21.02.2021 - 21:50
Encara no havien passat 48 hores de la publicació dels resultats de les eleccions, que tot un seguit de notícies mostrava la tònica que dominarà els anys vinents. L’endemà mateix, la fiscalia presentava per segona vegada recurs contra el tercer grau dels presoners polítics, argumentant que encara no estan prou reeducats. També ens assabentàvem de la detenció del raper Pablo Hasel, afegint un cas més al rècord mundial d’incarceració d’artistes que ostenta la democràcia avançada. En realitat no caldria que fos avançada; n’hi hauria prou amb una de normal i corrent, d’anar fent, com a tantes repúbliques on les persones fan l’estat i no l’estat les persones. I encara era notícia un nou judici al president Torra pels mateixos fets pels quals ja fou condemnat i que cal recordar, una vegada i una altra, per a vergonya de la democràcia que els espanyols “s’han donat ells mateixos”. Tot un president de govern destituït no pas d’acord amb la llei, sinó per haver demanat la llibertat dels presos polítics amb una pancarta que un altre jutge, també contrari al dret, li ordenà de despenjar. A l’estat espanyol qualsevol togat una mica ambiciós troba al·licients per a fer jocs malabars amb les lleis, car a Espanya els crims, si són d’estat, els tapa la bandera, que per això va creixent i escampant-se en proporció a la corrupció i barbaritats que ha d’amagar. En paral·lel al renovat confinament dels presos perquè no es mostren penedits, l’inhabilitat president tornarà al jutjat acusat de “contumàcia”, a fi que la jutgessa li retiri també el dret d’opinar. Com a Hasel, Valtònyc, Dani Gallardo, Tamara Carrasco, Jordi Pesarrodona, i tants altres manifestants, càrrecs municipals, funcionaris i directors de centres escolars denunciats per uns fiscals ultrazelosos amb la consigna de desinfectar Catalunya, proclamada sense manies per l’ex-ministre Borrell. Una declaració que el ministre rus d’Afers Estrangers, Serguei Lavrov, hauria pogut valorar degudament.
Aquest és, doncs, el clima amb què el nou govern català enfrontarà la taula de diàleg. Pedro Sánchez s’ha carregat de trumfos per a negociar amb uns interlocutors disposats d’antuvi a pactar a la baixa. La prioritat d’ERC de formar coalició de govern amb els comuns així ho indica. Li són imprescindibles per a evitar que els altres socis li “marquin el ritme”, com diu Gabriel Rufián, i alhora evitar el desgast de continuar garantint en solitari la governabilitat de l’estat. Fa angúnia intel·lectual de llegir a la premsa que, per la diferència d’un únic escó, ERC s’ha convertit d’avui per demà en líder de la independència. Voleu dir que ve d’un escó liderar una lluita d’aquesta magnitud? O de més escons? Que no ve, precisament, de lideratge? Si ERC difereix tant com pot el retrobament amb el Primer d’Octubre, difícilment podrà liderar l’enfrontament amb el règim del 78, que ha dit ben alt que no li fan res els percentatges. I encara menys el liderarà creient que les urnes confirmen, per la mínima diferència i amb la incògnita del vot exterior segrestat, l’estratègia de contemporitzar amb Madrid tot esperant que ploguin figues.
Ampliar la base independentista per la banda dels comuns és una operació quimèrica. Si hi ha hagut transvasament entre les dues formacions, no ha estat pas convertint estols de comuns a l’independentisme, sinó omplint ERC de no-independentistes. Cada vegada més semblant al model desdibuixat de CiU, la realpolitik d’ERC té com a horitzó concret l’estabilitat i longevitat en el poder. La rèmora per a l’independentisme que significa la dependència d’ERC dels vots conservadors, el temps l’anirà descobrint.
ERC sembla atrapada en una visió dretana del conflicte entre Catalunya i l’estat. La visió de Cambó, per a ser exactes. A Per la concòrdia, obra meritòria en molts sentits, Cambó preparava el terreny per quan caigués la dictadura de Primo de Rivera. De les tres solucions del conflicte, dues s’havien intentat i fracassat. Catalunya era massa feble per a independitzar-se i Espanya no tenia prou força per a assimilar-la. L’única possibilitat de convivència era una fórmula que anés més lluny de la conllevancia orteguiana i assegurés a Catalunya l’espai polític que necessita per a desenvolupar la seva personalitat. Al llibre hi ha una frase que val la pena de citar, car després d’un segle no ha perdut ni una unça de veritat: “En l’Espanya constitucional la política assimilista ha influït d’una manera decisiva en el fet que el règim democràtic no deixés de ser una ficció, caracteritzat per una esterilitat absoluta.”
Si ERC encara la legislatura amb un projecte menys ambiciós que el de Cambó i tot, a l’altre extrem de la “concòrdia” l’espera la mateixa decepció que al polític de la Lliga. Treballar per la governabilitat d’Espanya pensant-se fer un servei a Catalunya és una ingenuïtat. És tenir la mateixa idea del passat que solen tenir els professors d’història. Aquests anomenen “lliçons de la història” un relat bastit amb dades reunides amb els criteris de plausibilitat en ús, o sigui, amb criteris prèviament assumits, que determinen allò que es vol contemplar del passat i amaguen la resta. En el cas de Cambó, les guerres del 1640 i 1714 eren el principal argument per a demostrar la impossibilitat de la independència. Actualment, la guerra civil de 1936-1939 pesa com una llosa en la interpretació del Primer d’Octubre i els successos posteriors. Però el passat no és el relat dels professors d’història, poc formats en narratologia i en general inconscients de l’abast retòric de la seva pràctica. El passat conté moltes més dades que les exposades als llibres d’història, on tot s’explica per causes descobertes a posteriori, sota la il·lusió que allò que ha passat havia de passar perquè abans havien passat unes altres coses que així ho determinaven. Però lligar els fets amb causes triades a l’albir del relat és lligar gossos amb llonganisses. Amb l’enfilall de causes, l’historiador es pensa haver atrapat el sentit de la història, quan de fet ha exclòs tot allò que eclipsen els fets que ell ha prioritzat.
Cambó cometia un error atribuint un valor de confirmació a un parell de derrotes, com si les guerres de 1640 i 1714 no haguessin pogut prendre una altra direcció només mudant-se alguna de les moltes variables. Per exemple, si la casa d’Àustria no hagués envaït el ducat de Milà, si la duquessa de Marlborough no hagués caigut en desgràcia a la cort de la reina Anna d’Anglaterra, o si la mort de Josep I d’Àustria s’hagués esdevingut uns quants anys més tard. La història contrafactual no és un entreteniment de desvagats fantasiosos; és una part important, per més que menystinguda, de la història. Ser conscients de l’atzar té la virtut d’abaixar els fums als qui es pensen posseir la clau dels esdeveniments.
No es pot dir que Catalunya sigui massa feble per a independitzar-se, ni que Espanya ho sigui per a assimilar-la. A tot estirar, es pot dir que fins ara Catalunya ha tingut sort, a diferència de multitud de pobles engolits per la història. Però la idea de Francesc Pujols que “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors” té la mateixa objectivitat que la creença d’un jugador en la seva capacitat de refer-se eternament de les pèrdues. Ara, la mateixa incertesa sotja la “unidad de destino en lo universal”. Espanya, malgrat la llarga trajectòria decadent del seu imperi, encara es creu assegurada per una constant històrica. És una temeritat, però de vegades creure’s invencible ajuda a guanyar. De vegades, però, és la recepta del desastre.
En un panorama polític tan inestable com el que es va perfilant, les oportunitats les aprofitarà qui sigui conscient que la normalitat –la repetició de la norma coneguda– és il·lusòria i aprengui a comptar amb la incertesa. El vers de Martí i Pol que “tot està per fer i tot és possible” no és una exhortació emotiva, que és com se sol entendre, sinó una constatació honestament escèptica de la inestabilitat que governa la vida.
La impudicícia repressiva de l’estat espanyol és un símptoma inequívoc de degeneració i gangrena interna. Les bigues estan corcades i l’estat n’accelera l’esfondrament serrant el suport que rebia d’una gran part dels catalans. Incapaç de seduir-los, perquè no ha tingut mai cap més projecte que la dominació, l’estat treballa contra els propis interessos. Com més l’autonomisme s’entesti a apuntalar-lo, més malparat en sortirà quan l’estructura s’ensorri. ERC en particular hauria de reflexionar que, si s’enlairà per primera vegada quan el daltabaix de la dictadura de Primo de Rivera escombrà el prestigi del monàrquic Cambó, el seu llarg cicle es podria tancar quan s’estavelli el règim amb el qual s’ha compromès salvant-lo de la crisi oberta pel 155. Si també moren les estàtues, encara més moren els partits. De fet, en moren tants que gairebé haurien de considerar-se una espècie en perill d’extinció.
