#quietvaparífils

A la Sofía, per l’interès

Si jo em declaro motòfil, què entendreu, que m’agraden les motos o els mots? Potser les primeres, oi?, perquè a la gent normalment els mots li semblen massa rebuscats (massa de lletròfil, com si diguéssim) i el que els agraden són les paraules. D’acord, doncs sóc motòfil perquè m’agraden les motos. I si en comptes de dues rodes, sóc més de quatre, llavors què seria? Un cotxòfil? O un cotxèfil? Quina de les dues invencions sona més grotesca?

El DIEC registra un total de 53 vicis que et poden convertir en -òfil (si tens tirada per la femta ets un copròfil, si et van els difunts ets un necròfil i si te l’aixeca el toreig ets un tauròfil) i només un depravat acabat en -èfil: el cinèfil. Suposo que estarem d’acord, doncs, que aquest darrer és l’excepció a la norma, sigui pels motius que sigui (fàcilment reconduïbles a qüestions accentuals i etimològiques, perquè en canvi l’afició als timbres no et fa timbrèfil ans timbròfil). Així doncs, com és que el Departament de Cultura, a l’hora de batejar la nova inútil campanya per empènyer el populatxo a llegir, ha deixat de banda la lògica lingüística i, en comptes de llibròfil, s’ha empescat el (diguem-ne) neologisme llibrèfils? Perquè no en saben més, com diuen alguns? O perquè en saben massa, com creiem altres?

Els de la primera facció proposen un terme ja existent, que sempre és una opció sensata. Si tu vols dir alguna cosa, i aquesta cosa ja existeix i resulta que a més a més ja té nom, no siguis burro i fes-lo servir (bé, aquest raonament servia per abans de la vida moderna. Ara, el running i companyia han demostrat que qualsevol mot nostrat fou pitjor). En aquest cas, disposem d’un terme tradicional, bibliòfil, que escauria perfectament a les intencions de la campanya. He dit perfectament? Doncs no, perquè la definició té un perill: ‘Persona amant dels llibres,’ (fins aquí bé) ‘especialment dels rars o preciosos’. Alto les seques, devia pensar el creatiu de la campanya. Si aquesta colla d’ignorants vénen a saber que es tracta de llibres rars, cagada pastoret; aquí parlem de llibres normals, dels de llegir, vaja (llegiu xaxí o la variant yaxí). M’hi jugaria un pèsol que per al creatiu en qüestió tots els llibres deuen ser objectes rars.

No, jo estic amb els de la segona facció. Els que pensem que l’inventor de la cosa volia realment crear una paraula nova, ara que hi ha barra lliure perquè-la-llengua-la-fem-entre-tots-i-qui-ets-tu-per-dir-me-com-tinc-que-parlar. Si et dediques a alguna cosa pública i no ets capaç d’inventar-te una etiqueta, una parauleta cretina o un hashtag no ets ningú. I m’ho confirma aquest titolet trobar en un diari digital on es lloa la iniciativa: ‘Un nou neologisme’. Que suposo que vol dir ‘un neologisme més’, o ‘un altre neologisme’, però vés a saber. Amb això que escriuen els plumífers d’avui, pot voler dir qualsevol cosa. Però no em negareu que això de ‘nou neologisme’ té alguna cosa d’absurd. El neologisme és nou per definició, no?

En fi, torno a la terra. I més concretament al moment de la troballa. El pensador en qüestió, un cop descartat bibliòfil (‘No, fuig, fuig, que això sona massa raro, sona a biblioteca, quin rotllo!’), pensa que l’etiqueta, hashtag o neologisme en qüestió ha de sortir a partir de llibre, que és un objecte que reconeix tothom, i que a més té l’avantatge que no cal llegir-lo per força, només que el portis a la bossa ja et dóna un aire com de més interessant, no? Si per Sant Jordi passa el que passa (l’últim estudi de Contestatant revela que el 72% dels llibres regalats per Sant Jordi d’enguany encara no han estat llegits)… Molt bé, doncs si t’agraden els llibres, és que ets un… un llibrèfil, no? O no, o seria llibròfil? I aquí va aparèixer el dubte. Però la ment pensant, que encara que estigui parint una inútil campanya per al foment de la lectura, és més de cinema, i sobretot de sèries, perquè les sèries ara són lo més in (*), no se li va acudir que un diccionari, per eixut i pesat que sigui, també és un llibre, i que allà potser hauria trobat la resposta al seu dubte existencial-esloganístic, i que ni tan sols calia que l’anés a palpissar o magrejar físicament, sinó que el podia consultar per la internet, ai, uix, calla, un diccionari, i es va dir, ell que sap que la llengua-la-fem-entre-tots i bla bla bla, ‘oi que si de cine, cinèfil? Doncs de llibre, llibrèfil, tu’, i tira milles, ara no ens posarem perepunyetes, que lo important és que el conseller pugui presentar la campanya com més aviat millor, ni que es tractés d’una cosa important.

(O això, o és que volen guanyar el Neologisme de l’Any de l’any que ve, que ara m’han dit que es cotitza molt.)

(*La ‘persona aficionada a les sèries de televisió’ encara no ha estat incorporada al DIEC, però ja és a la sala d’espera del TERMCAT amb la forma… tatxan tatxan, de seriòfil/a).