Qui ha sentit la llibertat

«Per unes quantes hores
ens vàrem sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més força per viure»

Ja sé que la cançó no va d’això, que parla d’un concert a Madrid, que a l’autor potser no li agradarà gaire que la relacionem amb aquesta llibertat, concreta, actualíssima, possible (aquella altra, sí; aquesta, no: no serà pas la primera vegada ni la darrera que ens hi trobem, amb la tan suposadament progre classificació, i tu sí, tu no). Però mira, quan llances un vers al vent és molt probable que et passi això, que la gent se’l faci seu i que l’interpreti i el reinterpreti i el comparteixi en les més diverses circumstàncies, particulars o col·lectives.

Sé que la cançó no va d’això, per tant. Però avui, ves quines coses, prendré aquest parell de versos com a resum col·lectiu de l’any que s’acaba.

Amb les seves incerteses. Amb les frenades i els interrogants i les emprenyamentes i amb tant com hem viscut. Amb la tristesa, també. Amb tot.

Perquè en aquest país hi va haver un temps, no fa pas tant, en què ens vam veure capaços de governar-nos. Sense la llosa carpetovetònica que ens supedités actes i pensament, ens vam descobrir adults que es plantegen decisions d’adults, que prenen les regnes de la seva vida i que decideixen de decidir.

La culminació d’aquesta manera d’actuar, lliure de la llosa, va ser el Primer d’Octubre: vàrem respondre amb un objectiu concret. I de quina manera! Enginy, tenacitat, solidaritat, força col·lectiva. No m’hi allargaré perquè no acabaríem pas. Hi van passar moltes coses, el Primer d’Octubre, de les iaies que portaven xocolata desfeta de matinada fins als que van idear la solució del cens col·lectiu. I aquella jornada va ser, d’alguna manera, les nostres hores de sentir-nos lliures. Més que de sentir-nos-en, de ser-ne.

No són els cops de porra, que defineixen el Primer d’Octubre: és la força que ens vam demostrar que tenim.

La força, sí.

La força que va fer posar tan nerviós a l’estat espanyol que va treure el sant Cristo gros a llegir discursos i amenaces, que va fer tota aquella galindaina de moure fora del Principat les seus de les caixes i les coses que van poder controlar, que va decretar presons a dit, que etcètera. Perquè ells (en l’accepció fusteriana del terme ‘ells’, pronunciat tal com s’escriu, amb to greu i entre cometes) van sentir, potser per primera vegada en molt, molt de temps, que els trontollava el terra sota els peus, que realment podíem desballestar la carcassa que anomenen Espanya.

I sí, hem d’analitzar què va passar després del Primer d’Octubre, què va fer que no culminéssim aquell embat.

Analitzar.

Analitzar, respirar i corregir.

De moment, podríem començar l’any tornant a prendre les regnes dels nostres actes. I perquè la repressió no ens defineix pas a nosaltres, sinó l’estat que la practica, concentrant-nos a no deixar que sigui el contrincant qui ens traci camins ni ens dibuixi la cara que fem. És clar que les seves barrabassades han de trobar resposta i que les hem de denunciar, aquí i al món sencer, però és clar també que els seus cops no ens han de fer oblidar la força que tenim. Ens volen encauats en el paper de víctima estossinada. I resulta que no ho som. Només ens cal recordar-ho. I reprendre el pas.