16.07.2018 - 22:00
Ara que fa calor i que ja hi ha molts articulistes disseccionant la discòrdia, he pensat de fer un articlet que no vol solucionar res però potser sí. No sé si deveu recordar, quan éreu petits, una situació que feia molta ràbia, que era quan un nano o nana ens imitava o ens copiava tot allò que féssim, justament perquè sabien en quina mesura ens feia exasperar. No m’imitis, no em copiïs!, saltàvem fets una fúria. Ignorant el mico d’imitació potser n’hi havia prou perquè s’acabés cansant d’ell mateix, però aquella burla era superior a nosaltres, ens arborava de manera irracional, i aquí potser raïa la gràcia del joc.
Doncs bé, ara ens hem fet grans, i als que volem construir la república ens han sortit una mena de micos d’imitació que són d’Òscar total. Per posar un exemple, el de fa quatre dies als carrers de Canet, amb la líder dels anticatalanistes al parlament i el seu seguici responent ‘Libertad! Libertad!’ contra uns indepes que cridaven ‘Llibertat presos polítics!’. Aquesta gent sap perfectament com encendre la sang dels que tenen els seus a presó, i és justament en la provocació cruel –la cruel imitació– que consisteix el seu joc. Sense anar més lluny, els seus esbirros també pretenen parodiar els CDR quan es fan dir GDR, alhora que, sota unes sigles de còpia-enganxa, es dediquen a destruir amb violència i intimidació tot allò que han construït els primers. L’escarni consisteix a fer-se dir ‘grups de defensa i de resistència’, els angelets, mentre que els acusats de terrorisme pel seu estat protector són els pacifistes acreditats. Per mossegar-se els punys, efectivament.
A l’altre extrem del mateix fenomen també hi ha exemples tendríssims, com el d’aquell intent de pilar de dos en una mani espanyolista de fa un parell o tres d’anys, emmirallant-se en els pilars omnipresents en tota mani catalanista. O, un derivat més tendre encara: la crida a les xarxes per trobar castellers que es prestessin a acolorir una de les seues demostracions anti-independentistes (si no recordo malament, per a la cita del dia de la Sagrada Constitución). El riure a Twitter encara dura ara, i mireu que de pressa n’han après que no hi han tornat més. Una lliçó de vida que l’independentisme també es podria apuntar, sigui dit de passada.
Aquests últims anys, de micos d’imitació de les iniciatives indepes n’han sortit tants que és ingenu pensar que la broma no és volguda. Començant per SCC, aquest sinistre intent de rèplica de l’Assemblea Nacional, que al final no ha resultat ser res més que una palmària plataforma de l’estat amb uns valors antagònics als de l’organització social que pretenia emular. O les llumeneres de la bandera del Boadella, que es dediquen a recitar com lloros l’argumentari històric de l’independentisme català, sense adonar-se que com més el repeteixen, més el justifiquen, pobrets fills amb poca feina, si algun dia ho arribessin a saber. Però és ben bé el passatemps de canalla que dèiem: copiar per revoltar el contrari, per encendre-li la sang, com faria qualsevol ment madura per a resoldre un qualsevol problema polític complex, qui ho podria negar.
De vegades, però, els imitadors necessiten un rètol lluminós i amb fletxetes perquè s’entengui a què juguen. Em refereixo als moviments reactius contra el catalanisme que s’han de disfressar amb denominacions nostradíssimes, i penso en invents d’última hora com Historiadors de Catalunya, Empresaris de Catalunya, Convivència Cívica Catalana, el diari (?) dit ‘El Catalán’, la mateixa Societat Civil Catalana. ‘Activistes’ contra la llengua, la cultura i les reivindicacions històriques catalanes que, apel·lant a una catalanitat que mai no han tingut la necessitat d’invocar, imiten les iniciatives espontànies que conformen el riquíssim teixit associatiu del país, bressol tradicional del sobiranisme. Perquè si no fos així, a cop de fotocopiadora, no s’entendria la ‘broma’, i el catalanisme que pretenen combatre des d’unes marques tan ben trobades (al Cèsar allò que és del Cèsar) no se sentiria parodiat.
No voldria descuidar-me una ràpida menció als clàssics, i segur que me’n descuido molts. Com ara els neofranquistes de les tavernes titllant de nazis els antifeixistes; o els fracturadors de catalans per llengua i origen que acusen de fracturar els de la república de tots; o els protegits pel poder hegemònic acusant de delictes d’odi els de la minoria cultural que odien; o els judicialitzadors de la política demanant als processats (és que m’exploten els ovaris), que tinguin la bondat de no judicialitzar la política. I així se’ns van inflant, se’ns van inflant, i sempre passa que hi caiem de quatre grapes, i malgastem quantitats ingents de ‘tuits’ i de crits i d’energia perquè els provocadors, així que tanquin la porta de casa, puguin riure amb totes les dents i esperar que els mitjans componguin la notícia amb el tros interessat de la història que comença just després de la provocació.
Vejam, jo ja entenc que qui no té més projecte polític que anar a la contra té tot el temps del món per a dedicar-se a jugar amb els indepes susceptibles, i ben divertit que deu ser. Però en aquesta banda, amb una república en suspens i el capital social al ralentí per tornar al 3 d’octubre, tenim massa feina per a donar-los el gust i situar-nos al terreny que ens volen. Que justament ens hi volen perquè, tot s’ha de dir, és el terreny on ens movem més penosament, on som més malaptes i fem més el ridícul. Per a copiar maneres que no són nostres i fer-ho malament, val més no posar-s’hi, i això val aquí i allà. Perquè els independentistes, que tenim virtuts i defectes com tothom, també som uns pèssims micos d’imitació.
