Quim Masferrer: “M’autocensuro perquè hi ha gags que hauríem de tenir superats”

Avui TV3 estrena una altra temporada d’El foraster, amb un primer capítol a Mura (Bages). Ja fa nou anys que els espectadors segueixen fidelment les aventures de Quim Masferrer per diversos pobles catalans. El secret de l’èxit, explica l’actor i presentador, rau en la gent que protagonitza els programes, sempre diversa i anònima, però amb moltes històries a explicar. Masferrer, a més, continua fent ronda pel Principat amb l’espectacle Bona gent, sense guió, en què els espectadors del públic són els protagonistes. Hi parlem de tot plegat i també hi comentem la situació política. Masferrer es mostra optimista: “La gent hi és. I tant que hi és!”

—Què ens podeu avançar de la nova temporada d’El foraster?
—És una temporada molt maca, amb capítols molt diferents els uns dels altres. Hem estat en noranta-cinc pobles i tots els programes són diferents, però sempre fem el mateix! [Riu.] Arribem a un lloc, coneixem la gent i a partir d’aquí passen coses sensacionals: rius, t’emociones, et sorprens… La importància rau en la gent, i com que cada vegada la gent és diferent, no hi ha dos capítols iguals. Aquesta és la màgia d’El foraster, que és una aventura. Els espectadors també són forasters quan veuen el programa.

—La covid ha dificultat gaire el rodatge?
—Hem filmat amb màscara i hem cancel·lat monòlegs perquè hi ha hagut brots o perquè algun dels entrevistats ha estat positiu. Però El foraster té molta veritat i també retratem aquest moment que ens ha tocat viure, que no sigui tan sols una cosa negativa.

—I com us ha afectat en l’àmbit humà?
—Hi ha una cosa que m’han repetit als pobles que m’ha emocionat molt: “Amb aquest temps tan dur que hem viscut, la teva visita ha estat una alenada d’aire fresc, al poble han passat coses. I el fet de poder riure i sentir-nos protagonistes ha estat una medecina.” Quan et diuen això, t’adones que allò que fas va més enllà d’un programa de televisió. La covid ha obligat a cancel·lar molts actes que es fan en comunitat, com ara les festes majors, i la gent té ganes de tornar a celebrar coses junts.

—Realment l’humor té un gran poder sanador.
—I tant! L’humor és una medecina natural des de temps immemorials. Riure ens serveix per a sentir-nos vius. També crec molt en la capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos. No sé qui va dir la frase aquella de: “La intel·ligència de les persones no es valora pel seu coeficient intel·lectual, sinó per la capacitat que tenen de riure’s de si mateixes.” La base de la feina que faig és, primer de tot, riure’m de mi mateix i de les ridiculeses de l’espècie humana.

Any nou, nova temporada! Ens trobàveu a faltar? Pugeu al cotxe, que marxem!
🚗✨ 10 de gener, a les 22:05 h, torna #ElForasterTV3! @QuimMasferrer tot a punt? pic.twitter.com/Pq7surfrwA

— El Foraster (@elforasterTV3) January 3, 2022

—A l’anunci de la nova temporada us feu ressò del fenomen de la gent de ciutat que ha anat a viure a pobles arran de la pandèmia. Per què aquesta qüestió?
—Això depèn de l’equip de promoció de TV3. És cert que amb el teletreball això ha passat, i està molt bé perquè molts pobles tenen despoblament. M’agrada molt la gent que és valenta i se’n va del lloc d’on és, perquè costa molt. Que de cop algú de ciutat se’n vagi a viure a un poble ho trobo sociològicament interessant, també si passa al revés…

—A l’anunci dieu: “Passeu dos hiverns en un poble i en parlem!” Creieu que hi ha certa desconfiança que aquesta gent se’n pugui cansar de pressa o tracti la vida als pobles amb certa banalitat?
—Bé, la gent de ciutat té dificultats per a moure’s pels pobles i al revés també passa, però aquestes coses no em creen conflicte. Sí que és veritat que tenim molt arrelat el concepte de foraster. Vaig parlar amb un noi que li deien “el foraster”, però no era nouvingut al poble, sinó que el seu avi hi havia anat a viure i a ell, el nét, encara li deien així! La frase de l’anunci me la van dir al programa de Formentera: “Passeu-hi dos hiverns i ja sereu formenterencs.” No és igual l’agost que un dimarts de febrer fosc al vespre sense les botigues obertes. També recordo el programa de l’Estany, en què una doctora de Barcelona estava encantada d’haver anat a viure al poble, on coneixia tots els pacients i podia visitar-los a casa. Tenia la sensació que se li morien molt, i no és que se’n morissin més, és que els coneixia i quan es morien ho sabia. A Barcelona, treballava en un CAP i no coneixia la vida dels pacients ni el desenllaç que tenien…

—A la ciutat, aquesta vida en comunitat costa molt més.
—Sí. Gisclareny, el poble més petit de Catalunya, té només vint-i-sis habitants, que poden viure a deu quilòmetres de distància, però es coneixen tots. I em van dir: “En canvi, al replà d’un pis de l’Eixample no es coneixen, i viuen a dos metres!”

—Acabeu amb el “sou molt bona gent”. Sempre us heu trobat bona gent o heu tingut alguna experiència negativa?
—No considero que tingui potestat per dir si la gent és bona o dolenta, m’hauria d’analitzar primer a mi, però sí que puc constatar que la bona gent guanya de pallissa la gent que no ho és. La frase ve del primer programa. Trobava que dir: “Gent d’Espolla, moltes gràcies!”, es feia molt curt. T’ho han donat tot, se t’han obert de bat a bat i gràcies a ells hi ha programa, no pots dir tan sols això. Em va sortir de dir: “Gent d’Espolla, moltes gràcies, sou molt bona gent!” I ens vam mirar amb el director com dient: “És això!” Vol dir: “Gràcies per enriquir-nos, emocionar-nos i riure plegats.” Ha fet molta fortuna perquè la gent pel carrer em diu: “Bona gent!” Sembla que sigui en Bonagent, i és collonut.

—Fa temps que feu ronda per teatres amb l’espectacle Bona gent, precisament, en què el protagonista també és el públic. És molt diferent fer-ho al teatre que a la televisió?
—És diferent, però la font d’energia és la mateixa: la gent. Va ser una proposta agosarada que vaig fer a la meva productora. Sense públic no hi ha cultura, s’ha vist amb la pandèmia, i, per tant, els ho volia agrair, fer-los protagonistes. A la productora em van mirar força malament perquè vaig voler fer-ho sense guió i que els protagonistes fossin les persones que em vinguessin a veure, tal com faig amb El foraster, però in situ. I ja hem fet dues-centes cinquanta funcions. Una parella em va dir que m’havien vingut a veure catorze vegades perquè l’espectacle sempre és diferent. És un format nou, completament boig, que s’ha convertit en una mena de catarsi col·lectiva. Normalment no saps qui tens al costat quan vas al teatre o al cinema, i en aquests casos s’uneixen i parlen entre ells. Hi va haver una noia que va trobar feina!

—Com va ser?
—Li vaig demanar a què es dedicava i em va dir que estava desocupada, amb una nena petita. Va dir que era educadora social i va resultar que entre el públic hi havia el director d’un centre cívic que buscava una educadora social i li va donar feina. Això és molt bèstia! O gent que ha demanat de casar-se a la parella davant del públic. Quan comparteixes aquestes coses, s’enriqueix qui ho explica i qui ho rep, encara que siguin desconeguts. A vegades sembla que solament tenim entrevistes els que tenim un programa, els que marquen un gol o els que escriuen un llibre. Doncs no, tothom té una entrevista, tothom té coses interessants a explicar, i amb El foraster i Bona gent ho hem demostrat.

—Segurament un dels secrets de l’èxit també és l’espontaneïtat, dir allò que us surt en cada moment. Això de fer bromes sense guió us ha fet mai por? Us heu autocensurat?
—M’aplico censura a mi mateix, però volguda. Hi ha coses sobre les quals no em ve gens de gust de fer humor. Entra dins el sentit comú. Es pot fer humor de qualsevol cosa, qui jutja la mena d’humor és el públic, que deixa de veure’t o no, però hi ha moments en què noto que de certes coses no em ve de gust. No és que tinguis uns principis i uns valors inamovibles, vas canviant. Fa vint anys podia fer unes bromes que socialment podien ser acceptades i ara crec que aquesta mena d’humor s’ha acabat i hem de fer passes endavant. Amb qüestions de gènere, per exemple. Aplico allò que em diu el cor i m’autocensuro, però perquè no vull dir certes coses, perquè hi ha certs gags que hauríem de tenir superats.

—Sembla que hi ha resistència a fer aquests canvis. Hi ha humoristes que diuen que ja no es pot fer broma de res…
—Bé, de prohibicions, les justes. Que tothom faci l’humor que vulgui, són els espectadors que decideixen fer la creu a una persona perquè no els agrada aquell humor o perquè no convergeixen amb allò que diu. Però això de prohibir… No fotem! Et poden agradar les lletres de Valtònyc o no, però hem de fotre a la presó un noi per cantar? En el meu cas, com amb moltes coses a la vida, amb l’humor m’escolto molt allò que em diu el cor, m’agrada fer les coses de veritat. En aquest camp, hi tinc molt de guanyat perquè crec que tinc la millor feina del món i que m’ho agafi amb aquest esperit té a veure amb el fet que tingui bona rebuda. No em prenc cada programa com “oh, un programa més”, al contrari. A final de gener comencem a enregistrar capítols nous i ja em forastejo a sobre!

—El programa i la ronda us demanen força moviment, i quan van començar El foraster encara no éreu pare. Us ha canviat gaire la perspectiva?
—Sí, la paternitat i la maternitat transformen! Quan no era pare deia adeu i agafava jaqueta i claus. Ara han canviat moltes coses. Tot i que la Xantal petita està molt acostumada que sigui uns dies fora i torni. A tot estirar passo unes tres nits fora, en el meu cas és molt compaginable. Fa que gaudeixi molt més el temps que estem junts. Ara, per exemple, fa mig any que no enregistro i he estat molt a casa.

—Com viviu la paternitat? Es diu molt que s’aprèn més que no s’ensenya. Teniu aquesta sensació?
—Sí, perquè tornes als orígens, tal com eres tu. Redescobreixes les coses que tenies guardades en un calaix i no recordaves. No recordaves com vas començar a raonar o l’esponja que eres i la memòria que tenies. Si promets una cosa i no la fas, se’n recorden! És un gran misteri. Consideres moltes coses existencials i apareix un proteccionisme animal molt bèstia que ignoraves. És una barreja de racionalitat i animalitat, una experiència brutal. Constantment neixen criatures, té poca cosa excepcional, perquè és la mar d’habitual, però ho vius com una cosa realment extraordinària.

—Per acabar, volia demanar-vos també pel moment polític. Mai no us heu amagat que sou independentista i heu participat activament en unes quantes campanyes relacionades amb el procés. Com veieu la situació?
—Fa molts anys que dic que sóc independentista i només faltaria, seria absolutament absurd amagar-se’n. Amagar les coses no surt a compte, ben al contrari: siguem sincers i oberts. Deixaré de ser independentista el dia que siguem independents, i estic segur que ho serem. És una cosa d’estómac, de cor, de sentiment, una cosa que t’arrela, que t’identifica amb un territori. De la mateixa manera que et sents identificat amb el món rural, que estimes el teu poble, estimes el teu país i vols que t’hi identifiquin. Ningú no ens va dir que seria fàcil! Potser sí que ens ho vam pensar, però és qüestió de lluitar fins al final amb arguments i amb el poder de la gent. Els polítics ja s’ho faran, això m’interessa relativament poc. M’interessa la gent. La força de la gent és molt bèstia i no s’ha apagat. No conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho. Pot haver-hi algun desenganyat amb els que semblava que ens havien de portar a l’objectiu.

—Us veig optimista.
—Em sabria molt de greu que de cop i volta deixéssim de confiar en la gent. No he deixat de confiar-hi en cap moment. És com una mena de muntanya russa. Ara que en Llach ha fet el concert sembla que tornem a ser a dalt de tot. [Riu.] És un autèntic mestre, eh? Però és un concert! A vegades estem baixos, a vegades alts, però la força de la gent és la que ens acabarà portant a l’objectiu final. Per això estem absolutament a favor que la gent digui la seva en un referèndum, i no s’entén com es pot arribar a prohibir. La gent hi és. I tant que hi és!