Cañizares? Llull!

Aquella nit, ho recordeu?, seguint un impuls compartit i irrefrenable, vam sortir als carrers i les places transformats en teletubbies. No era pas el crit sec d’en Manelic, allò, sinó l’alegria desbordada del sud, amb somriures i traques i banderes (la teva, la meva… bah, una abraçada!).

No faré ara balanç exhaustiu de l’any que hem viscut sense la llosa (tan espessa, tan saquejadora, tan contra el país i la seva gent –que és, som, el mateix–), sense el PP ocupant-nos les institucions, però una llista desordenada ens corrobora la consciència de respirar, senzillament: desterrar censures, corrupteles i autoritarismes, recuperar la dignitat de l’ensenyament públic, posar sobre la taula el finançament o l’arc mediterrani, obrir vies de participació, trobar representants públics que parlen públicament i dignament en la llengua del país. Coses així. Sincerament, és un descans, sí.

Queda dit.

Ara parlem de Cañizares: del risc. O de l’altre camí: de Llull.

Perquè aquest apunt d’avui voldria tan sols fer notar l’existència d’una cruïlla, dues opcions de camí polític que es perfilen i que es podrien definir en dues imatges: tirar cap a Cañizares o cap a Llull.

És a dir: que l’anomenada nova política cerqui en el vell esquema estatal de gestos de confrontació amb la cavorca eclesiàstica la identitat contestatària que li cal (via Cañizares: agitar el papus del nacionalcatolicismo i canalitzar tota protesta cap a aquest atzucac perfectament espanyol, tal com va fer en el seu moment un Rodríguez Zapatero que ara sembla que vulguin ressuscitar), i que defugi en canvi la via Llull, els afers de llengua i de cultura imprescindibles per al normal desenvolupament d’aquest poble.

Perquè és paradoxal (i significatiu) que a hores d’ara no hi hagi hagut ni una senzilla trobada entre consellers del ram per coordinar polítiques que afecten la llengua que compartim (i que no entén de divisions administratives). I mentre sí que hi haurà la fotografia del president de la Generalitat de dalt amb els empresaris del sud (l’economia, de fet, reclama aquesta imatge), l’altra fotografia, que també seria lògica, i necessària, s’evita. I no hi ha hagut reunió de consellers.

Els uns no hi van, els altres no vénen i el sac, mentrestant, en terra: el País Valencià continua sense incorporar-se a l’Institut Ramon Llull, l’organisme públic que promou llengua i cultura catalanes a l’exterior (literatura, dansa, teatre, cinema, música…: coses terribles totes, ja ho sabem). Continua, de fet, sense ni parlar-ne. O, per posar un altre exemple significatiu d’aquesta mena de por a la via Llull, continuen sense reconnectar TV3 (per què ens hem d’esperar a la reciprocitat?, per què no es pot corregir ja la censura i celebrar després, amb naturalitat, que al nord també rebin el senyal del Canal 9?).

Sembla ben bé que hi hagi una mena de por atàvica que tingui, en aquest camp (el de la llengua i la cultura) paralitzats els adalils de la nova política.

I no pot ser.

No pot ser que el tabú se solidifiqui. Perquè no hi ha res que ho justifiqui, ni tan sols des d’una exagerada prevenció electoralista (els vells fantasmes fa temps que s’han descolorit), i perquè no ens ho podem permetre, si és que aspirem a la necessària solidesa cultural, econòmica, d’humanitat vertebrada.

I seria ridícul que, d’una banda, el Nord acceptés la retirada, que Barcelona renunciés a intervenir i opinar en el seu àmbit lingüístic, a exercir la capitalitat que hi té, i quedés així reduïda a una ciutat progriguai qualsevol. I que, d’una altra banda, el Sud assumís l’estigma, el vell marc conceptual, la problematització amb què des de l’anomenada transició han volgut pintar la llengua catalana. Que s’apuntés a la via Cañizares, al conjur que pretén reviure la gesticulació zapaterista i que es deixatés en un antiquíssim i espanyolíssim esquema. I que renunciés així a la potència cultural que ens vertebra, que ens singularitza i que ens connecta al món.