Qui vigila els vigilants?

Tots aquells que fins fa poc encara venien arguments i raons arrebossades per a defensar la independència judicial, en pocs dies deuen haver tingut un bon quart mal de ventre. Perquè això ja no hi ha qui s’ho empassi. No tenim l’estatística d’indigestions ferotges d’aquesta setmana, però tot plegat és tan evident que ni ells mateixos no s’ho empassen, diguin què diguin.

Primer, les escandaloses peticions de presó als presos polítics catalans, que han fet saltar les alarmes de mig món. Acte seguit, el Tribunal Europeu dels Drets Humans dictamina –com era previsible, d’altra banda, encara que com sempre massa tard– que Otegi i els altres dirigents bascos que han passat sis anys a la presó no van tenir un judici just. Mentrestant el Tribunal Suprem fa un ridícul històric vacil·lant i agenollant-se davant els bancs. Si algú encara s’ho creia, que corri al lavabo. Arguments caducats i tòxics, croquetes de bolets verinosos.

Alhora, continua la sèrie surrealista de moda, Willy Toledo, i ara el jutge ha demanat a la unitat d’investigació tecnològica de la policia espanyola un informe sobre l’abast i l’impacte que van tenir els missatges blasfems de l’actor (un impacte que –ai, las!– es va multiplicar exponencialment a partir del moment en què el jutge el va citar a declarar com a encausat per un delicte contra els sentiments religiosos); és cert que el jutge mateix també ha renunciat a ampliar la causa contra l’actor per més missatges obscens (com demanava la fiscalia) en què Toledo qualificava la Setmana Santa de ‘circ dels horrors’ o el dogma de la Immaculada Concepció de ‘historieta de ciència-ficció’. Home, només faltaria, perquè si hi hagués accedit això sí que seria ciència-ficció, si és que no ho és, ja.

I a tot això cal afegir-hi xantatges, Villarejos, ‘la fiscalía te lo afina’, denúncies per haver xiulat un himne, agressions, processos judicials inventats contra batlles i CDR i més clavegueres que repixen als quatre vents.

De fet, això de ‘judici just’ o de ‘independència judicial’ ja fa temps que circula per les llistes subterrànies d’oxímorons emblemàtics (com ‘intel·ligència militar’ o ‘debat electoral’; vegeu-ne una bona llista premonitòria, de fa un grapat d’anys, al bloc de Xavier Serrahima, on no hi ha ‘judici just’ però sí ‘independència judicial’, ‘banca ètica’, ‘coherència política’…).

Ara, els oxímorons són un joc, però la justícia no. Si el sistema judicial espanyol és incapaç de garantir un judici just, agafem-nos tots de les mans i que ningú no es deixi anar, perquè l’abisme i el vertigen són descomunals. Qui vigila els vigilants? De moment ningú. Però mentre restem a l’espera, això sí, continueu atents a l’hora de collir segons quin bolet o de comprar segons quines croquetes… No fos cas que ens hi acostuméssim.