Els qui no seran mai propietaris

Els preus dels lloguers creixen, les famílies s’encongeixen i s’allarguen. Causa i conseqüència. Amb l’esperança de vida actual, les criatures que neixin ara possiblement coneixeran els seus avis i àvies i tal vegada, fins i tot, besavis i besàvies, tot i que aquests seran més vells que els ancians amb néts de fa anys, però alhora tindran menys germans, i menys cosins. Malgrat que són diferents els factors que marquen la transformació present i futura dels retrats familiars, és evident que els joves d’avui renuncien a la maternitat perquè no poden ni pagar-se un habitatge. Si hi ha una política pública que fracassa estrepitosament és la de l’habitatge: fa set mesos que el govern espanyol va aprovar una llei que anunciava la voluntat de regular i limitar els lloguers, però mig any després el bloqueig i la ineficàcia no només no han ajudat en res, sinó que han portat a la proliferació dels lloguers temporals i han alimentat la por dels propietaris que decideixen en massa no llogar els seus pisos. Al conjunt del país, viure de lloguer costa de mitjana 848 euros mensuals; a Barcelona els contractes ja ronden els 1.171 euros. El salari mínim interprofessional és de 1.080 euros. La pesta de la precarietat va començar infectant primer els nascuts a principi dels anys vuitanta, i ha causat estralls en totes les generacions posteriors. Ni els que ara tenen quaranta anys, ni els que ara en tenen divuit no poden plantejar-se seriosament tenir criatures: qui pot mantenir un infant, mentre malviu en una habitació a preu d’or en un pis compartit? El desig de la maternitat es desfà o, directament, ja no neix quan mirar el futur fa por. A trenta anys, la fertilitat de la dona comença a caure en picat i aquesta és actualment l’edat en què les dones, tímidament, poden afirmar que s’han estabilitzat laboralment, anant molt bé. És a dir, per a moltes la disjuntiva és clara: ser mare o lluitar per la meva carrera? Amb millors ajudes per a la conciliació i la criança, un desig no devoraria l’altre.

No és d’estranyar que creixi entre els joves un nihilisme aspre que els porta a aferrar-se als instants, al carpe diem, com a única salvació. No és immaduresa, és la seqüela de l’enfonsada de la classe mitjana: feines inestables, incertesa, altes taxes de suïcidis i amics i més amics prenent ansiolítics i fent teràpia per rescatar de l’ofec una mica d’esperança. I tot plegat, amb la perversitat de saber-nos privilegiats respecte d’aquells que viuen en la pobresa extrema. Se’ns ha lliurat un present devastat, i encara ens fan creure que si tenim un iPhone i podem pagar la quota de Netflix, o permetre’ns anar de vacances és perquè som rics. Per a molts joves, poder tenir oportunitats, una propietat, dependrà directament de si poden heretar patrimoni familiar; heretar-lo i pagar-ne els impostos corresponents, és clar. El gran error és continuar creient que com que som fills de pares que van formar part de la classe mitjana, nosaltres també ho som. Convindria començar a anomenar amb cura la cosa: som classe treballadora; per sota nostre, vides violentades, aniquilades pel capitalisme; per damunt, l’1% que acumula tota la riquesa.

Els meus besavis, fills de miners morts de silicosi a les mines de Múrcia, van arribar de ben petits a Barcelona. Van viure a les barraques de Can Tunis i, posteriorment, es van traslladar a Andorra, on les seves mares van trobar feina netejant. Ells, de joves, van acabar treballant al sector de l’hoteleria i van poder-se comprar un pis i una casa, amb molts esforços. Aquest relat, aquesta trajectòria vital de venir de la pobresa extrema i acabar tenint una propietat és avui una entelèquia que demostra la mort del sistema. Se suposa que jo he nascut amb més bones condicions socials que els meus besavis, el progrés m’ha fet avançar, però malgrat tot, no puc aspirar a comprar-me ni un pis, ni una lúgubre plaça d’aparcament.

Però el problema va més enllà d’assumir que segurament no podrem ser mai propietaris: som llogaters esquivant la inseguretat. Servidora viu de lloguer. Tot sovint miro les ofertes d’habitatge perquè d’aquí a un any llarg se m’acaba el contracte i he de preveure la possibilitat que apugin els lloguers o bé que venguin el pis. Totes dues opcions m’aboquen a trobar una nova llar. Al meu poble els pisos que hi ha disponibles per a llogar són escassíssims: els pitjors mesos se n’ofereixen sis. Els millors, deu. Una desena d’habitatges de lloguer per a una població de gairebé 27.000 habitants. Evidentment, el preu mitjà supera els mil euros, fins i tot en aquells que tenen només una habitació o dues, a tot estirar.

Jo no sé si realment arribarà aquell dia que pronosticà el vers d’Estellés, el dia en què ja no podrem més, i llavors ho podrem tot, però si, per ventura, ens despertem i un dia la valentia ens empeny i acabem cremant contenidors, farts de tanta violència estructural, valdrà més que callin aquells qui de seguida tenen la crítica a la boca i ploren lamentant les revolucions socials.