Qui té por de triar la llengua de l’escola?

Fa pocs dies hem sabut el resultat de la votació sobre la llengua a l’escola en el País Valencià; segons el govern Mazón, que esperava arrasar amb el castellà, el valencià obtingué el 50,3% de suports. Aquest 50,3% té truc. Molts catalans no saben que al País Valencià hi ha comarques que han estat històricament castellanoparlants. Si ens fixem en les històricament catalanoparlants, el suport al valencià assolí el 68%, segons ens informà Vicent Partal aquí mateix fa uns dies. Deixeu-me alegrar particularment pels resultats a les comarques veïnes de les Terres de l’Ebre, al cantó sud del riu Sénia: 95% a l’Alt Maestrat i 81% al Baix Maestrat; aquest darrer ha superat amb escreix les expectatives. Enhorabona!

Són bones notícies per al País Valencià, on –tanmateix– continuarà l’intent del govern autonòmic de subordinar i minoritzar la llengua pròpia, encara més del que ho està. I també ho són per a la nostra conversa, a Catalunya, sobre el present i futur de la llengua, i del seu ús social. Cert, el sistema educatiu té un paper parcial en l’ús social de la llengua, i altres àmbits com la formació per a adults, els audiovisuals, les xarxes socials, etc. importen i molt. Dit això, jo em referiré aquí al sistema educatiu, que és a la base de la difusió de la capacitat, que és al seu torn la base de l’ús social.

La immersió obligatòria en català morí en la realitat ja fa anys en part del país. Sobretot, a les àrees metropolitanes. Hi ha qui diu que això passa més a secundària que a primària. Pot ser. En qualsevol cas, la realitat és que hi ha centres educatius públics o concertats on en català es fa només l’assignatura de català; de vegades ni això. És més, l’ús del català en la relació social estigmatitza els pocs alumnes que el tenen per llengua primera. Per això, el problema de la llengua en el sistema educatiu català ha mutat: es tracta de garantir que qui vol l’escolarització plena en català la tingui.

Això no ho aconseguirà la immersió obligatòria; a la seua mort pràctica en moltes zones s’ha afegit la mort jurídica. Ja s’han desenvolupat tots els aspectes desplegables a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l’estatut, el 2010. La sentència establí que el caràcter vehicular del català al sistema educatiu no es podia entendre en perjudici del caràcter també vehicular del castellà. I com que la vehicularitat del castellà  no ha estat concretada pel legislador català, l’han anat establint les instàncies judicials. Això, a petició de famílies (i associacions) que ja no demanen el dret a triar llengua, sinó fer complir la llei. Aquest ha estat el canvi de rasant. Ens té des de fa anys esperant la propera sentència del TSJC. Aviat en toca una altra, per cert.

És difícil acceptar que una política que podia haver estat encertada en un determinat moment ho hagi deixat de ser. Sobretot, si es té una inversió emocional molt forta en aquesta política. És el cas de la immersió obligatòria en català, el succedani català de la política de submersió habitual en els estats normals. La immersió no es pot aplicar quan les lleis vigents permeten torpedinar-la, i quan una part dels usuaris del sistema educatiu s’hi poden oposar a l’empara del marc legal. Aquest és ara el cas de Catalunya, i així serà en el marc de la interpretació constitucional de l’estatut, i del règim lingüístic únic a Espanya: tothom té el deure de saber i el dret d’usar el castellà.

La solució òbvia a aquest problema és la Independència. Tanmateix, acabar la columna aquí potser quedaria una mica massa curt, i no cal. És pertinent la qüestió de si es pot fer alguna cosa mentrestant, perquè el mentrestant podria ser una mica llarg.

Cal canviar la forma de mirar el problema. L’educació és un servei públic coproduït. És a dir, la participació activa de l’usuari és crucial perquè el servei sigui eficaç, especialment en absència de capacitat coercitiva –en la pràctica– de l’administració. L’ensenyament en català a l’escola no n’és exempt. L’adhesió voluntària dels usuaris del sistema és crucial per al seu desplegament, també per als professionals de l’educació, que s’espera que siguin modèlics en l’ús del català.

Tornem-hi: els resultats de la votació sobre el valencià a les comarques que tenen el català per llengua històrica confirma el que ja sabíem de les Illes quan s’ha fet escollir als pares. I el que ja sabíem del País Basc. Fa quatre anys el 79% de famílies amb xiquets a infantil triaven el model D, d’immersió en èuscar; i 2/3 dels de secundària. La discussió al parlament basc d’una reforma educativa va fer pensar als irreductibles de la immersió catalana que al País Basc anaven ara cap a la immersió. Tot perquè ho deia en entrevistes el sindicat principal a l’escola pública basca, proper a Bildu. Com era previsible (i així s’anticipà en el seu moment), res de res. La reforma, acordada per PNB i PSE-PSOE, reforçà la segregació voluntària, que és legal, a diferència de la immersió obligatòria, vist el cas català. 

Quatre anys després de les dades que hi ha a l’inici del paràgraf anterior, ja es disposa del l’avanç de les dades de matriculació al País Basc per al curs 2024-2025, facilitats per l’Institut d’Estadística d’Euskadi, que es presenten a la taula de sota. Dels resultats, cal tenir en compte que el model A té el castellà com a llengua vehicular, amb una assignatura de llengua i literatura èuscar; el model B és mixt èuscar i castellà; el model D és amb èuscar vehicular i una assignatura de llengua i literatura castellana. Finalment, hi ha el model X, que s’imparteix en centres de “dependència estrangera”, que són només privats. La negreta indica el model majoritari en cada tipus d’ensenyament.

Distribució dels alumnes en l’educació no universitària del País Basc. Curs 2024-2025.

Font: elaborat a partir de les dades de l’Institut d’Estadística d’Euskadi (EEE). Avançament de dades 2024-2025.

Les xifres són tan eloqüents que permeten estalviar en text. El domini del model D d’immersió en èuscar (70%) és hegemònica a infantil (84%), primària (80%) i ESO (74%). El model A, castellà i el mixt tenen un pes global semblant (15% cadascun), però especialitzacions diferents: el model castellà és majoritari a Formació Professional i únic a educació per a adults. Atesa la baixa quantitat d’alumnes que agrupen aquests models, i la seua marginalitat en els altres models, no aconsegueix superar al model mixt, molt minoritari en tots els models (i, per cert, aquell a què tendeixen els centres catalans on el TSJC imposa judicialment la covehicularitat del castellà).

Les dades de l’Institut d’Estadística d’Euskadi no inclouen el detall de distribució de models segons llengua única o principal de la família. Tanmateix, això es pot estimar perquè hi ha dades més generals sobre usos lingüístics a Euskadi a 2021. Així doncs, sabem que el 20% de famílies d’Euskadi usen èuscar sempre (12,6%), majoritàriament (3,4%) o igual que castellà (3,9%). Pel que fa a l’ús de castellà, és el principal del 80% de famílies, bé com a llengua única (69,6%) o majoritària (10,5%). 

Per a què ens serveix aquest desplegament de percentatges? Dons per a estimar l’elecció de model D (immersió en èuscar) entre famílies de parla majoritària castellana. Si suposem que totes les famílies que usen l’èuscar més o igual que el castellà trien model D, llavors el percentatge de famílies amb llengua principal castellana que trien model D no pot ser menor del 80% a infantil ni menor del 75% a primària. I les què trien model D a ESO no poden ser menys del 68%. Per si no s’ha entès bé: no menys del 80% de famílies amb llengua castellana trien immersió en èuscar a infantil; no menys del 80% la trien a primària; i no menys del 68% la trien a ESO.

Només una nota final sobre què fan les famílies a Euskadi quan trien. Tot i que no hi ha estadístiques d’elecció segons llengua principal de la família, sí que n’hi ha sobre alumnes que no tenen la nacionalitat espanyola i elecció del model lingüístic. Segons les dades oficials d’EEE, al curs 2022-2023 hi havia 42.503 alumnes no universitaris sense nacionalitat espanyola. El 54% eren en model D, d’immersió en èuscar. I, entre els no espanyols, ho eren el 88% a infantil, el 80% a primària i el 57% a ESO. Calen més dades?

Concloem (per avui, perquè la destrucció de tabús requereix temps, aguant i persistència). Cada dia que passa són més els catalans que saben que la immersió obligatòria és morta. I que el problema ha mutat, de manera que ara el repte és garantir ensenyament en català a les famílies que el volen i no el poden tenir en algunes zones del país. Això exigeix una política pública diferent de la que s’aplicà fa quaranta anys: el context, la societat i el marc legal (la seua interpretació) han canviat. És hora que la llibertat deixi de ser una coartada retòrica dels que imposen el castellà, i sigui un valor associat al català i als que volem la llibertat, també, del país.