05.07.2017 - 22:00
Volia fer un article fresquet, d’estiu. De veritat que sí. Provar alguna mena de broma, jocs de paraules, coses desoxidants per a llegir a la vora del mar o d’un d’aquells rierols transparents del Pirineu tan grats d’evocar (i d’enyorar) quan pica la canícula del sud.
N’havia pensat fins i tot la forma: anar fent llista de disbarats, intercalar-hi alguna ocurrència (poques: la gràcia era que cadascú hi trobés el seu què) i lloar, finalment, el treball i la constància de les persones que diàriament apleguen barbaritats i ens les ofereixen, subratllades i ordenades, a les xarxes socials.
Es diuen Aixeque EMV, tenen compte de Twitter i Facebook i no donen l’abast.
L’1 de maig de 2016, el diari Levante EMV va estrenar la seva ‘versió en valencià’. D’entrada, només per a la web, però tot és començar. Dèiem. I pensàvem. La bona nova, l’alegria de creure que potser també per aquests verals tindríem l’oportunitat de comprovar la viabilitat (i l’èxit!) de l’opció en l’idioma del país per a la premsa de paper, l’alegria, deia, va fer, probablement, que s’entomessin amb certa condescendència els primers (i ja flagrants) errors de traducció.
S’ha d’acabar d’ajustar, ja ho aniran encaixant, al començament sempre poden passar coses així, etcètera.
Cent dies de cortesia, sis mesos, un any. Prou.
La llista és tan llarga que fa feredat. I s’amplia cada dia que passa, a cada nova notícia indesxifrable. De construccions agramaticals, asintàctiques, aconcordants i adetot n’hi ha tantes, i de tan variades, que l’enumeració ultrapassa àmpliament la capacitat d’aquesta nota.
I, per mostra, Gambeta.
Vull dir que per a llegir la versió en català del Levante cal tenir prou agilitat mental i domini del castellà per a saber qui són, per exemple, Vaig pelar, la modele Doble ele Macpherson, Donen Brown, Xavi Castell o, sí, ja ho heu vist a la fotografia, el per sempre enyorat Gambeta.
I preparar-se per a la barrabassada a cada titular, als peus de foto, als textos, absolutament a tot arreu (i sense cap mètode: tant t’hi pots trobar un Domingo de platja com un Plácido Diumenge).
Per exemple?
– les dos Francias de Macron i Li Pen + Macron denuncia un ‘piratege massiu’ + Tots amb Macron per a frenar a li Pen [tres subtítols per a una sola notícia];
– ‘Financial Estafes’ situa València com a exemple de la recuperació econòmica;
– Per afavorir el valencià calç adaptar-s’als parlants;
– Madure flama ‘covarda’ a Rajoy;
– possible cas de mossegada de l’arrapa violinista.
Sí que fa riure, sí.
I pot passar que llegeixis i somriguis i continuïs llegint i riguis i fot-li fins que de sobte et descobreixis l’estómac encongit. Així ha anat, mentre resseguia barrabassades: que, entre manzanes òmpligues i corts de llum, m’he imaginat què passaria si algú pretengués fer passar per seriós un diari que escrivís coses equivalents… en castellà. I he vist que seria impossible. I que resulta que en català tot s’hi val. I que, a sobre, per perpetrar aquesta ignomínia, el diari en qüestió cobra subvencions.
I que és una vergonya monumental.
Monumental.
Volia fer un article fresquet i m’ha sortit encès. Em sap greu. Però és que la cosa no fa riure.
Gens.
