Qui són els autèntics irresponsables?

Després d’estar-me més de quaranta dies tancat a casa, diumenge els pares em van dir que no calia fer més galetes ni dibuixos i que podíem sortir al carrer. No m’ho podia creure!

Vam sortir amb els dos germans i el pare. La mare no va poder venir amb nosaltres i encara no he entès gaire per què, però em va fer molta pena. Es veu que si hagués sortit la mare, hi hauria hagut massa gent al carrer. No era només la meva mare qui feia nosa, és clar, eren també les altres mares. O els pares, si qui sortia amb els nens era la mare, que de fet eren majoria. I si tens dues mares, com la Marina, doncs només en podia sortir una. Vaja, que només volien un gran amb els nens.

A altres països sí que poden anar-hi tots dos, però aquí no. Potser als altres països tenen carrers més amples. O pares més prims. Suposo que és com a l’escola, que no podem sortir totes les classes al pati a la mateixa hora perquè no hi cabem, i sortim per torns. No sé per què els grans no ens fan sortir per torns, al carrer. Aleshores hi cabríem. Hi ha un metge que li agrada molt al pare i que es diu Oriol, com jo, que es veu que ho volia fer així, ho va explicar per la televisió, però els altres senyors amb cara d’enfadats i moltes medalles que també surten per la televisió i parlen diferent i manen més no ho han volgut fer així.

De moment, perquè es veu que no s’aclareixen gaire i van canviant d’opinió. De fet, primer havíem d’anar només als supermercats i a les farmàcies i a comprar tabac, però després s’ho van repensar i van dir que millor al carrer, però a prop de casa, i el pare va fer càlculs i va dir fins on podríem anar i on hi havia la frontera. Es veu que l’Aina, la meva cosina, que viu al costat del bosc, tampoc pot allunyar-se més d’un quilòmetre. O com amb les màscares aquestes de tapar-se la cara, que tan aviat serveixen com no serveixen, tan aviat diuen que n’hi haurà per a tothom com no, tan aviat diuen que els petits també n’hem de dur com no.

En fi, diumenge vaig preguntar si m’havia de posar la meva, la que vam fer un dia que tampoc vam fer galetes ni dibuixos i vam convertir màscares de grans en màscares de petits, i em van dir que no calia, però com que tots els nens en portaven jo també me la vaig posar, fins que vam començar a jugar a pilota i em queia i se m’entelaven les ulleres i me la vaig treure. Quan vam acabar de jugar a pilota jo volia anar al parc a gronxar-me, però el pare em va dir que no, que era prohibit, tot i que jo recordo que la consellera de Salut al principi va dir que sí que hi podíem anar.

Aleshores, amb els meus germans vam continuar jugant a pilota i quan els vaig preguntar si l’Aleix, que és de la meva escola i ens l’havíem trobat, podia jugar amb nosaltres, sense tocar-nos, que això ja sé que no ho puc fer, em van dir que tampoc, perquè es veu que sí que podíem sortir amb les nostres joguines, però més per passejar-les que per jugar-hi. O sigui que li vaig dir adéu a l’Aleix amb la mà i el pare em va dir que era millor així, per evitar riscos, que és una paraula que els grans utilitzen molt ara.

Es veu que jugar a pilota amb l’Aleix deu ser més riscós que quan el tiet agafa el metro per anar a la feina, que l’altre dia els explicava als pares per l’ordinador que no li feia gens de gràcia, però que si no hi anava, el farien fora i la tieta ja s’ha quedat sense feina i no s’ho poden permetre. El tiet també deia que si els polítics haguessin obligat tothom a quedar-se a casa des del primer moment i no haguessin trigat tant a prendre mesures, ara no estaríem tan malament, però com que deia moltes paraulotes em van fer marxar i no vaig sentir la resta.

Quan vam acabar de jugar a pilota va sonar l’alarma del mòbil del pare perquè ja feia una hora que hi érem, i més d’una hora fora també deu ser perillós. Aleshores vam córrer cap a casa, ens vam rentar les mans molta estona i ho vam explicar tot a la mare. La mare estava trista perquè a les xarxes hi havia quatre fotografies de nens jugant i passejant massa junts i de gent dient que els pares eren tots uns irresponsables i que on anirem a parar. Es veu que com que els grans estan avorrits, ara els agrada molt vigilar-se entre ells. Per sort, no hi havia cap fotografia nostra, de quan havia fallat el penal o m’havia tret la màscara. O quan llepava el fanal, que ja ho trobava a faltar després de quaranta dies!