Quim Forn: “Només vam anar units durant onze dies”

Un dia abans de la Diada 2022, parlem amb Quim Forn, ex-conseller d’Interior i actual vocal de la junta d’Òmnium Cultural. Analitzem el moment polític actual, i també repassem tot allò que va passar ara fa cinc anys, des dels atemptats del 17-A fins al Primer d’Octubre, en què Quim Forn va tenir un paper clau.

—Tot a punt per a la manifestació de la Diada?
—I tant! Tal com he fet cada any, hi aniré. La mobilització ciutadana continua essent absolutament imprescindible.

—S’ha dit que hi ha tanta crispació… Penseu que us poden xiular?
—No, no crec que ens xiulin. I si hi ha un xiulet, no em preocupa. En absolut. M’he dedicat molts anys a la política, i entenc que hi has d’estar a les verdes i a les madures.

—Tot ha canviat molt durant aquests cinc anys. El 2017 hi havia alegria, ara més aviat hi ha emprenyament…
—Sí, és important acceptar la realitat. No podem viure una situació que és inexistent. Hem d’acceptar les coses bones i les dolentes. Amb això vull dir que també hi ha coses positives. No es pot negar que aquests últims deu anys s’ha avançat. És una evidència. També és veritat que el cicle que vam començar el 2012 ja ha acabat. Som en una altra fase del nostre procés per a arribar a la independència. Però no seria real dir que no hem avançat. Som més gent que mai. Hem arribat més lluny que mai. Cal fer valdre tot això. La gent té motius per a estar decebuda i trista. Però cal valorar el que tenim. La capacitat i la fortalesa que es va demostrar el Primer d’Octubre és històrica. No podem llençar per la borda el que vam fer i girar full. S’ha de recordar, i preparar-nos per a quan ho hàgim de tornar a fer.

—Fa un temps dèieu que la desunió entre partits polítics ens havia fet molt de mal…
—Doncs podem dir que ens continua fent mal. No ha canviat gens. És de les coses més decebedores. Convidaria els polítics a pensar en la gent i el país. Que pensin en la gent que s’ho ha cregut i s’hi ha implicat. Aquells que van defensar les urnes. Potser si fessin això, hi hauria gent que deixaria de pensar tant en el partit i en projectes personals, i es dedicaria a pensar com podem trobar una sortida a tot plegat. És important que aquesta proposta sigui com més unitària millor, per tornar a engrescar la gent i continuar avançant.

—Fa cinc anys no hi havia desunió?
—Sí, abans no va ser un camí fàcil. Ara ens sembla que fins al Primer d’Octubre va ser fàcil i anàvem units, i no és veritat. Cada pas que es feia va costar moltíssim. Però sí que hi va haver un moment que ho va canviar tot. Crec que és el 20 de setembre, quan la policia va entrar a la Vice-presidència del govern i van fer les primeres detencions. Allà hi va haver una reacció popular molt important. Però també hi va haver un canvi de xip entre els partits polítics i el govern mateix. Ens vam adonar que ens havíem de deixar de baralles. Teníem molta feina per fer, i només onze dies. Durant onze dies vam anar tots a l’una. Hi havia un objectiu clar. Només vam anar units durant onze dies.

—És a dir, això fins quan va durar? Fins al 3 d’octubre?
—Sí, segurament. Després van tornar els càlculs polítics.

—Ara que no sou en el dia a dia de la política, com viviu aquestes baralles?
—Quan vaig patir més a la presó va ser quan veia aquesta desunió, les discussions que eren absolutament ridícules i no portaven enlloc. La distància et fa veure les coses de manera diferent. Encara que he de dir que, malgrat ser una persona de partit, sempre he tingut clar que les coses no són blanques o negres. Tothom pot tenir raó. Per això, és important que tots fem un esforç en el nostre dia a dia i ens escoltem. Però, realment, allò que m’ha fet més pena és veure que hi ha tota aquesta gent que ha actuat de bona fe i que som incapaços de donar-los una mínima il·lusió. Hem de demostrar que som capaços de treballar conjuntament. Al final, aquesta és la gent que mentre hem estat a la presó ens ha aguantat, és la gent que va defensar el Primer d’Octubre. Són milers de persones que l’única cosa que ens demanen és que ens posem d’acord. I que no ho fem, per mi, és molt trist.

—A les xarxes es veu molta crispació. Això també ha canviat?
—Sí, és veritat que ara es discuteixen amb més facilitat. Hi ha gent, com jo, que no ens agrada llevar-nos cada dia amb una actitud d’anar a la guerra. Però hi ha gent que sembla que li encanta. No és el meu cas. Hem de tenir clar que si volem unir la societat, hauríem de tenir actituds positives. Tu no pots anar dient que hem d’anar units i, després, dedicar-te cada dia a veure com pots fotre l’altre. Això no ajuda. I no assenyalo uns o uns altres; per desgràcia, ho fan tots. Això m’incomoda. Accepto les discrepàncies i les diferències de cada partit, però a vegades ja no són tant estratègies de partit com estratègies personals, són coses molt petites. Al final surten moltes misèries i això desencanta la gent.

—I la relació entre l’Assemblea i Òmnium ha canviat? Des de fora sembla que no és bona…
—Només fa sis mesos que sóc a Òmnium, però us puc assegurar que d’ençà que hi ha en Xavier Antich s’ha fet un esforç per a tornar a impulsar la relació que teníem abans. Hem donat un suport claríssim a la manifestació de l’Onze de Setembre, en un moment que una altra gent ha preferit desmarcar-se. Nosaltres ho tenim clar, cal que hi hagi accions unitàries. L’ANC sempre ha encapçalat la manifestació, però Òmnium sempre hi ha donat suport. Enguany no serà una excepció. I si podem fer qualsevol acció per a millorar la nostra relació amb l’ANC en un futur, la farem sense dubte.

—Aquests darrers anys, Òmnium ha fet del consens el seu objectiu. Però en els principis fundacionals el seu propòsit eren la defensa de la cultura i la llengua. Què ha canviat?
—Dins d’Òmnium som més de 100.000 socis i, per tant, dins l’entitat hi ha gent de moltes sensibilitats. Mantenir una entitat amb aquest potencial de persones és molt important. Nosaltres no podem anar perdent la societat civil i, en conseqüència, crec que sempre s’ha de buscar aquest consens. És una marca important de la nostra identitat. Potser no hem sabut explicar-ho prou bé. Però comparteixo que és absolutament necessari. Hem de trobar un espai on gent de sentiments i ideologies diferents es puguin trobar i parlar. I avui en dia, un dels pocs espais on això es practica és Òmnium Cultural.

—Però això fa renunciar a la defensa de la llengua? Darrerament, s’ha criticat Òmnium per no ser prou contundent en moments en què la llengua ha estat atacada.
—No ho crec. Em sento orgullós del que hem fet. Encara que reconec que inicialment no compartia la modificació de la llei de política lingüística, i així em vaig expressar dins l’entitat. Però ara, mirat en perspectiva, crec que al final vam trobar bones solucions que ens han portat a un punt important. Som plenament conscients que la modificació de la llei no ha resolt el problema. No blinda el català. En definitiva, si volem la independència és perquè és l’única manera que podrem blindar l’escola catalana i la nostra llengua. Però també és veritat que si volíem que no s’apliqués el 25% que exigia el Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya, es podien fer algunes iniciatives parlamentàries, que és el que es va fer. Vam entendre que era bo fer-ho, i per això hi hem donat suport. Crec que al final s’ha vist que era així, ara el TSJC diu que no es pot aplicar el 25%. Haurem de veure què hi diu el Tribunal Constitucional. Que només ha servit per a guanyar temps? Sí, però hem guanyat temps. No s’ha resolt? No. Tanmateix, és millor que el que teníem. Ens podríem haver trobat que aquest inici de curs s’hagués d’aplicar el 25% a moltes escoles. I al final no serà així.

—I amb això n’hi ha prou? Hi ha molta gent que pensa que no.
—No, ja ho he dit. Però tot plegat ha estat important perquè ens ha ajudat a tenir un debat i a ser conscients que les coses, des del mateix govern de la Generalitat, no es feien prou bé. I no ara, sinó fa bastant de temps! Aquest model d’immersió lingüística que sempre hem defensat no donava els fruits que esperàvem. Potser no s’hi havien posat els recursos necessaris. Suposo que tot això haurà servit al final perquè fem aquesta reflexió i hi hagi un canvi d’orientació respecte de l’aplicació que es fa de determinades lleis que haurien de protegir d’una manera més decidida el català a l’escola.

—Vau ser conseller d’Interior durant tres mesos i mig el 2017, uns mesos que van ser molt intensos. A l’agost va fer cinc anys dels atemptats de la Rambla de Barcelona i Cambrils. Va ser el moment més complicat al capdavant d’Interior?
—Sí, amb això no hi comptava. Quan vaig acceptar de ser conseller sabia què passaria a l’octubre i a què m’hauria d’enfrontar, però això va ser una sorpresa. També és veritat que en cap moment vaig sentir que la situació se’ns escapava de les mans. Vaig sentir que en tot moment teníem el control del que passava. És una cosa que es va poder resoldre amb pocs dies. La tasca dels Mossos va ser molt bona. Sempre explico una anècdota. Vaig entrar a la conselleria un divendres, i de les primeres reunions que vaig tenir el dilluns següent va ser amb el grup d’antiterroristes, que em van presentar algunes modificacions dels plans que hi havia en cas d’atemptat. Allò a mi em va servir per a conèixer a fons què s’havia de fer. Confesso que quan va acabar la reunió vaig pensar que estava molt bé tenir-ho, però no creia que ho hagués d’aplicar mai. Qui m’havia de dir que un mes després ho hauria d’aplicar? En definitiva, les coses van anar bé perquè la policia estava preparada. Encara que tot això no vol dir que no patís. Quan tens setze morts, el primer impacte és molt gros. Sembla que no sigui veritat. Encara recordo la primera anada a la Rambla a les nou del vespre. Encara hi havia alguns cossos allà. És una imatge que no oblides. I, a més, després van trobar en Pau mort al cotxe i hi va haver els fets de Cambrils…

—En una entrevista a La Vanguardia el mes passat, el major Trapero va fer unes declaracions molt dures. Va arribar a lloar la feina del CNI. Reconeixeu aquella persona amb la qual vau treballar de costat?
—Sempre he dit que no tinc cap queixa de la meva relació amb Trapero durant els tres mesos i mig que vaig ser conseller. Al contrari, va ser d’absoluta lleialtat, tant el 17-A com el Primer d’Octubre. Ara, discrepo d’algunes declaracions que ha fet, com les d’aquest 17 d’agost. Però no voldria que una cosa amagués l’altra. Insisteixo que la nostra entesa durant aquells tres mesos i mig va ser absoluta.

—Creieu que algun dia sabrem realment què va passar?
—Això espero. Sóc dels qui pensen que la veritat sempre s’acaba sabent. Pot trigar més temps o menys, però ho sabrem. Encara ara hi ha molts punts foscos. I si realment les coses són tan clares i no hi va haver cap mena de conspiració, que es demostri. Però quan, a més dels punts foscos que hi veus, et trobes que no es volen crear comissions d’investigació i que els mateixos jutges no volen investigar… És estrany. I més, si ho lligues amb determinades declaracions de persones com Villarejo. Entenc que hi hagi gent que digui que no hi té cap confiança. Jo no n’hi tinc ni molta ni poca, però aquesta persona va tenir un càrrec important, fins i tot el van condecorar. Com pot ser que tingués aquest càrrec i ara ningú se’l cregui? Hi ha molts punts que algun dia ens hauran d’explicar i espero i desitjo que se sàpiga la veritat. Ho espero per tots nosaltres, però sobretot per les víctimes, que han hagut de sentir coses molt i molt grosses.

—La pròxima commemoració seran els cinc anys de les detencions del 20 de setembre de 2017. Aquell dia va representar un trencament definitiu d’entesa entre les forces policials?
—Jo no ho vaig viure així. Perquè, al final, les competències en ordre públic les tenen els Mossos d’Esquadra i, per tant, és una cosa que ni es discuteix. Evidentment, hi va haver tensió, però crec que en els judicis es va demostrar, especialment a l’Audiència Nacional, que la intervenció dels Mossos va ser la correcta. El jutge mateix, quan redacta la sentència, parla de dos models policials. Nosaltres en tenim un que es basa en la proporcionalitat. Nosaltres creiem en la mediació. Res del que es va fer va coartar ni el dret ni la llibertat que tingués una lletrada d’investigar i demanar la informació que volgués. Cal recordar que la lletrada era una persona amb unes tendències polítiques molt definides i clares. Però en cap moment es van posar en perill els drets dels jutges d’investigar, com tampoc es podia negar el dret de la població de manifestar-se.

—Però no us van avisar…
—Hi ha coses rares. No ens van avisar, van deixar els cotxes oberts amb les armes a dins… Hi ha moltes coses que crec que volien ser un parany. Però fins al 27 d’octubre, que és fins que hi vaig ser jo, no hi va haver cap trencament. Penseu una cosa, el 17-A l’Audiència Nacional ens va encarregar a nosaltres la investigació dels atemptats. I ho va fer davant la resta de forces policials, sense cap problema.

—Però sí que hi havia tensió, aquells dies previs al Primer d’Octubre.
—Es veia molt clar cap a on ens volien arrossegar. Però teníem tanta feina, que no hi donàvem gaire importància. Per descomptat, si tens 5.000 policies, els veus i saps què fan. Però nosaltres vam fer la nostra feina. La tensió hi era, però més al carrer que no pas en l’àmbit polític, pel que fa a la policia. Sí que va haver-hi moment durs, com ara la reunió que vam tenir amb Pérez de los Cobos, que ens trepitjava les competències d’una manera escandalosa. Va decidir que posava un coordinador i que manaria per sobre dels Mossos i els altres cossos policials. I això és el que nosaltres vam dir que no podia ser. Vam anar-hi a defensar allò que ens pertocava. Va ser una reunió molt i molt tensa.

—Com recordeu el Primer d’Octubre? Van fer prou, els Mossos?
—Els Mossos, davant una situació molt conflictiva, van tenir una actuació impecable. Nosaltres vam arribar fins on podíem arribar, no podíem anar més enllà. Això és així. Crec que es va fer bé. Però entenc que hi hagués gent que veiés aquelles imatges i es preguntés on eren els Mossos. Nosaltres podíem reaccionar en l’àmbit polític. Tots ho vam fer en les instàncies que ens tocaven. Jo vaig poder tenir unes converses amb el delegat del govern.

—Amb Enric Millo…
—Sí, recordo incomoditat per part seva. Pot pensar com vulgui, però ell veia les mateixes imatges que nosaltres. I una persona que tingui una mínima sensibilitat no pot no quedar horroritzada amb aquelles imatges. Li vaig demanar que ho aturés. En aquell moment ens arribaven veus que entrarien a l’escola Industrial de Barcelona, que era el col·legi electoral amb més meses de Catalunya. Hi havia moltíssima gent. Tenia clar que si hi entraven, acabaria malament. En aquell moment ja havíem vist moltes imatges preocupants. Reconec que, a mi, les que més em van impactar van ser aquelles en què es veia com arrossegaven Marta Torrecilla per terra i li trencaven els dits. Tot plegat va fer que li parlés molt indignat. Li vaig demanar que ho aturés. I al cap d’una estona em va dir que havia fet el que li havia demanat. I prou. Suposo que ell ho va elevar. No sé si va servir. La meva no va ser l’única via de pressió. Aquell dia no va ser gens agradable. Estava molt preocupat, perquè vaig veure que hi havia molta violència. En un moment donat, va arribar a circular que havia mort una persona. Després vam saber que era l’home de l’infart de Lleida, que per sort no va morir. Va haver-hi moments de molt patiment.

—Malgrat tot, a la nit vau estar content?
—Sí, encara que diré que era una combinació de sentiments. Tenia una gran felicitat, però a la vegada molta indignació. Durant el dia havia vist imatges, però no havia pogut veure-ho tot. Recordo arribar molt tard a casa i encendre la televisió i veure-ho tot… Va ser molt dur.

—En aquell moment pensàveu que la independència era possible? O, com s’ha dit, ja sabíeu que no?
—Pensava que era possible. Tot i que he de fer-me un retret. No era prou conscient de la força que teníem en aquell moment. Ni l’1 ni el 3 d’octubre. Estàvem massa pel dia a dia, tenia massa preocupacions. Hi ha coses que me les he perdudes. Però els últims mesos he estat fet un llibre sobre el Primer d’octubre. I he parlat amb molts testimonis. He descobert que en aquell moment, segurament, no era prou conscient de la força que teníem. No sé què pensa la resta del govern. S’havien de prendre tantes decisions, tan ràpid. A pilota passada tot és molt fàcil. I el president Puigdemont ho ha dit moltes vegades, segurament l’error va ser no fer el que estava previst, declarar la independència el dia 3 d’octubre. Però hi havia moltes pressions que ens feien creure que era possible una altra solució. Vist en perspectiva, el dia 3 d’octubre no hauríem hagut d’abandonar el carrer.

—Aquesta setmana entrevistàvem Carme Forcadell i deia: “Ens hem deixat guanyar el relat.” En el seu cas, parlava del 6 i 7 de setembre.
—Una de les coses més emocionants de la meva vida és quan vam signar el decret de convocatòria del referèndum el dia 7 de setembre. Ho vaig veure a tocar. Era el meu somni des de la infantesa, i ho veia possible. Però sí que és veritat que vam rebre per totes bandes. I fins i tot, en el judici, l’acte que veien pitjor eren les lleis de transitorietat. Hi ha un desconeixement absolut del que es va intentar fer. Vam voler fer-ho com una tramitació normal, però la resta de partits van posar-hi tots els impediments possibles. Va ser impresentable. I és veritat que entre la gent ha calat que havíem fet una cosa mal feta. I sí que seria important guanyar aquest relat. Tampoc no estic d’acord que no tinguéssim res preparat. Jo puc parlar per mi: ho tenia tot preparat, encara que amb moltes limitacions. No les vaig amagar mai, les vaig exposar al govern. La prova que a la Conselleria d’Interior estàvem a punt per governar l’endemà de la proclamació de la independència va ser el 17-A. No teníem l’expedició de DNI ni passaports ni el control de fronteres. La resta ja ho fem ara, en el nostre dia a dia.

—Abans heu dit que ara començava un nou cicle. Què ha de passar? En el punt on som, pot semblar difícil tornar allà on érem.
—Però la nostra història és plena de moments com aquest i hem ressorgit. Ja no ens en recordem, però també va costar fer molt el 9-N o Junts pel Sí. Sempre ens n’acabem sortint de tot. Si no hi hagués aquesta voluntat de persistir, faria molts anys que hauríem desaparegut. Per això intento de ser optimista. Puc entendre la gent. Però qui estigui cansat, que descansi una estona, i que després hi torni. No hi ha una altra manera de fer-ho. No hi veig una altra sortida. Ara veig encara més clar que l’única solució és la que vam plantejar nosaltres l’octubre del 2017. No ha anat com volíem, però tot plegat ha servit. Ha estat una llavor.

—I, per últim, sembla que Xavier Trias pot presentar-se a batlle de l’Ajuntament de Barcelona. Éreu la seva mà dreta, què us semblaria?
—Estaria encantat. Per dos motius. El primer, perquè ho faria bé, ja ho ha demostrat. A la ciutat li aniria molt bé. I després, perquè tindria l’oportunitat de treure’s una espina, després del que va passar i tot el que s’ha sabut de l’operació Catalunya. Jo sé com vam patir durant aquella campanya electoral.

—Us fa ràbia no poder-hi col·laborar?
—No. Jo l’ajudaré en tot allò que pugui. Però ara no m’agradaria entrar a fer política institucional. Es pot fer país sense tenir cap càrrec. Ara estic molt bé on sóc. Em sento més lliure.