Qui sembra l’odi…

No, no totes les opinions tenen el mateix valor ni han de ser respectades de la mateixa manera. És cert que posar límits a la llibertat d’expressió és perillós, perquè on es posen, qui ho fa i en virtut de què. Molt perillós. Però em sembla que hi ha una línia vermella prou clara, que és quan el discurs en qüestió fomenta l’odi. I què es considera discurs de l’odi? Si fos tan senzill, segurament no hi hauria debat i els organismes internacionals ja s’haurien posat d’acord. No és fàcil, justament pel xoc amb un dels principis fonamentals de qualsevol societat com és la llibertat d’expressió. És un tema prou fondo per a ventilar-lo amb quatre frases, dos paràgrafs o un Mail Obert. Però, més enllà de convencions internacionals, legislacions i acords, hi ha un sentit comú, un amor al proïsme i un sentit de responsabilitat social.

Ara tenim el cas del fastigós autobús ‘LGBTI-fòbic’. No hi pot haver cap llibertat que ho empari. Mentre aquests individus es creuen amb el dret d’escopir odi contra la transsexualitat, hi ha persones de totes les edats, canalla, adolescents, adults, que han d’aguantar inferns i que arriben a llevar-se la vida per culpa dels retrògrads que els la fan impossible. No, no poden emparar-se en la llibertat d’expressió. La seva opinió no té cap fonament, més enllà d’unes creences i una visió del món que no en té res, de liberal. Davant el discurs transfòbic, la pedagogia de l’Info-K. Em sembla que la reacció de la gent, i d’ajuntaments i algun jutge, els ha posat prou en evidència. Però també val la pena de recordar que això que ells s’atreveixen a propagar des de la carrosseria d’un bus no és l’opinió de quatre ultres arreplegats i prou.

Aquest últim mes, per qüestions que no fan al cas, he llegit cada dia articles de mitjans de comunicació d’aquests que etiquetaríem d’ultres. Realitats tergiversades, insults, teories conspiradores, criminalització dels immigrants, befa de dones i homosexuals… Tot d’odi repugnant ben sacsejat i remenat per a oferir-lo als estimats lectors i que s’esbombi per la fibra òptica. Però ep, llibertat d’expressió. De debò?

Mentre debatem sobre si s’han de posar límits a la llibertat d’expressió o no, i quan, com i en detriment de què, els parlaments se’ns van omplint d’extremistes elegits democràticament. Fa un parell de dies, un eurodiputat ultradretà deixava anar enmig d’un ple que les dones no podíem guanyar tants diners com els homes perquè som ‘més dèbils, més petites i menys intel·ligents’ –suposo que no va dir ‘i més estúpides’ perquè això pressuposaria que els homes ho són. Es veu que aquesta és només la darrera perla de l’energumen, que allà al Parlament Europeu ja fa dies que el coneixen i l’han sancionat per comentaris racistes i ofensius. Però ell va fent. També podríem parlar de la profusió de l’odi a les xarxes socials, i de l’arbitrarietat de la fiscalia perseguint tweets, i de la feina necessària del col·lectiu Drets contra la catalanofòbia… No sé si acabaríem.

Odi als transsexuals, odi a les dones, odi als estrangers. I als transsexuals, a les dones, als estrangers, els van matant. Que no, que no totes les opinions tenen la mateixa validesa. Que la llibertat d’expressió no pot emparar discursos que inciten a l’odi. Que aquests, com més d’arrel, millor, que ja sabem què passa amb les males herbes. Que la foto de dalt, oh, és un muntatge.