“Quina una que n’has armat, malparit”: l’artífex de la manifestació dels capellans torna a la Via Laietana

Quim Boix (Barcelona, 1945) va ser detingut onze vegades i torturat tres vegades per la seva militància antifranquista. En una d’aquestes tortures va acabar amb el cos ben masegat, però la detenció més dolorosa va ser la que sols li va fer sagnar el nas. Va estar tres dies detingut i incomunicat, cosa que no li va permetre d’avisar la Michèle, la seva dona, que dels nervis va perdre tres quilos. Estava embarassada i això va fer que el nen nasqués amb malformacions cerebrals. “Va morir a set anys. Aquesta tortura ni la Michèle ni jo no la superarem mai.”

Boix pronuncia aquestes paraules mentre la veu se li esqueixa. És davant la comissaria de la policia espanyola de la Via Laietana, allà on el van torturar fa cinquanta-sis anys. La Comissió de la Dignitat hi organitza puntualment una concentració per a demanar-ne el tancament. Després d’explicar aquest record tan emotiu, el centenar de concentrats l’aplaudeix. A l’altra banda de la barrera metàl·lica es parapeten els policies que fan guàrdia. N’hi ha un que somriu cínicament, amb una ganyota de burla, metàfora d’una època que no se n’ha acabat d’anar.

La història de Quim Boix condueix a un dels capítols més recordats a la comissaria de la Via Laietana. Tenia vint-i-un any i va ser un dels tretze delegats que va participar en la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona en la “Caputxinada” del març del 1966. Després d’un setge de tres dies, en sortint els esperava la brigada político-social de la policia espanyola per a identificar-los: “Com que ja sabíem que tard o d’hora ens detindrien, els tretze delegats vam fer una reunió per discutir què havíem de dir. I vam acordar que només diríem el nostre nom i el nostre càrrec electe”, explica Boix.

Efectivament, el 6 de maig a la matinada van ser detinguts i portats als temuts calabossos de la Via Laietana. No tots els delegats sindicals van poder mantenir el silenci, perquè ràpidament van començar les tortures. En el cas de Boix, volien que signés un document assegurant que era comunista i que, com a tal, havia organitzat la Caputxinada. “Era un text en què es deia que jo com a militant del PSUC havia organitzat la Caputxinada per atacar el règim. És a dir, volien portar-me a un judici com a comunista i no com a estudiant”.

Les pallisses que va rebre van durar tres dies. Cops de puny, bufetades i trepitjades pertot arreu, que li van deixar el cos ple de blaus durant dues setmanes. La intensitat dels cops no li va arrencar ni una paraula. Sabia que la pressió social i col·lectiva a l’exterior anava a favor seu i que el règim no es podia permetre cap crim a uns estudiants: “Estava convençut que, si em plantava, no podien anar més lluny. Aleshores, l’any 1966, no era fàcil que ens matessin com ho havien fet a altres torturats.”

Dues-centes sotanes al carrer

Els van negar l’assistència mèdica, tant dins la comissaria de la Via Laietana com, més tard, al jutjat de guàrdia. El jutge no li va voler mirar les ferides ni va acceptar que el visités cap metge: “A la presó ja demanarà un metge, si vol”, li va dir. Però, sense que Boix ho sabés, el seu cas era a punt de desencadenar una de les protestes més sonades que va viure Barcelona durant la dictadura. El seu advocat, Josep Solé Barberà, va convèncer la seva mare de presentar una denúncia contra la policia per les tortures que havia sofert: “El pare havia estat expulsat del cos de magisteri pel franquisme i encara conservava aquella por al cos. La meva mare, tot i que era una senyora de dretes, va cedir a l’amor filial quan em va veure torturat i fet una merda.”

El paper signat de denúncia contra la policia era un document que, per si sol, evidenciava que algú denunciava tortures, cosa que en aquell moment ja era excepcional. Va ser aleshores quan un grup d’eclesiàstics va decidir de fer una acció de protesta. L’11 de maig dos-cents capellans es van reunir a la plaça de la Catedral i es van adreçar fins a la comissaria, on volien lliurar al comissari en cap de la brigada, Vicente Juan Creix, una carta de protesta. La policia no va tolerar aquella protesta multitudinària perquè la va interpretar com un atac de qui fins aleshores sempre havia estat el seu aliat, l’Església. Les imatges i la notícia de la policia estomacant capellans van fer la volta al món.

L’endemà dels fets, Boix ja era a la presó Model de Barcelona –aleshores un detingut només podia ser retingut a la comissaria durant tres dies–, però no sabia res d’allò que havia passat. Va rebre la visita d’uns quants funcionaris que no paraven d’insultar-lo, sense que ell entengués res: “Quina una que n’has armat, malparit”, li va etzibar un. L’endemà va rebre la visita del seu advocat i va entendre aquella animadversió cap a ell. Va acabar passant quatre setmanes a la presó amb més estudiants pendents del Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Els va condemnar a sis mesos de presó, però no hi va tornar a entrar fins que no va tornar a ser condemnat pel mateix tribunal, més endavant.

A les portes de la comissaria de la Via Laietana, Boix diu que no sent ràbia. Pensa que aquell edifici és una rèmora del passat que caldria reconvertir en un centre cívic, però amb la planta baixa dedicada a la memòria història, on s’expliqués què va passar entre aquelles parets i, especialment, al soterrani. Si això no ha de passar, fa un prec utòpic: “Que les comissaries de la policia, aquí i arreu del món, tinguin les parets de vidre.”