19.12.2018 - 21:50
La vida literària és una de les coses més complexes i difícils d’entendre que hi ha en aquest país. Un munt de llibres bons passen desapercebuts i es moren quinze dies després d’haver arribat als prestatges de novetats de les llibreries i molts d’una qualitat literària més que dubtosa s’hi eternitzen. Cada vegada que un llibre bo o important aconsegueix de superar la barrera de la caducitat és un motiu d’alegria. És el cas de Quiet, de Màrius Serra. Se n’han venut uns 30.000 exemplars d’ençà que va aparèixer, fa deu anys, i no hi ha hagut cap exercici que no hagi seduït, pel cap baix, cinc-cents compradors. S’ha convertit en aquella cosa tan cobejada per autors i editorials: un long-seller. Ara Empúries ha decidit de celebrar els deu anys de la publicació amb una versió definitiva de l’obra, que el gener tindrà una segona vida reconvertida en un espectacle teatral dirigit per Joan Arqué.
Quiet és un artefacte narratiu singular en la trajectòria literària de Serra: és un llibre a mig camí entre el dietari, la novel·la de no-ficció i la crònica. Publicat per Empúries, narra la vida del fill de l’escriptor, en Lluís Serra Pablo, àlies Llullu. El nen va néixer amb una greu encefalopatia. La ciència mèdica no ha pogut determinar què era, però finalment s’ha sabut que no tenia cap causa genètica. Saber això és un alleujament menor però important, perquè en Llullu té una germana que potser algun dia voldrà tenir fills.
‘El text es va publicar en una col·lecció de narrativa i en tots els casos en què s’ha traduït sempre s’ha editat en col·leccions de narrativa. Això vol dir que no és un llibre autobiogràfic entès com un dietari, sinó que és molt més proper a una crònica o a una novel·la de no-ficció, perquè des del primer moment vaig voler acollir-me a la narrativa per explicar quelcom que m’afectava molt intensament’, diu Serra.
Per veure fins a quin punt el llibre va néixer de l’ànima, basta llegir-ne la primera frase: ‘Aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat.’ I aquesta sensibilitat és la del pare que repassa la vida del seu segon fill, amb una encefalopatia que li anul·la el 85% dels moviments. Però un pare decidit a gaudir del fill, amb tota la resta de la família, obviant que només té un 15% de mobilitat. O sent-ne conscient, però sense deixar de fer tot allò que hauria fet si les circumstàncies haguessin estat unes altres.
Una de les claus del desllorigador de l’escriptura l’hem de trobar en Je me souviens, llibre de Georges Perec. No és gens casual que una persona que ha fet dels jocs lingüístics una de les seves passions vitals –a més d’ofici–, esmenti Perec entre les seves influències. I és que a la darrera part del llibre, on es crea la ficció del moviment d’en Llullu mitjançant el truc de la successió ràpida de les pàgines (tècnicament, d’això se’n diu foliscopi), assistim a un debat molt intens sobre la memòria: si en Llullu no pot tenir records, tampoc no pot oblidar res. I aquí és on el llibre adopta un dels moments de màxima tendresa. Perquè si bé és cert que aquesta tendresa plana per tota l’obra, no ho és menys que hi ha també un punt de distanciament que juga amb l’humor per fer el text més digerible, menys terrible.
Originàriament, Quiet es va publicar el 2008, però no se’n va voler fer cap acte públic de llançament fins al 14 de juny de 2009, quan es va fer una gran presentació i un concert a l’Auditori de Barcelona amb més de 1.500 persones, en una gala a benefici de la fundació Nexe. Cinc setmanes després, en Llullu es va morir. ‘Evidentment, aquest llibre va ajudar a superar el dol, sobretot perquè va ser un dol parcial, que vam anar fent a fases, quan et diuen que no es mourà o que no parlarà o que no farà vés a saber què. Són dols parcials que et preparen per al dol final.’
Una vegada superada aquesta primera fase, Màrius Serra va haver de parlar del llibre moltes vegades. Primer va ser una signatura, després van arribar les presentacions. En cada una llegia algun fragment del llibre i hi incorporava anècdotes i anava pensant en la possibilitat que algun dia el llibre esdevingués una obra de teatre. El moment va arribar amb una proposta concreta de lectura dramatitzada a la sala Beckett de Barcelona. ‘Vam fer molts assaigs i després va arribar l’estrena, i el dia que vaig ser allà, amb els focus oberts i tot a punt, va ser quan se’m va remoure tot, va ser una cosa inesperada que va fer que en acabar la lectura em posés a plorar. No em pensava que passaria i mira, així va ser.’
‘Quiet‘ a l‘escenari
Aquest va ser l’embrió del projecte teatral. El text és una adaptació feta per Màrius Serra mateix, però la direcció és de Joan Arquer, que explica que la responsabilitat de portar el llibre a l’escena és doble: ‘Perquè tenim un protagonista el·líptic, en Llullu, però un de debò, en Màrius, el pare, i l’enorme dificultat és que, per poder fer en Màrius, te n’has d’allunyar tant com puguis, has de crear un altre personatge. I és en aquest procés que descobreixes la seva talla humana, en què es diu i en què no es diu.’
Per aconseguit tot això, compten amb Judit Farrés, Roger Julià i Òscar Muñoz, que acabaran fent de pare del nen i que, en tots tres casos, canten i toquen en directe, perquè la part musical és el tercer gran protagonista del muntatge.
L’obra començarà la seva singladura el dia 25 de gener amb una petita ronda i el 5 de febrer arribarà al Teatre Lliure. Serra explica que ‘l’escriptura per a teatre implica una pèrdua de sobirania, perquè has d’adaptar-te a molta altra gent’ i que ‘una vegada arribes a aquest punt del procés, vols que comenci la funció, seure a la platea i que treballin els altres’.
Un narrador ‘voyeur’
Ara que han passat deu anys de la publicació del text, Serra es pot permetre el luxe d’explicar algunes sensacions amb més distància. ‘Hi ha una sensació molt curiosa quan ets conductor d’una cadira de rodes. La cadira és un observatori perfecte de la condició humana i tu ets un voyeur, que és la posició idònia per a qualsevol narrador. Ho observes tot i això et dóna una perspectiva i una imatge de globalitat.’
L’escriptura de Quiet també ha estat molt important en el desenvolupament de la carrera futura de l’escriptor. Així les coses, Serra va guanyar el premi Sant Jordi del 2012 amb Plans de futur, la biografia novel·lada del matemàtic Sunyer, que patia una discapacitat. ‘El fet d’haver portat una cadira de rodes et dóna una mirada molt diferent, jo podia entendre moltes coses sobre la seva vida, per exemple.’
Serra també té molt clar que: ‘Aquest llibre no l’hauria pogut escriure mai després de la mort d’en Llullu. En tot cas, seria un altre text i crec que mai no l’hauria fet, i menys amb aquesta frescor. Perquè, sobretot, aquest és un llibre que exalta la vida.’
