Qui tria no espavilar-se?

Quan no entens res, en una conversa, en una pel·lícula, en un llibre, tens com a mínim dues opcions: espavilar-te per entendre-hi alguna cosa o bé deixar-ho córrer. Espavilar-te, si és una pel·lícula, serà potser veure-la fins al final i després dedicar una estona a pensar en el que has vist i fins i tot buscar-ne informació per acabar d’aclarir què has vist, si realment t’interessa entendre’n alguna cosa. Espavilar-te, si és una conversa, deurà ser interrompre en algun moment el fil d’algun discurs i fer preguntes o bé parar atenció plena a tot el que es digui amb la dèbil confiança que en acabat ho entendràs tot, com si fos una pel·lícula que va llançant fils i al final tots es trenen. Espavilar-te, si és un llibre, et permet parar, llegir més a poc a poc, tornar enrere, coses que en una conversa o en una pel·lícula són difícils de fer, per no dir que, sobretot en la conversa, impossibles, i tot i això m’aventuro a afirmar categòricament, que és com es fan aquestes afirmacions, que abandonem més llibres que pel·lícules, que abandonem més llibres que converses.

Que per què poso la conversa a la mateixa alçada que un llibre o una pel·lícula, doncs perquè hi ha converses que són ben bé petites obres d’art improvisades, sobretot si no les entens del tot i per tant hi escoltes més que no pas hi parles perquè has d’anar recollint pistes tota l’estona. Us hi heu trobat. No parlo de converses insofriblement incomprensibles, parlo de les que us fa enveja no poder-hi aportar res i passeu tota l’estona rumiant què podríeu dir vosaltres, què hi podríeu afegir que fos mínimament interessant, perquè voleu participar d’aquella obra coral, i alhora seguiu esforçant-vos per entendre tot el que s’hi diu i per retenir tot el que no enteneu, aviam si després, amb la calma, o caminant de tornada a casa, en traieu l’entrellat.

Tot això fem en una conversa, en una conversa interessant que sol ser coral, de moltes veus, i que m’atreviria a dir que o bé l’escoltem en un auditori i les veus vénen d’uns micròfons col·locats damunt d’una taula que presideix la sala, o bé en una taula parada, amb copes i plats buits i les tasses dels cafès entre mans. Taules rodones o sobretaules, vaja. I potser en cap cas aconseguirem dir res amb prou substància, ni al torn obert de preguntes ni durant l’estona que esperem el compte i escurem els cafès. Però tot aquest esforç de comprensió el fem sovint, i tot aquest intent quasi desesperat de trobar la manera d’intervenir també, tot i que potser menys habitualment.

I al cinema, tres quarts del mateix: som allà, hem triat veure aquella pel·lícula, n’hem pagat l’entrada, i ara volem sortir de la sala amb alguna cosa que no teníem abans d’entrar-hi, perquè ja es veu que és un film complex, molt rumiat, i ja que hi som, toca posar-s’hi, ni que sigui per tenir alguna cosa a dir-ne durant el sopar de després, perquè mentre pensem què demanem, si tapes per compartir o cadascú el seu plat, algú encetarà l’interrogatori amical amb un què-us-ha-semblat i ja hi serem.

Però com t’espaviles en un llibre? Estàs sola, no hi ha sobretaula posterior ni torn de preguntes, potser ningú sap que has decidit començar a llegir aquesta obra, podries treure’n el punt de llibre, deixar-la on era, i escollir una altra lectura. I fugiries d’aquell inquietant no-entendre-res. Inquietant, per què? Estàs sola, pots aturar la lectura quan vulguis, no passa res si et limites a llegir i a deixar-te portar, no hi haurà preguntes després, no t’atacarà cap què-t’ha-semblat per l’esquena i sense avisar. Què t’inquieta, no entendre-ho tot? I quan és que ho entens tot, fora dels llibres?

Espavilar-se o deixar-ho córrer, he dit al principi. Deixar-ho córrer, al cinema, no ha de ser per força abandonar la sala, pot ser desconnectar de la pantalla i entrar dins la sala dels teus pensaments o fins i tot adormir-te, que les butaques solen ser còmodes. Deixar-ho córrer, dins una conversa, pot ser limitar-te a escoltar fins que no sentis res, fins que el teu cos trobi una posició de persona que està atenta mentre el teu cap vola lluny d’allà. Tots tenim molts recursos per no trencar aquesta mena de situacions només perquè resulta que o n’hem perdut el fil o és que no l’hem arribat a trobar mai.

Deixar-ho córrer, amb el llibre, és infinitament més fàcil perquè no hi sol haver ningú que et vegi tornar-lo a la lleixa de casa o a la biblioteca del barri. Potser per això tenen tant d’èxit els clubs de lectura, perquè després de llegir en solitari ve la trobada per comentar el que hem llegit, i bé hi hauràs de dir alguna cosa, així que toca espavilar-se tant sí com no.

Però si només tu saps que has començat a llegir aquell llibre, l’has agafat perquè sí, per provar-ho, no perquè n’hagis de parlar després enlloc, i estàs sola i tens l’opció d’abandonar, què passa. T’espaviles o ho deixes córrer? És tan fàcil abandonar un llibre. Però un bon llibre, un llibre que no entenguis però que llegint-lo vagis intuint que el que et perds val la pena, l’abandones o hi insisteixes? Dic insistir-hi, no esforçar-s’hi. No és una conversa, no és una pel·lícula, després no n’hauràs de parlar amb ningú, si no vols, però si hi insisteixes, si t’hi quedes, m’hi jugo el que vulguis que en voldràs parlar, i en parlaràs encara que sàpigues que no ho has entès tot (quan ho entens tot?, digues!), i parlant-ne potser n’entendràs més coses, o menys!, parlant-ne encara que sigui amb tu mateixa.

Quan no entens res, doncs, et pots sentir “com l’home que es troba en una reunió deliciosa on no coneix ningú. No sap ben bé de què es tracta ni què passarà, però comprèn que és una cosa meravellosa”, en paraules del crític Ramon Esquerra (1909-1938?) sobre la La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Quan no entens res, estàs a punt per llegir un bon llibre, si t’espaviles. Qui tria no espavilar-se?