Qui s’atreveixi a precintar res s’arrisca a ser detingut

La impotència que sent aquesta gent és gegantina. Tan sols cal veure què diuen aquests dies a les columnes, a les tertúlies i a les xarxes. Estan desesperats. Comptaven que faríem de catalans i els hem sorprès. Vull dir que comptaven que els independentistes no es posarien d’acord en el pressupost i que la legislatura aniria a parir panteres i el referèndum, també. Però la CUP ha fet passar per davant de la seva coherència absoluta l’oportunitat històrica de fer un referèndum. I això els ha agafat desprevinguts. Segurament allò que va passar amb la investidura d’Artur Mas i amb l’anterior intent de pressupost havia fet que es refiessin. Però ja diuen que la tercera és la bona…

Com dèiem, la impotència que senten a Madrid els oligarques espanyols i tots els serfs de la cort és descomunal. No saben pas com aturar-la, la democràcia catalana. És molt complicat d’aturar un procés netament democràtic i pacífic l’any 2017 al cor d’Europa. Tenim totes les eines comunicatives per a fer arribar un missatge a qualsevol racó del món. I això els posa molt nerviosos.

Especialment nerviosos els ha posat la combinació de l’acte de Brussel·les amb Puigdemont, Junqueras i Romeva i, quatre dies, més tard l’anunci de la CUP. Podríem dir que la setmana passada restarà escrita en el capítol d’història d’allò que va conduir a la independència com una setmana negra per a l’estat espanyol. Projecció internacional i acord intern és la combinació perfecta. El malson que no deixa dormir l’antic règim espanyol.

Ara caldrà no donar noves esperances a l’oligarquia espanyola, que veu perillar el negoci secular de parasitar els Països Catalans. Seria bo que ni els uns ni els altres no donessin més raons per a la discòrdia. I cal ser conscients que l’estat espanyol, tot i haver menystingut fins ara la capacitat de l’independentisme, no dubtarà i no li tremolarà la mà a l’hora de reprimir amb contundència. L’oligarquia espanyola se sent ara mateix com una rata atrapada i sense sortida. I ja sabem que les rates, quan es troben acorralades, salten al coll.

De moment, les primeres declaracions d’intencions són coses tan divertides i ridícules com aquesta idea de precintar col·legis electorals. Primer, no tenen la capacitat de tancar tots els col·legis electorals en una nit i deixar-hi dispositius de vigilància. Segon, a Catalunya tenim tisores a cada casa. Ja fa molts anys que no fem cas de l’ordre dels decrets de Nova Planta que ens prohibia de tenir ganivets a casa o que ens obligava a tenir-los lligats a la taula. I tercer (i més important), el dia del referèndum qui es trobarà fora de la llei seran els agents que obeeixin instruccions espanyoles. Per tant, aquells aventurers que s’atreveixin a presentar-se amb rotlles de precinte als nostres col·legis electorals s’arrisquen a ser detinguts per alteració de l’ordre públic, d’acord amb la nova legalitat aprovada pel Parlament de Catalunya.

L’única oportunitat que tenen de tocar la pera és actuar preventivament. I, és clar, després d’haver passat els últims cinc anys amb aquesta cantarella de ‘cumplir y hacer cumplir la ley‘, ara els serà complicat de desobeir-la a la descarada. I no dic pas que no ho facin. Ja hem vist que són capaços d’empresonar independentistes bascs sis anys sense cap prova delictiva. Però és evident que aquí els serà més costerut, per l’absència de violència (per part nostra) i perquè el clam del poble català és ‘volem votar’.

Sí. Ho tenen magre, i això encara els neguiteja més. I un animal neguitós o ferit és més perillós. No m’estranyaria que ara a l’estat espanyol se li escapessin de les mans, les mesures repressives. La solidesa democràtica del projecte espanyol és un miratge construït a cop d’Unió Europea. I no veig gens clar si aquesta oligarquia espanyola que ho controla tot tindrà la temptació de posar en risc la pertinença a la UE, si cal, en canvi d’evitar la pèrdua de la gran mamella catalana. Una mamella que els pertany, segons ells, per dret de conquesta. Una repressió violenta els deixaria fora dels patrons que pot acceptar la UE dins les seves fronteres (ja sabem que fora de les fronteres accepta coses com Turquia…).

D’ara endavant, ja veurem com evoluciona el xoc entre l’autoritarisme espanyol i la democràcia catalana. L’aprovació del pressupost era l’últim (això esperem) obstacle que calia esquivar abans d’anar de cap al referèndum. L’aprovació de la llei de transitorietat serà el moment de la veritat. Si s’hi arriba amb totes les forces, ja serem a la fase de la nova legalitat catalana. I aleshores, si som coherents i conseqüents, allà ja podran anar dient missa. I aquest em sembla que és el fet fonamental. Que tinguem clar que, una vegada aprovada aquesta llei, ja no farem cas dels seus tribunals ni de les seves forces d’ordre. Aquell dia, la desobediència canviarà de bàndol, com ja ho han fet els nervis i la por.

@PereCardus, periodista