Quim Llisorgas: “Les etiquetes ens fan més dèbils”

Quim Llisorgas és, avui dia, un dels actors més estimats del Com si fos ahir, però el seu camí fins a actuar a TV3 no ha estat fàcil. Des que va néixer té la síndrome de Joubert, que li causa dificultats musculars, de visió i de parla. Aquest trastorn no tan sols li ha fet més difícil la vida per aquestes dificultats, sinó també per la discriminació de què ha estat objecte. Per plantar cara a aquests prejudicis, ha escrit Si vols, pots (Rosa dels Vents), un llibre autobiogràfic que vol desmuntar molts prejudicis. Parlem amb ell sobre la seva història i sobre els missatges que vol fer arribar al públic. Per a ell és molt important continuar treballant com a actor en una societat que li deia que no podria ser-ho, però encara ho és més continuar la seva lluita per la inclusió.

—Com és el dia a dia amb la síndrome de Joubert? Quines dificultats us trobeu?
—No hi veig bé, perquè tinc un 5% de visió en un ull i només hi veig clarors i foscors; en l’altre només hi veig frontalment, però amb color. Quan surto de nit és quan noto la dificultat més gran perquè hi veig pitjor. El transport públic també és un inconvenient gran perquè a vegades la gent no va amb compte ni pensa en les dificultats que puguis tenir. L’altre dia al tren una persona em va empentar mentre baixava les escales, i jo no tinc gaire equilibri. Som una societat que té molta pressa i no ens parem a pensar en els altres.

—Quan éreu un nadó, a la vostra mare li van dir que us quedaríeu com un vegetal. Però ella va dir que no, que no us moriríeu, i us va dur a exercitar el cos per ajudar-vos. Com va ser el seu paper?
—Quan et diuen una cosa així, de cop i volta et cau el món a sobre, però la meva mare em va portar directament a fer exercicis de musculatura de tota mena perquè jo avui dia sigui aquí. Va remoure cel i terra perquè ho pogués fer i gràcies a haver fet això des de ben petit avui dia puc caminar i fer el que m’agrada. Jo no vaig poder caminar fins a cinc anys…

—És força habitual que les famílies de persones amb discapacitat s’hagin de barallar amb el món.
—Sí, hem patit tots, però és veritat que la meva mare més, perquè era la cara visible de tot això. Em fa la sensació que sempre lluitem a contracorrent. A mi m’han posat una etiqueta que difícilment em trauran. Si tinc una discapacitat, és igual si després sóc capaç de fer qualsevol cosa. Veuen la discapacitat i no més enllà de la discapacitat. Últimament m’he adonat que, com les dones, les persones amb discapacitat lluitem contra la societat. Per coses diferents, però al final tots lluitem per la igualtat de tothom i contra la discriminació, que al segle XXI em sobta que existeixi.

—Sobre les discriminacions que heu tingut, expliqueu que us van fer fora de l’equip de futbol quan éreu petit. Per què?
—Quan feia sisè de primària jugava en un equip de futbol sala del meu poble. Ens vam classificar per a la Copa Catalunya i vam anar a jugar al Palau Blaugrana. Vam al·lucinar perquè mai no hi havíem jugat, allà! Jo normalment no jugava gaire, només quan guanyàvem de molt, però aquella vegada guanyàvem de dos a zero i van voler que jugués perquè gaudís de l’experiència d’aquell estadi. Al cap d’uns minuts ens van empatar i després vam perdre als penals. Ni l’entrenador ni els nens no es van enfadar amb mi, però els pares van enviar una carta a la meva mare dient que jo era un zero en tot.

—I què va passar?
—Ni els pares ni el club no ens van donar suport i l’any següent va arribar un entrenador que no tenia la mateixa filosofia que l’anterior, que era que els nens gaudissin de l’experiència. Aquest volia competir i guanyar, i em van fer fora subtilment. L’esport són valors i aprenentatge i els nens no haurien de competir fins a certa edat. Tothom es pensa que té un nou Messi… Jo també volia ser Messi, però era molt patata! [Riu.]

—El sistema educatiu segurament tampoc no és tan inclusiu com voldríem. Què us hi heu trobat?
—Els primers cursos de l’ESO vaig tenir un tutor que em va donar molt de suport, fins i tot havia explicat a la resta d’alumnes que una persona amb discapacitat pot tenir certes dificultats, però que pot fer les coses. Però en el segon cicle d’ESO la nova tutora em va deixar una mica de banda. A quart d’ESO em van acabar dient que no obtindria el títol i molts professors em van tractar pitjor. El tema s’ha allargat anys i hem arribat a judici per això del títol, però crec que no me’l volen donar perquè no volen crear un precedent.

—Després de quart d’ESO us van enviar a un PQPI adaptat, on dieu que una professora us va comentar que estàveu malalt. Com va ser? És un comentari habitual?
—Habitualment, no m’ho trobo. Plorava i em va dir: “Ets conscient que tens una malaltia?” Jo no contesto mai, però aquell dia vaig dir-li: “No sé què vol dir per a tu estar malalt, però jo no prenc medicaments.” I va callar de cop. Ja no podia més, de sentir coses per fer-me sentir dèbil o malament… El sistema educatiu té el problema que no hi ha prou recursos i també que hi ha deixadesa.

—Alguns professors tenen prejudicis? Per exemple, comenteu que “quan parles lent, pensen que ets tonto“. 
—Crec que sí, tot i que no vull culpar ningú. Alguns no tenen prou informació ni en volen tenir. Jo tinc una discapacitat visual i em costa parlar però, més lentament o més ràpidament, puc arribar on em proposi, en certa mesura. I crec que això no t’ho potencien, només veuen l’etiqueta que t’han posat, és igual si ets un crac amb les matemàtiques o l’actuació. Això és un error perquè les persones amb discapacitat podem aprendre de les que no en teniu, però vosaltres també podeu aprendre de nosaltres.

—Al llibre reflexioneu sobre la normalitat. Què vol dir ser normal?
—La normalitat són aquelles persones que no es fixen en les altres, sinó en elles mateixes. Les etiquetes ens fan més dèbils com a societat. Jo, per exemple, com que no tinc el títol d’ESO, no vaig poder estudiar un curs de teatre normal. A l’escola de teatre on vaig poder estudiar no em van permetre fer certes coses que volia i el director, quan li vaig dir que m’hi volia dedicar professionalment, em va dir que els actors han de tenir talent i aquestes coses. Hi ha gent que es vol sentir superior, però jo sóc com tu i tu ets com jo. Volia ser actor i no em vaig enfonsar amb aquestes paraules. Estava tan il·lusionat que la il·lusió em dominava i aguantava certes coses, però no pot ser que les persones ens tractem amb diferències. Fins a quin punt val la pena suportar certes actituds?

—Ara treballeu a Com si fos ahir, heu fet la vostra pròpia obra de teatre i a més heu participat en doblatges. Pels vostres problemes amb la parla, podria semblar difícil, però ho heu aconseguit. 
—No pensava que pogués fer tot això que faig. Veig que, a poc a poc, però sí. Vaig fer dos doblatges molt curts, un que va sortir a Netflix i un altre a HBO, que finalment no va sortir. És una altra manera de fer teatre que m’ha agradat molt. Crec que m’he demostrat a mi mateix aquest “Si vols, pots” que dóna títol al llibre. Si tens un objectiu clar a la vida, et costarà més o menys, però pots arribar-hi, i els altres que diguin el que vulguin. Vull continuar essent actor, però el que em faria més feliç és canviar les coses. Si puc lluitar perquè persones amb més dificultats que jo tinguin una vida més fàcil ho faré.

—L’humor us ajuda?
—Molt! Aquesta vida és per a plorar. Per no plorar, rius, i et rius de tu mateix. Aquesta part em fa tirar endavant.

—També el que us diu la gent? Us prova la popularitat?
—La gent és molt respectuosa i li agrada la feina que fas. No em feliciten només a mi, sinó la sèrie, perquè fa quatre anys que té un personatge amb discapacitat interpretat per un actor amb discapacitat, que moltes vegades no és així. Hem de potenciar la diversitat. Una persona sense discapacitat pot interpretar molt bé una persona amb discapacitat, però la diversitat és que hi hagi tota mena de persones, i pel·lícules com Campeones ho han demostrat. Jo vull continuar actuant, fer Ricard III i alguna cosa a Netflix o HBO per a demostrar a la societat que una persona amb discapacitat pot fer aquesta feina. El problema és posar una etiqueta.