11.07.2015 - 06:00
|
Actualització: 15.07.2015 - 20:35
Avui es compleixen vint anys de la tornada dels genocidis a Europa. El 1995 les tropes serbobosnianes sota el comandament del general Ratko Mladic, amb la col·laboració d’una unitat paramilitar de la veïna Sèrbia, van assassinar més de vuit mil homes i nens musulmans a Srebrenica. Després van llançar-ne els cossos en fosses. En van enregistrar alguns assassinats.
El 2004 el Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia va declarar que les forces sèrbies havien comès genocidi a Srebrenica. Però dimecres passat, Rússia va vetar un projecte de resolució britànic que demanava de reconèixer el genocidi com ‘un requisit previ per a la reconciliació’. Sèrbia rebutja amb vehemència que aquelles atrocitats s’anomenin ‘genocidi’. Juntament amb els dirigents dels serbis de Bòsnia, Belgrad va pressionar Moscou perquè bloqués la resolució.
I van aconseguir-ho. ‘Estem molt agraïts a tots els qui ens han ajudat’,deia el primer ministre serbi Aleksandar Vucic: ‘La Xina, Rússia, Veneçuela, Angola i molts més ens han contactat i estaven disposats a ajudar-nos.’
Que la resolució es morís a l’ONU serveix de ‘déjà vu’ ben dolorós: Srebrenica sempre ha simbolitzat la debilitat de la ‘comunitat internacional’. En el moment dels assassinats en massa, l’àrea era sota protecció de l’ONU. Una força de centenars de Cascs Blaus neerlandesos hi era per mantenir la ciutat fora de perill. Però no va servir de res: Mladic i els seus sequaços van prendre’n el control de tota manera.
Les disputes diplomàtiques internacionals, amb tot, no han de fer oblidar que Srebrenica també va representar un altre fracàs europeu. Intentant d’etiquetar malament aquell acte terrible no enfortirà els lligams europeus. Per contra, reconèixer l’error és un pas endavant per a mirar de resoldre i evitar futures tragèdies.
Les làpides que ajuden a explicar la història
Em recordo, dret, al memorial de Srebrenica fa més d’una dècada. Tenia vint-i-dos anys: havia nascut i crescut als Balcans. Era estudiant universitari i treballava amb el Tribunal de Bòsnia i Hercegovina, que es preparava per jutjar crims de guerra al país.
No obstant això, vaig tenir problemes per a processar què passava. Hi havia tombes obertes pertot arreu, amb taüts numerats alineats l’un al costat de l’altre. Centenars de dones sanglotaven. Algunes es desmaiaven. Plovia i la terra acabada d’excavar es va enfangar ràpidament.
Des d’aleshores s’hi han continuat soterrant cossos, perquè han anat apareixent més fosses comunes. També han calgut dècades per a identificar-ne les restes. Així que l’angoixa torna a Srebrenica cada mes de juliol, quan milers de persones s’hi apleguen per recordar les víctimes. Uns quants centenars continuen en parador desconegut.
El memorial de Srebrenica em va recordar nombrosos monuments de guerra més de tot Europa, destinats a aconseguir l’impossible: capturar el sentiment de pèrdua. Com es poden visualitzar generacions senceres aniquilades? D’entrada, esmentant-ne el nom. Això és el que fa Dzenana Halimovic, de manera commovedora, documentant la cara de cada víctima.
Per què alguns es neguen a anomenar ‘genocidi’ els assassinats?
La negació pot servir per a molts propòsits, però també és possible gràcies a la tossuda insistència que el que va passar als Balcans la dècada del 1990 fou un reflex d’odis ancestrals mutus. Els historiadors han rebutjat aquesta visió energèticament. Si l’odi és endèmic, la responsabilitat correspon a tothom… i per tant a ningú.
Malgrat això, la creença persisteix. Sempre que els Balcans salten breument a les notícies, se’ns recorda ràpidament que les guerres derivaven de complicades divisions ètniques. Però quina guerra no és complicada?
De fet, els conflictes dels Balcans reflecteixen problemes profundament europeus. Quan es recorda Srebrenica, paga la pena de considerar-ne tres:
1. Ens agrada d’explicar als nostres estudiants ‘les lliçons de l’Holocaust’, però oblidem que ha estat central en la idea d’una Europa unida. Així que recordar Srebrenica requerirà molt més que no pas memorials i discursos. Serà una batalla a llarg termini.
2. La destrucció de Iugoslàvia tenia les seves peculiaritats innegables, però, en perspectiva, els conflictes de la dècada del 1990 semblen una pre-figuració del radicalisme i de les campanyes antimusulmanes que hem vist més recentment a tot Europa. Els fantasmes dels Balcans són fantasmes europeus. Eren europeus infligint sofriments indicibles a europeus musulmans.
3. Els estats europeus han estat bons a l’hora d’elaborar mecanismes per a una Europa integrada, però terribles a l’hora de salvar els europeus en temps de tragèdia. La idea de la unitat europea ha estat increïblement captivadora. Però en termes de vida i mort, les potències europees han estat sovint impotents. Agafem l’exemple de Kossove el 1999, quan les forces sèrbies van desencadenar una altra tragèdia humana. Va ser la intervenció de l’OTAN, que va resultar decisiva. Des d’aleshores la UE ha enviat recursos en massa a Kossove, però el problema de la UE de prendre decisions oportunes i urgents en temps de crisi es manté.
Qui pot oblidar?
Els esdeveniments passats als Balcans, o a Ucraïna ara, revelen una obvietat, però no del tot percebuda: a l’est i al sud del continent, sovint les vides són sacrificables. Alguns dels europeus més empobrits viuen justament en zones frontereres geopolíticament amenaçades. Davant d’aquesta inseguretat, alguns continuaran mirant acríticament cap als Estats Units en cerca de protecció. I uns altres cercaran acríticament Rússia.
És massa fàcil de carregar contra la UE, sobretot ara. L’ampliació de la unió sembla impopular. De Dinamarca al Regne Unit, els partits antiimmigració han guanyat terreny. D’una altra banda, la UE és un objectiu ambigu: els funcionaris a Estrasburg aproven resolució a resolució. I després hi ha un grapat de poderosos dirigents nacionals que es preocupen pels votants nacionals. A qui li importa, al capdavall, Bòsnia?
Tanmateix, la batalla per Europa és probable que es jugui als marges. Sí, serà sobre les tensions entre la integració política i econòmica. Sí, serà sobre el control de la immigració i la contradicció inevitable entre l’obertura de les fronteres i la construcció de nous murs.
Però la batalla per Europa també serà sobre qui pot recordar i que pot oblidar. Aquesta també és la raó per la qual Srebrenica és una tragèdia europea.
Article d’Elidor Mehilli, professor assistent de la Universitat de la Ciutat de Nova York, publicat originalment a The Conversation.
