Qui no prendria això com un encantament?

Oh, la cal·ligrafia de la dansa de dona i d’ocell!

Circulació de dues figures que es nuen en un ordre perfecte: ocell i dona, dona i ocell creuen tendrums i ungles, plomissol i pell, bastó i forat en una coreografia febrosa, apassionada, satànica i contra natura que els fa alleugerir-se en un vol còsmic, terral i ple de les belleses dels orgasmes més entremesclats d’enlairaments i sospirs amb la bavor dels alens espessos que no s’acaben mai entre crits i refilars eixordadors.

Oh, el pol·len de la divinitat en flor!

Transfiguració del cos en ales, i viceversa, quan frenèticament la dansa es fa combat d’amor i sàdica representació de les forces més desfermades de la bèstia i de la dona adorant-se en la cruesa de la batalla que no s’acaba en cap interrupció d’embats i manxades, de convulsions i carícies. I a la mala hora de la negranit el somni amorós dura entre les acrobàcies d’un cos a cos embolicat amb les despulles del plaer.

Oh, les ales voladores dels núvols!

Com si les ales de l’ocell s’encenguessin amb flamarades lliures de tots els lligams del món i deixassin ginyes incandescents en el territori del cos de la dona en un aliatge passional on les plomes fonguessin sol i somni? Com si l’ocell-flama retornàs dins l’opacitat de la nit i amb la resplendor d’un llamp plomós que fuig ens deixàs entendre que la mort no és la mort?

Oh, morir d’amor és viure’n!

Suma tota de dos cossos confegits; la llengua color de rosella viva de l’ocell entra dins la boca sense dents de la dona amb moviments d’un diàleg mut; ella està oberta de pinte en ample pel desig, oberta als plaers que l’aleteig fa créixer, oberta a l’aventura dels plomatges, oberta al bec carner que arribarà al centre de la circumferència per donar la vibració exacta de la fusió completa.