Qui pagaria si un tros de coet espacial caigués a casa vostra?

Igual que ha passat ara, el 8 de maig de 2021, la brossa espacial d’un coet xinès va caure sense control a la Terra, a l’oceà Índic, prop de les Maldives. El maig del 2020, un altre coet xinès va caure sense control a les aigües de la costa occidental africana. Ningú no sabia on caurien ni quan, i, per tant, va ser un alleujament que no s’estavellessin a terra ni causessin danys a ningú.

S’entén per brossa espacial qualsevol objecte no funcional fabricat per l’home a l’espai. Com a professora d’espai i societat centrada en la governança espacial, m’he adonat que hi ha tres preguntes que la gent sempre es fa quan la caiguda de brossa espacial apareix a les notícies. Es podria haver evitat? Què hauria passat si hi hagués hagut danys? I com es regularan les noves empreses comercials a mesura que augmentin exponencialment l’activitat i els llançaments espacials?

Perquè la legislació espacial sigui eficaç, ha de complir tres aspectes: en primer lloc, la regulació ha d’evitar que hi hagi tantes situacions perilloses com sigui possible. En segon lloc, hi ha d’haver una manera de controlar i fer complir la normativa. I, finalment, les lleis han d’establir un marc de responsabilitat si les coses van mal dades. La qüestió és: com són les lleis i els tractats actuals sobre l’espai?

Són prou bones, però és interessant d’observar la legislació ambiental de la Terra, perquè pot donar algunes idees sobre com millorar el règim jurídic actual en relació amb les deixalles espacials.

Què passa si un coet s’estavella a casa vostra?

Imaginem-nos que, en compte de caure a l’oceà, un coet xinès s’estavella a casa vostra mentre treballeu. Què podríeu fer tenint en compte la legislació vigent?

Segons el Tractat de l’Espai Exterior del 1967 i el Conveni de la Responsabilitat del 1972 –tots dos adoptats per les Nacions Unides–, seria una qüestió de govern a govern. Els tractats declaren que els estats són responsables internacionalment de qualsevol dany causat per una nau espacial, fins i tot si el dany l’ha causat una empresa privada d’aquest estat. D’acord amb aquestes lleis, el vostre estat no necessita demostrar que ningú ha fet res mal fet si un objecte espacial o les seves parts causen danys a la superfície de la Terra o a avions comercials en ruta.

Bàsicament, si un tros de ferralla espacial procedent de la Xina cau a casa vostra, el vostre govern reclamaria una indemnització per via diplomàtica i després us pagaria, si decideix de fer la reclamació.

Encara que les probabilitats que un satèl·lit trencat caigui a casa vostra són escasses o nul·les, la brossa espacial sí que s’ha estavellat contra la Terra. El 1978, el satèl·lit soviètic Cosmos 954 va caure en una regió àrida dels Territoris del Nord-oest del Canadà. I, quan es va estavellar, va escampar restes radioactives del seu reactor nuclear en una àrea força grossa. Un equip conjunt canadenc i nord-americà va engegar una neteja que va costar més de catorze milions de dòlars canadencs (uns dotze milions d’euros). Els canadencs van reclamar sis milions de dòlars canadencs a la Unió Soviètica, però els soviètics tan sols en van pagar tres a l’acord final.

Aquesta va ser la primera –i única– vegada que es va fer servir el Conveni de la Responsabilitat quan una nau espacial d’un país es va estavellar a un altre. I quan va ser emprat en aquest context, van sorgir quatre normes per als governs: els països tenen l’obligació d’advertir els altres països sobre la brossa; de proporcionar tota la informació que puguin sobre un xoc imminent; de netejar els danys causats per la nau i d’indemnitzar el govern per les lesions que hi hagi.

Hi ha hagut més casos en què s’ha estavellat brossa espacial contra la Terra, sobretot quan l’Skylab, una estació espacial nord-americana, va caure i es va desintegrar sobre l’oceà Índic i zones deshabitades d’Austràlia occidental el 1979. Un govern local va multar de broma la NASA amb quatre-cents dòlars australians (uns tres-cents euros) per haver llençat escombraries, multa que la NASA va ignorar, encara que finalment va ser pagada per un locutor de ràdio el 2009. Però malgrat aquestes incidències i unes altres, el Canadà continua essent l’únic país que ha posat en pràctica el Conveni de la Responsabilitat.

En una situació diferent, si fóssiu propietaris d’un petit satèl·lit en òrbita que fos colpejat per un tros de brossa espacial, hauríeu de demostrar qui n’ha estat responsable. Però actualment no hi ha cap sistema de gestió del trànsit espacial coordinat a escala mundial. Amb desenes de milers de trossos de deixalles en òrbita, i molts trossos més petits i impossibles de rastrejar, esbrinar què va destruir el satèl·lit seria molt difícil.

La contaminació espacial és el problema més greu

La legislació espacial actual ha funcionat fins ara perquè els inconvenients han estat escassos i s’han tractat diplomàticament. Tanmateix, a mesura que més naus espacials emprenguin el vol, els riscs per a la propietat i la vida augmentaran inevitablement i el Conveni de la Responsabilitat es farà servir més.

Però els riscs per a la vida i la propietat no són els únics que preocupen en un cel tan concorregut. Mentre els proveïdors dels llançaments, els operadors de satèl·lits i les companyies d’assegurances es preocupen per la brossa espacial i l’efecte que té en les operacions, els defensors de la sostenibilitat de l’espai argumenten que l’entorn té valor en si mateix i s’enfronta a un risc de dany molt més gran que no els individus a la Terra.

L’opinió majoritària és que la degradació del medi a la Terra per la contaminació o la mala gestió és dolenta pel seu impacte negatiu a l’entorn i als éssers vius. I passa igual amb l’espai, encara que no hi hagi una víctima directa clara o un dany físic. En el cas del Cosmos 954, els canadencs van al·legar que, atès que el satèl·lit soviètic va dipositar restes radioactives perilloses en territori canadenc, constituïa un “dany a la propietat” en el sentit del Conveni de la Responsabilitat. Però, com que l’article 2 del Tractat sobre l’Espai Exterior declara que cap estat no és propietari de l’espai o dels cossos celestes, no és clar si aquesta interpretació s’aplicaria en cas de danys a objectes a l’espai.

Retirar de l’òrbita els grans objectes existents que podrien col·lidir entre si seria un bon punt de partida per als governs. Que les Nacions Unides o els governs es posessin d’acord en les lleis que defineixen les conseqüències legals de la creació de brossa espacial i el càstig per no seguir les bones pràctiques podria ajudar a mitigar la contaminació futura del medi espacial.

I aquestes lleis no s’haurien d’inventar de zero. Les directrius del 2007 de les Nacions Unides per a la mitigació de les deixalles espacials aborden la qüestió de la prevenció de les deixalles. Tot i que alguns països han traslladat aquestes directives a les normatives estatals, encara no s’aplica a tot arreu, i no hi ha previstes conseqüències legals si s’incompleixen.

Les possibilitats que algú es mori perquè li hagi caigut un satèl·lit a sobre són gairebé nul·les. I, si passa, la legislació espacial actual ofereix un marc força bo per a fer-hi front. Però, igual que passava a principi del segle XX a la Terra, les lleis actuals se centren en l’individu i ignoren el panorama general de l’entorn, del medi. Adaptar i fer complir la legislació espacial als països per prevenir i dissuadir de contaminar l’entorn espacial –i fer-los responsables la infringeixen– podria ajudar a evitar un cel ple d’escombraries.

Timiebi Aganaba és professora d’espai i societat a la Universitat d’Arizona. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.