Quico Pi de la Serra: “Una música és bona si t’hi jugues la vida fent-la”

Francesc Pi de la Serra fa vuitanta anys, avui. En qualsevol cultura del món, que un músic de la seua qualitat i trajectòria arribe a vuitanta anys justificaria tota mena d’homenatges i reconeixements. I justificaria sobradament també una entrevista com aquesta que avui us ofereix VilaWeb. En el cas de Quico Pi de la Serra, a més, les seues opinions no són mai de circumstàncies ni banals. La seua coherència és a prova de bombes i per això diu les coses que diu, i de la manera que les diu.

Després d’haver-lo escoltat durant dècades i d’haver admirat la seua manera de tocar la guitarra i de comportar-se, gravar aquesta entrevista és per a mi una mena de regal personal. Veure de prop les guitarres que queden a sa casa -la majoria són al Museu de la Música de la ciutat però encara queden peces mítiques al seu pis. Observar-lo com es mou. La paciència que té, la meticulositat amb la que respon, la naturalitat amb la qual encén una cigarreta després de demanar permís -com si en sa casa haguera de fer-ho.

Pi de la Serra diu que una música és bona si t’hi jugues la vida fent-la. És una frase feta entre músics però també és tota una declaració de coherència i compromís, dues qualitats que mai ha deixat de banda. Més endavant dirà que de la música actual li costa entendre que acabe d’escoltar una cançó i no sàpiga, malgrat això, què en pensa l’autor. Aquesta és una crítica que a ell ningú no li podrà fer mai: Si els fills de puta volaren no veuríem mai el sol. Més clar l’aigua.

—Per molts anys, senyor Francesc Pi de la Serra. Com ho celebrareu, això, avui?
—Tinc un concert.

—El dia que feu vuitanta anys treballeu? On és, el concert?
—A Sant Pere de Riudebitlles. Toco a quarts d’onze.

—Quina manera de celebrar-ho…
—És que no ho celebraré. He de treballar, avui!

—I no vàreu pensar a reservar-vos el dia?
—Algun altre aniversari ja em va enganxar treballant. Recordo que una vegada l’Amadeu, en Joan Pau i en Jordi em van regalar un instrument. No ho dic perquè avui ningú em regali res, eh?

—I com us sentiu?
—De què?

—D’això: de tenir vuitanta anys.
—Em sento bé. Normalment no faig gaire cas d’això dels anys, però aquesta vegada em fan un programa de ràdio, vosaltres m’entrevisteu, hi ha gent que en parla i penso que potser sí, que són bastants anys, els vuitanta.

—Us sentiu bé, físicament?
—Faig una vida sana, m’interessa tant el meu exterior com el meu interior. Potser més i tot el meu interior. No prenc alcohol de fa molts anys, per exemple, perquè m’agrada tenir el cap clar. Em trobo bé, sí.

—I què us imagineu fent, a partir d’ara?
—No ho he pensat. Mentre la cosa aguanti, faré el que he fet sempre. Ara he estat a Sète, a França, cantant amb el Paco Ibáñez, que em va convidar. Ell té més anys que jo i aquí el tens, cantant. Per tant, no hi penso gaire, en el futur.

—Com és un dia normal de Pi de la Serra, a vuitanta anys?
—M’aixeco d’hora, dormo sis hores més o menys, esmorzo bé i després vaig a comprar menjar si cal, torno a casa i em proposo de fer coses. Ara volen que faci un disc i he de treballar-lo molt. A més, durant el curs, cada dimarts componc un blues i el dimecres el gravo per al programa de Catalunya Ràdio. I el dijous, per cert, ja l’he oblidat. Quan l’Amadeu era viu va produir un disc dels blues de la ràdio i tard o d’hora n’haurem de fer un altre, suposo. Després dino i tornem-hi. Faig cançons. Toco la guitarra. En això sóc molt disciplinat. De tant en tant rebo amics a casa. Surto poc. Fa molt que no surto de nit. Visc sol, però tinc gent que m’estima molt. Sopo i després llegeixo. Tot normalet, ja ho veus.

—Treballeu molt. Sempre s’ha dit que sou molt conscient de ser un treballador.
—És que cobro per la meva feina. Si vas a comprar a una botiga, no t’agrada que t’estafin, no t’agrada. Doncs jo cobro per tocar i, per tant, la gent que paga per venir-me a veure ha de rebre el millor que pugui fer. Hi té dret i és la meva obligació.

—En tots aquests anys d’ençà del final del franquisme, semblava que la cultura es dignificaria i, per als artistes, per als treballadors de la cultura, tot seria més fàcil. Però no ha estat així.
—Aquí encara no hi ha un sindicat, per exemple. No hi ha una gestió oficial de preus de gravació. Em sembla, fins i tot, que encara avui quan compres un instrument a l’estranger et fan pagar un import de luxe tan bèstia que t’estimes més d’anar al país d’origen a comprar-lo i pagar a la frontera allò que et demanin. La professió la fan fotuda, amb tot plegat.

—I com és que encara passa?
—L’estat espanyol potser és l’únic estat que ha tingut una dictadura militar durant quaranta anys, no han matat el dictador, s’ha mort al llit, i al final la persona que arriba després, Felipe González, diu allò que aquí no ha passat res. Molta gent va quedar molt tocada quan va dir això, perquè aleshores vam entendre que la involució que representava el franquisme no s’arreglaria –els alemanys, en canvi, van arreglar el passat nazi, i els italians, el feixista. I que no s’arreglaria en cap terreny. Així estem encara.

—Sempre heu estat molt contundent en la defensa dels drets dels treballadors de la cultura.
—És que conec músics molt bons, grans professionals amb una trajectòria enorme, que han de tocar en locals per seixanta euros o setanta euros per quatre hores. Tu ho trobes normal, això? Avui, al 2022?

—Per això heu estat disposat a mobilitzar-vos i parlar sempre d’aquestes qüestions?
—Hem fet moltes coses al llarg dels anys i cal continuar-les fent. Vam arribar a ocupar el sindicat vertical del franquisme fa molts anys –i, com a anècdota, per cert, ens hi vam trobar un arxiu amb milers de putes inscrites…

—En canvi, no vàreu voler participar en l’ocupació del Departament de Cultura de la Generalitat, molts anys després.
—Si ocupes un estament oficial, has d’estar disposat a sortir amb les cames per davant. No pot ser que et portin l’esmorzar cada matí mentre els ocupes…

—Hi ha països en què la situació és ben diferent i hi ha un gran respecte pels treballadors de la cultura.
—No és solament la situació laboral. Jo, per exemple, estic convençut que si es parla poc de mi des d’un punt de vista oficial, si no em donen premis i tot plegat, és perquè tinc cançons com ara “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”. En canvi, mira França: una de les últimes cançons de Brassens es deia “S’faire enculer”, fer-se donar pel cul. I ningú no s’exclama, per això.

—Però nosaltres vivim en un estat on Valtònyc ha d’anar-se’n a l’exili per la lletra d’una cançó.
—Exacte. És un bon exemple. Vivim encara en un país on és penat cagar-se en la família reial, en la bandera i en la constitució. Ja em diràs!

—Hi ha alguna cançó que no us hàgeu atrevit a cantar mai?
—No. Sóc molt inconscient.

—Inconscient?
—Home, això té un preu. Ja ho veus: no sóc un artista gaire còmode per a la gent que mana. Però què vols que hi faci? No cantar una cançó? Escriure d’una altra manera? És que no en sé. Simplement no en sé.

—Us he sentit criticar Espanya, però què critiqueu de Catalunya?
—Miro Catalunya molt críticament. M’agradaria que fos millor. Que es plantés més davant l’estat espanyol i que la paraula independència no fos un anatema, una cosa que posa nerviosa alguna gent. Perquè si nosaltres fóssim independents, seria molt millor.

—Per què us definiu com a independentista?
—Primer, perquè no em deixen, i això ja em sembla prou motiu. Però després també perquè crec que una comunitat de set milions és més fàcil d’administrar que una de quaranta-cinc. Així de senzill.

—I Barcelona?
—Vaig néixer en aquest mateix barri on visc. I, de fet, la Barcelona que conec és aquest espai de Ciutat Vella, on he de dir que hi ha gent que s’ho passa molt malament, molt.

—No heu pensat mai d’anar a viure als Estats Units?
—No parlo anglès. En canvi, parlo francès com un nadiu i en Joan de Sagarra insistia molt que havia d’anar a París. La meva primera cançó, de fet, va ser en francès, perquè estudiava al Liceu Francès, i es deia “Les putes”. Però no m’ho he plantejat mai seriosament No.

—Què us fa més feliç al món?
—Podria dir que cardar, però és que no cardo. Diguem que és veure i conèixer gent que està bé, que és conscient d’on viu i que es mou per millorar la seva vida. En aquest barri hi ha gent que és així. Però també hi ha gent que es mor al pis i un dia el troben mort i saps que s’ha mort sense diners perquè li feia vergonya anar a demanar ajuda. Em fa feliç veure créixer la meva filla petita, això sí que em fa realment content.

—I què us irrita més?
—Que la gent no pensi en els altres. Si existim és perquè els uns s’ajudin als altres i m’irrita veure que hi ha gent que no ho veu així.

—Sou un gran lector. Quin autor us ha marcat més?
—Aldous Huxley. Ara llegeixo Carrère i m’interessa molt. I Albert Sánchez Pinyol m’agrada moltíssim.

—I si no tocàreu la guitarra, què us agradaria tocar?
—Trobo que el piano és un instrument molt pràctic perquè tan sols de posar-hi els dits ja sona.

—Quin instrument, en canvi, us irrita més?
—La tenora, i em sap molt de greu dir-ho. Stravinsky va dir que era un instrument fantàstic i jo he treballat amb tenoristes magnífics, però la seva sonoritat no em convenç.

—M’han dit que escolteu molta música clàssica…
—És la música més afinada.

—I vós, que en sabeu tant, de música, em sabeu dir quan una música és bona?
—Una música és bona si fa remoure l’interior d’una persona, en el bon sentit, en el sentit positiu. I una música és bona si t’hi jugues la vida fent-la. Això ho tinc clar.

—Esteu content de la vostra obra?
—Sí. Com a professional, per exemple, estic molt content de les meues cançons d’amor, com ara “A poc a poc”. Però, per això que comentàvem abans de les paraules, una cantant, i no te’n diré el nom, em va trucar i em va dir que volia cantar-la, però que hauria de canviar una paraula perquè la lletra diu “a poc a poc/ cardem a poc a poc”. I, és clar, li vaig dir que si tocava una coma l’enviava als tribunals. Sembla increïble, però encara avui, al segle que vivim, fer servir segons quines paraules encara et crea problemes.

—I com veieu la música catalana actual?
—Em costa bastant que m’agradin les coses que es fan. Em passa sovint, que escolto una cançó i, després d’haver-la escoltada, encara no sé com pensen els seus autors. I això em sap greu perquè crec que forma part de la involució de què parlàvem abans. Penso que un cantautor, un artista, és una persona que té la funció social d’alertar, descobrir, preveure…

—No hem parlat gaire del blues. Com vau arribar-hi?
—No n’estic segur, però hi ha una petita història que crec que deu ser veritat. Un amic meu, Xavier Garriga, em va portar un dia un disc del Big Bill Broonzy. I em vaig quedar molt sorprès, perquè amb el dit gros de la mà dreta feia anar uns baixos molt forts i el vaig intentar d’imitar i vaig estudiar el “Hey, hey baby” i allí va començar tot.

—Què ha estat per a vós el blues?
—El blues és una música que té aquesta particularitat. Hi ha els negres que agafen a l’Àfrica com a esclaus i els porten a Lousiana i els deixen practicar una mica la seva religió. I un dia un d’aquests negres escolta cançons dels blancs i en fa la seva versió. El blues neix així. El blues és una música molt estructurada i això facilita les coses. Si jo em trobo un guitarrista de l’Índia que no he vist mai i li dic que toquem un blues i que el farem en sol, tots dos tocarem un blues de seguida. Val a dir que és una música bastant senzilla –la salsa o el reggae són més complicats–, però funciona bé.

—El blues té aquesta fama que diu que és fàcil de tocar. Però heu fet centenars de peces de blues i no n’hi deu haver cap igual que una altra.
—No. Cap.

—Aquest és el miracle d’aquesta música?
—No ho sé explicar amb paraules. Em deixes que t’ho expliqui amb la guitarra?

I, aleshores, Quico Pi de la Serra agafa la guitarra i es posa a tocar al seu pis de Ciutat Vella, envoltat de les seues guitarres, un amplificador i una taula plena de papers i cintes. I ací podeu escoltar què va fer: