15.09.2020 - 21:50
El 17 d’agost la plaça de Colón de Madrid va aplegar una manifestació de protesta contra les mesures preses pel govern espanyol arran del coronavirus. Els assistents titllaven el virus de ‘farsa’. A París també es van aplegar antimàscares a la plaça de la Nació el 7 de setembre. I al Principat ja hem vist dues mobilitzacions d’aquesta mena –una a Balaguer i una altra a Sant Pere de Ribes–, convocades per Dolça Revolució. Aquest col·lectiu, encapçalat per Josep Pàmies, protestava contra el confinament, culpava els governs d’enganyar la població sobre la pandèmia i defensava l’ús de l’anomenat ‘suplement mineral miraculós’ (MMS) com a millor medecina per a combatre la covid-19. Tots tres casos són exemples clars d’un moviment definit genèricament com a negacionista, i que ha trobat en la pandèmia un filó per a fer-se visible. Per què apareixen ara? Quin patró ideològic segueixen? Quins perfils de persones els formen?
Si una cosa uneix les manifestacions esmentades és que van tenir escassa capacitat de convocatòria, inversament proporcional al seguiment informatiu que se’n va fer. Malgrat l’atenció dels mitjans, el soroll previ a les xarxes socials i l’expectació creada, a la plaça de Colón tan sols s’hi van concentrar 2.500 persones. A París, entre 200 i 300, segons els mitjans francesos, de les quals 123 van ser multades per la policia perquè no duien màscara. I a Catalunya, el seguiment també ha estat ínfim. Hi ha poques imatges de les trobades que es van fer a Sant Pere de Ribes i Balaguer, llevat d’algun vídeo dels mateixos organitzadors, que van dir que hi havia un miler d’assistents.
https://www.dailymotion.com/video/x7w84xi
Llavors, per què llegim, veiem i escoltem tantes notícies sobre el moviment negacionista si tenen tan poc seguiment? Ramón Nogueras, psicòleg i autor del llibre Por qué creemos en mierdas, assenyala directament els mitjans de comunicació: ‘Perdona que parli en segona persona del plural, però els mitjans teniu tendència a donar altaveus a gent que diu aquesta mena de ximpleries, simplement perquè aquests missatges donen més audiència i tenen més difusió. És un cercle viciós. I si els doneu ressò mediàtic, els seus missatges es revesteixen de legitimitat. En canvi, les respostes científiques, provades i certes, són molt menys emocionants i interessants que les bajanades que diuen que beure lleixiu et protegeix del coronavirus.’
Per una altra banda, més enllà dels mitjans convencionals, les xarxes socials també tenen un paper important en la difusió i coordinació de teories negacionistes i conspiratives. Liliana Arroyo, doctora en sociologia i investigadora de l’Institut d’Innovació Social d’ESADE, posa èmfasi en aquest sector que ajuda a propagar i reforçar aquestes teories. ‘No és que els missatges es puguin tornar virals, sinó que els qui promouen aquest pensament troben en les xarxes el ressò que reforça les seves idees. No hi ha res més encoratjador per a continuar defensant la teva idea que tenir la validesa social.’ Aquesta validesa social són ‘m’agrada’, repiulades, comentaris en publicacions i històries d’Instagram que donen una falsa sensació de raó. ‘Però això no és nou. Ens ha passat amb el canvi climàtic, amb l’arribada de l’home a la lluna i més grans fites’, afegeix Arroyo, que lleva importància a aquestes mobilitzacions. ‘A la plaça de Colón hi havia un miler de persones, no és preocupant, no és equivalent a la visibilitat que tenen a les xarxes.’
Qui són els negacionistes?
L’aparició dels negacionistes es deu a diversos motius, propis d’un context de crisi com l’actual. La manca d’informació científica sobre el virus va desembocar en indicacions contradictòries de les autoritats, rectificacions i, en conseqüència, una sensació d’incertesa en la població que ha creat un terreny adobat a teories ‘conspiranoiques’ i negacionistes. ‘Un primer ingredient per a entendre on som és la manca de lideratge, que deriva en una manca de confiança. I a tot això, cal afegir-hi la incertesa. Aquestes tres branques són les que afavoreixen aquesta necessitat de crear discursos alternatius. En la direcció que siguin’, explica Arroyo. A partir d’aquesta situació poden aparèixer perfils diversos de persones que poden confondre’s entre si, però tots es posen dins el calaix de sastre que és el negacionisme. D’una banda, el ‘negacionista feixista’, que va tenir molta presència a la plaça de Colón de Madrid. Aprofita el marc d’incertesa i de crisi per assenyalar el govern, i ho fa tot posant-ne en qüestió les mesures, com ara l’ús de les màscares o el confinament.
‘Després –diu Arroyo–, hi ha el corrent de les medecines alternatives com ara els antivaccins, que opten per solucions o tractaments des de vies que no són la medicina convencional.’ En aquest grup, el cas més extrem és Dolça Revolució, que promociona l’MMS, amb la promesa que pot guarir el coronavirus i malalties de més gravetat. ‘Estem segurs d’això que fem i si algú s’infecta per coronavirus, amb l’MMS s’eliminaria sense problema ni cap seqüela.’ Són declaracions de Pàmies el dia de la manifestació de Balaguer. En aquest grup també hi entra l’anomenat col·lectiu Metges per la Veritat, que qüestiona la gravetat de la pandèmia i la utilitat de les PCR i que fins i tot afirma que clínicament l’epidèmia ja no existeix.
Per una altra banda, trobem les persones proclius a les teories de conspiració, des dels que creuen que els vaccins porten microxips, fins als que defensen que l’home no va trepitjar la lluna. ‘Tots parteixen del mateix procediment psicològic: assumeixen un patró que no existeix –com per exemple que si treuen el sant plourà, però en realitat s’obliden de totes les vegades que l’han tret i no ha plogut– i, una vegada interioritzada la creença, l’alimenten, hi esmercen temps i se senten impulsats a defensar-la encara que hi hagi evidències en contra’, explica el psicòleg Ramón Nogueras.
Tinguin el perfil que tinguin, tant Arroyo com Nogueras assenyalen que la ideologia de tota aquesta gent pot ser heterogènia i que és un error de prova de classificar-les: ‘Per una banda, tens simpatitzants de Vox manifestant-se sense màscara, i per una altra professors de ioga, que eren uns dels impulsors de la manifestació de Colón, que no encaixarien en la ultradreta, sinó que els situaríem més a l’esquerra, amb un estil de vida alternativa i naturista.’ Nogueras, més directe, respon així: ‘Creure en ximpleries no té color. Igual que la dreta creu en sants, verges i merdes, l’esquerra creu que en energies i xacres.’
El perfil dels antimàscares
La Fundació Jean Jaurès de França ha publicat no fa gaire un estudi en què intenta de definir el perfil dels activistes antimàscares. Majoritàriament, són dones, amb una mitjana d’edat de cinquanta anys, que s’informen per internet, tenen una gran desconfiança en les institucions i políticament prenen opcions de caràcter més aviat antisistema. En la segona ronda de les presidencials franceses les opcions més votades per aquest col·lectiu van ser Jean-Luc Mélenchon (20%) i Marine Le Pen (27%).
També tenen tirada a donar validesa a tesis populistes i refusen frontalment les restriccions: ‘L’atracció per les teories llibertàries combinada amb la desconfiança estructural en les institucions polítiques explica en gran mesura la negativa a dur una màscara. Les restriccions, particularment quan provenen d’un estat amb institucions odiades, són difícilment tolerables i, per tant, és probable que impliquin la reacció virulenta de les antimàscares que hom observa avui’, explica l’estudi.
El sondatge també calcula el grau de sensibilitat d’aquest col·lectiu envers les teories de la conspiració, i els resultats no deixen cap dubte. Vegem aquesta afirmació: ‘Els Illuminati són una organització secreta que pretén manipular la població’; només un 27% de la població francesa la considera vàlida, però entre els antimàscares la xifra s’enfila al 52%. I aquesta altra: ‘El Ministeri de Salut col·labora amb la indústria farmacèutica per amagar al gran públic la nocivitat real dels vaccins.’ Un 43% dels francesos la considera bona; entre els antimàscara, un 90%.
