09.01.2025 - 21:40
Tractant de desenteranyinar la idea d’Europa en una cèlebre conferència a l’Institut Nexus de Tilburg, als Països Baixos, editada en català per Arcàdia, l’erudit George Steiner destaca com un dels paràmetres que defineixen el Vell Continent que “dels carrers i les places recorreguts a peu pels homes, les dones i els nens europeus, n’hi ha centenars que porten noms d’estadistes, militars il·lustres, poetes, artistes, compositors, científics i filòsofs”. Per aquest fill de jueus austríacs, nascut a la capital francesa, radicat a Anglaterra, “durant la meva pròpia infantesa, a París en innombrables ocasions vaig enfilar la Rue Lafontaine, la Place Victor Hugo, el pont Henri IV, la Rue Théophile Gautier. Els carrers del voltant de la Sorbona tenen noms de grans mestres de l’escolasticisme medieval. Commemoren Descartes i Auguste Comte. De la mateixa manera que Racine té un carrer, també en tenen Corneille, Molière i Boileau. El mateix es pot dir del món germanoparlant dels milers de Goetheplätze i Schillerstrassen, de les places que porten el nom de Mozart o Beethoven”. Ciutats com ara Milà, Florença, Frankfurt, Weimar, Viena, Praga i Sant Petersburg són cròniques vivents: “Llegir els rètols dels seus carrers és fer una ullada a un passat present”, en contraposició al sentit pràctic dels Estats Units, on predomina la numeració i, a tot estirar, alguns signes d’orientació, com ara “East” i “West”.
Noms de llocs
Perspicaç, Steiner mateix ens adverteix que aquesta autodefinició de les ciutats europees com a llocs de memòria té el seu propi cantó obscur, atès que els carrers no solament són caixes de ressonància de les conquestes intel·lectuals, artístiques i científiques, sinó que també commemoren segles de matances i patiment, d’odi i de sacrifici humà: “En una ciutat francesa, una placa commemorativa dedicada a Lamartine, un dels poetes més idíl·lics, té davant per davant, a l’altra banda del carrer, una inscripció que recorda la tortura i execució de la resistència l’any 1944. Europa és el lloc on el jardí de Goethe i Buchenwald són gairebé a tocar, on la casa de Corneille dóna a la plaça del mercat on va ser executada atroçment Joana d’Arc. Pertot hi ha monuments a l’assassinat, individual i col·lectiu. […] A Europa, fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat, com si portés una motxilla massa carregada. Quantes vegades, caminant feixugament per la Rue Descartes, travessant el Ponte Vecchio o passant per davant de la casa de Rembrandt a Amsterdam, no m’he sentit aclaparat, en sentit corporal, per la pregunta: ‘Quin sentit té?’ ‘Què pot afegir qualsevol de nosaltres a la immensitat del passat europeu?’”
Confesso que la qüestió sempre m’ha fascinat, i no he deixat mai de tenir una profunda tafaneria pels noms dels carrers de les ciutats que visito, per les plaques memorials, pels pedestals de les estàtues, per la història feta pedra. Per això he llegit d’una tirada el volum Denominar. Paraules que legitimen el poder (l’Avenç), del professor Lluís Quintana Trias, el gran expert maragallià que dirigeix l’obra completa del poeta, de qui s’acaba de publicar, com ja vam ressenyar, tota la prosa. A manera de divertiment, publicats originalment a la revista l’Avenç, Quintana observa com la llengua s’ha usat com a eina per a legitimar el poder, tant l’obtingut de manera violenta com legal, tant el que pretén reforçar una dictadura com el que intenta construir una societat “decent”, tal com l’entén el pensador israelià Avishai Margalit, cognom d’eloqüent ressò català. Entre aquestes paraules usades per legitimar el poder, Quintana se centra en els noms propis, i, filant prim, dedica un dels capítols als noms dels carrers. A la branca de l’onomàstica que els estudia, a l’hodonímia. I com a bon fill del cap i casal, centra la seva reflexió en la ciutat de Barcelona, on les primeres plaques oficials als carrers arriben el 1770. Llavors, l’ús habitual a Europa de l’edat mitjana ençà, que és batejar els noms de lloc amb referències neutres de l’entorn físic, de la geografia més reconeixible, és a punt de canviar cap a la construcció nacional, mitjançant nom propi de les vies.
El projecte de don Víctor
És un fenomen que comença, com tantes coses a França, a les albors de la Revolució, i s’estén ràpidament per tot Europa amb la pólvora de la modernitat. En el nostre cas, l’Home en majúscules –m’ho deixi posar així el benèvol corrector– és don Víctor Balaguer i Cirera, poeta, dramaturg, periodista, autoanomenat lo trobador de Montserrat, que tindria anys a venir una llarga carrera política com a diputat, senador i ministre, especialment en la cartera d’Ultramar. Maçó, progressista i liberal –tres epítets destacats al títol d’un nou llibre de l’amic Oriol Pi de Cabanyes, que encara no he pogut llegir– i patriarca de la Renaixença de qui l’11 de desembre proppassat es va celebrar el bicentenari, va viure prou per a veure en la vellesa l’emergència del catalanisme, que esmenava a la totalitat la seva biografia de participació activa en la política espanyola per catalanitzar-la, i que, com recorda Quintana, ell considerava només el nom donat als qui abans solament s’anomenaven catalans. Però abans, a trenta-nou anys, va tenir la gosadia de presentar el 1863 una proposta per a batejar els carrers del nou Eixample de Barcelona: “S’acosta el moment d’haver de donar nom a uns quants carrers dels que han de formar la nova Barcelona, i cap avinentesa és millor que la present per a remeiar l’oblit en què per malaventura han caigut certes empreses glorioses, certs noms cèlebres, que ho han estat, i sempre seran de glòria per a Catalunya.”
El propòsit concordava amb el seu llibre acabat de publicar per aquelles dates, en cinc volums i amb un títol llarguíssim: Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón. Escrito para darla a conocer al pueblo recordándole los grandes hechos de sus antecendente en virtud, patriotismo y armas y para difundir entre todas las clases el amor al país y a la memoria de sus glorias pasadas. Però no solament això. Sinó que la proposta és un autèntic projecte polític de construcció nacional… per a l’estat espanyol, això sí. Es tractava d’exhumar i donar relleu i llustre a la Corona d’Aragó, el sistema de govern que havia regit al Principat, l’Aragó, València i Mallorca del segle XII fins el 1714, perquè servís de model a la monarquia parlamentària i federal que Balaguer somiava per a Espanya.
Per això, els carrers principals del pla Cerdà havien de prendre el nom de les seves institucions –Diputació, Consell de Cent, Corts…–, seguits dels territoris peninsulars i mediterranis –Provença, Rosselló, Còrsega, Nàpols, Sicília– i personatges, com ara Ramon Muntaner, Ramon Llull i Ausiàs March. Com assenyala Quintana, la genialitat de Balaguer és la tria de personatges que s’enfronten als monarques que trenquen els pactes i els equilibris entre la corona i les Corts: Hug de Pallars, Pau Claris, Rafael Casanova, Antoni de Villarroel. Tot un avís per a navegants. Per cert, que parlant de navegació, les Glòries es referien a les glòries marítimes catalanes, qui sap si font d’inspiració per a les aventures colonials de Tetuan o Wad-ras –noms, tot sigui dit, també proposats pel pròcer.
La pervivència d’una història en pedra
Tot i que el projecte polític –podríem dir-ne d’estat compost, pactista o austriacista– de l’inefable don Víctor fracassà estrepitosament, ni l’afegitó de noms aliens a la tradició catalana proposats pels regidors barcelonins, com ara Pelai, Bergara, Trafalgar i Bailén, ha pogut desmuntar la història feta pedra que encara avui forma part de la quotidianitat de tots els qui vivim o treballem a Barcelona, sobrevivint als seus il·lusos enterradors, durant més de cent cinquanta anys plens d’annexions, canvis de nom, monarquies, repúbliques, democràcies, dictadures… Així, Casanova, per exemple, va perviure a l’Eixample durant el franquisme, malgrat el seu inequívoc simbolisme catalanista, perquè algú devia pensar que homenatjava el llibertí italià, contravenint la rígida moral de l’època. Però ja ho deia el clàssic: abans roja –o amoral– que trencada.
Aquest article podia acabar ací, i podria fins i tot haver quedat rodó. Però, aquests dies de festes he sentit un dels magnífics capítols del programa En guàrdia!, d’Enric Calpena, amb la complicitat del professor Solé i Sabaté, que curiosament responia a un dubte que m’anava rosegant d’ençà que vaig viatjar a l’Argentina: Com és que Barcelona té una ronda dedicada al general Bartolomé Mitre, primer president de l’Argentina unificada, historiador, militar, un dels pares de la pàtria de la República sud-americana? I la veritat és que m’agradaria deixar al lector amb el dubte i la recomanació que recuperi el programa radiofònic en què trobarà la resposta.
