grups que entraven dins del sac de la llibertat d’expressió que ara, trenta anys després, se’ns estan qüestionant. I semblava que això ho teníem absolutament superat! Això és molt preocupant. No només pels que ens dediquem a parlar, cantar o escriure en públic sinó per tota la societat. Estem retrocedint. Cal ser-ne molt conscients. Retrocedim en la llibertat d’expressió, en els drets com a poble, els drets civils…

—I què podem fer?
—Una societat progressa i millora en la mesura que pot governar les seves llibertats. En canvi, ara anem enrere. I allò que ens pertoca, almenys a mi, és no deixar de fer allò que faig. Que no em facin por. Jo ara estic escrivint. Doncs que ningú no condicioni allò que escriuré. No fotem! Aquesta és la nostra feina i el compromís que hem de tenir. En el meu cas, he de ser molt conscient del poder del comediant. Que en èpoques de dictadura hi havia grups que utilitzaven els escenaris per criticar i denunciar. Hem de ser conscients que l’humor és una arma per poder dir coses. A través del riure es poden arribar a dir moltes veritats. Els que hi som avui hem de continuar-ho fent. No podem caure en el parany de la por i les amenaces perquè allò que digui a l’escenari em pugui portar a la presó. No fotem! Cal ser valents, potser més que abans.